Usuari:Mcapdevila/Història de la criptografia: diferència entre les revisions

La '''història de la criptografia''' es remunta a milers d'anys. Des de les últimes dècades, ha estat la història de la [[criptografia clàssica]] - els mètodes de [[xifrat (criptografia)|xifrat]] que fan servir paper i llapis (o potser ajuda mecànica senzilla)-. A principis del [[segle XX]], la invenció de màquines mecàniques electromecàniques complexes, com la [[màquina de rotors]] [[Màquina Enigma |Enigma]], van proporcionar mètodes de xifrat més sofisticats i eficients, i la posterior introducció de l'[[electrònica]] i la [[computació]] va permetre el desenvolupament de sistemes més elaborats que continuen tenint una gran complexitat.

L'evolució de la criptografia ha anat de la mà de l'evolució delde la [[criptoanàlisi]] - l'art de "trencar" els [[codi]]s i els [[xifrat (criptografia)|xifrats]]. Al principi, el descobriment i aplicació de l'[[anàlisi de freqüències]] a la lectura de les comunicacions xifrades canvià el curs de la història. D'aquesta manera, el [[telegrama Zimmermann]] va provocar que els [[Estats Units]] entrésentressin ena la [[Primera Guerra Mundial]], i la lectura dels missatges xifrats de l'[[Alemanya nazi]] per part dels [[Aliats de la Segona Guerra Mundial]] podria haver escurçat la [[Segona Guerra Mundial]] fins a dos anys.

Al voltant de l'any 1000, va serproduir-se, probablement, l'anàlisi textual de l'[[Alcorà]], de motivació religiosa, el que va portar a la invenció de la tècnica de l'[[anàlisi de freqüències]] per trencar els [[xifrat per substitució|xifrats per substitució]] monoalfabéticsmonoalfabètics. Això va comportar l'avenç criptoanalític més important fins a la Segona Guerra Mundial. Essencialment, tots els xifrats van quedar vulnerables a aquesta tècnica criptoanalítica fins a la invenció del [[Xifrat de Trithemius|xifrat polialfabéticpolialfabètic]] per [[Leon Battista Alberti]] (1465). Tanmateix, encara quedaven molts xifrats vulnerables.

EncaraTot i que la criptografia té una història llarga i complexa, fins al [[segle XIX]] només es van donar solucions '' ad hoc '' per al xifrat i la [[criptoanàlisi]] (la ciència que busca debilitats en els criptosistemes). Alguns exemples de la criptoanàlisi són el treball de [[Charles Babbage]] durant l'època de la [[Guerra de Crimea]]: exemples sobre la criptoanàlisi matemàtica dels [[xifrat polialfabétic|xifrats polialfabéticspolialfabètics]], redescoberts i publicats poc després pel prussià [[Fiedrich Kasiski]]. En aquesta època, el coneixement de la criptografia consistia normalment a donar regles generals que s'esbrinaven amb dificultat. Vegeu, per exemple, els escrits d'[[Auguste Kerckhoffs]] sobre criptografia a finals del segle XIX. L'any [[1840]], [[Edgar Allan Poe]] va desenvolupar mètodes sistemàtics per resoldre xifrats. Va col·locar, concretament, un anunci de les seves capacitats en el diari de [[Filadèlfia]] '' Alexander's Weekly (Express) Messenger '', convidant a l'enviament de [[xifrat]] s, que ell procedia a resoldre. Durant uns mesos, el seu èxit va generar excitació entre el públic. Més tard, va escriure un assaig sobre els mètodes criptogràfics que van resultar útils per a desxifrar els codis [[Alemanya|alemanys]] empleats durant la [[Primera Guerra Mundial]].

Van proliferar mètodes matemàtics a l'època just abans de la [[Segona Guerra Mundial]]. Fou [[William F. Friedman]] qui va desenvolupar l'aplicació de les tècniques estadístiques al desenvolupament de la criptoanàlisi i del xifrat, i el trencament inicial de [[Marian Rejewski]] de la versió de l'Exèrcit Alemany del sistema [[Màquina Enigma |Enigma]]). Tant la criptografia com la criptoanàlisi s'han fet molt més matemàtiques des de la Segona Guerra Mundial. Tot i així, ha calgut la popularització dels ordinadors i d'[[Internet]] com a mitjà de comunicació, per portar la criptografia efectiva a l'ús comú per algú que no sigui un govern nacional o els organitzacios de càrrecs similars.

Poc després que esclatés la [[Segona Guerra Mundial]] l'[[1 de setembre]] de [[1939]], el personal clau de l'[[Biuro Szyfrów|Oficina de Xifrat]] va ser evacuat cap al sud-est. El [[17 de setembre]], després de l'entrada de la [[Unió Soviètica]] a l'est de Polònia, van creuar [[Romania]]. Des d'allà van arribar a [[París]], a [[França]]; a l'estació d'intel·ligència polonèspolonesa-francesa [[PC Bruno]] (prop de París) i van continuar desxifrant l'Enigma, van col·laborar amb els criptòlegs [[Gran Bretanya|britànics]] de [[Bletchley Park]], que s'havien posat al dia amb el tema. Amb el temps, els criptòlegs britànics, en què s'incloïen llumeneres com [[Gordon Welchman]] i [[Alan Turing]] (el fundador conceptual de la [[computació]] moderna) van fer progressar substancialment l'escala i la tecnologia del desxiframent amb l'[[Màquina Enigma |Enigma]].

Les màquines de xifrat [[Aliats de la Segona Guerra Mundial|aliades]] utilitzades en la Segona Guerra Mundial incloïen la [[TypeX]] britànica i la [[SIGABA]] nord-americà; totes dues eren dissenys de rotors electromecànics similars en esperit a l'Enigma, encara que amb millores importants. No es té constància que cap d'elles forafos trencada durant la guerra. Els polonesos van utilitzar la màquina [[Lacida]], però es va demostrar que era poc segura i es va cancel·lar el seu ús. Les tropes de camp van utilitzar les famílies [[M-209]] i [[M-94]]. Els agents [[Special Operations Executive|SOE]] van utilitzar inicialment xifrats de poema (les claus eren poemes memoritzats), però més avançada la guerra van començar a utilzarutilitzar [[llibreta d'un sol ús|llibretes d'un sol ús]].

DES va ser substituït oficialment pel [[Advanced Encryption Standard]] (AES) a [[2001]], quan el NIST va anunciar el FIPS 197. Després d'una competició oberta, el NIST va seleccionar el [[Rijndael]], enviat per duesdos criptògrafs belgues, per convertir-se en l'AES. El DES, i altres variants més segures (com el [[Triple DES]]; veure FIPS 46-3), encara s'utilitzen avui dia, i s'han incorporat en molts estàndards nacionals i d'organitzacions. No obstant això, s'ha demostrat que la mida de la seva clau, 56 bits, és insuficient davant [[Atac de força bruta|atacs de força bruta]] (un atac així, dut a terme pel grup pro llibertats civils digitals [[Electronic Frontier Foundation]] a [[1997]], va tenir èxit en 56 hores-la. La història es comptecompta ena '' Cracking DES '', publicat per O'Reilly Associates). Com a resultat, avui dia l'ús sense més del xifrat DES és sens dubte insegur per als nous dissenys de criptosistemes, i els missatges protegits per vells criptosistemes que utilitzen el DES, i de fet tots els missatges enviats des de 1976 que usen el DES, també estan en risc. Tot i la seva qualitat inherent, la mida de la clau DES (56 bits) va ser considerat per alguns com massa petit fins i tot en 1976; potser la veu més sonora va ser la de [[Whitfield Diffie]]. Hi havia sospites que les organitzacions governamentals tenien suficient potència de càlcul per trencar els missatges DES, ara és evident que altres han aconseguit aquesta capacitat.

El segon desenvolupament, en [[1976]], va ser potser més important encara, ja que va canviar de manera fonamental la forma en què els criptosistemes poden funcionar. Va ser la publicació de l'article '' [http://citeseer.nj.nec.com/340126.html New Directions in Cryptography] '', [[Whitfield Diffie]] i [[Martin Hellman]]. Va introduir un mètode radicalment nou per a distribuir les claus criptogràfiques, donant un gran pas endavant per resoldre un dels problemes fonamentals de la criptografia, la distribució de claus, i ha acabat anomenant [[Diffie-Hellman|intercanvi de claus Diffie-Hellman]]. L'article també estimular el desenvolupament públic gairebé immediat d'un nou tipus d'algorisme de xifratge, els [[criptografia asimètrica|algorismes de xifratge asimètric]].

Abans d'això, tots els algorismes de xifratge útils eren [[criptografia simètrica|algorismes de xifratge simètric]], en què tant el remitent com el destinatari utilitzen la mateixa [[clau (criptografia)|clau criptogràfica]], que tots dos han de mantenir en secret. Totes les màquines electromecàniques utilitzades en la Segona Guerra Mundial eren d'aquesta classe lògica, igual que els xifratges Cèsar i Atbash i en essència tots els xifratges i sistemes de codis de la història. La «clau» d'un codi és, per descomptat, el llibre de codis, que ha així mateix ha de distribuir-se i mantenir-se en secret.

En aquests sistemes era necessari que les parts que s'anaven a comunicar intercanviaran les claus d'alguna forma segura abans de l'ús del sistema (el terme que se solia utilitzar era «mitjançant un [[canal segur]]»), com un missatger de confiança amb un maletí emmanillat al seu canell, o un contacte cara a cara, o un colom missatger fidel. Aquest requisit no és trivial i es fa inmantenibleincontenible ràpidament en créixer el nombre de participants, o quan no hi ha canals segurs disponibles per a l'intercanvi de claus, o quan les claus canvien amb freqüència (una pràctica criptogràfica assenyada). En particular, si es pretén que els missatges siguin segurs enfront d'altres usuaris, cal una clau diferent per a cada parell d'usuaris. Un sistema d'aquest tipus es coneix com criptosistema de clau secreta o de clau simètrica. L'intercanvi de claus DH (i les posteriors millores i variants) va fer que el maneig d'aquests sistemes fora molt més senzill i segur que mai.

Això va acabar amb el monopoli sobre la criptografia que mantenien les organitzacions governamentals en tot el món (Vegeu '' Crypto '' de Steven Levy, un relat periodístic sobre la controvèrsia política a els EUA). Per primera vegada en la història, la gent externa a les organitzacions governamentals tenia accés a criptografia que el govern no podia trencar fàcilment. Es va desencadenar una considerable controvèrsia tant pública com privada que encara no ha amainat. En molts països, per exemple, l'[[exportació de criptografia]] està subjecta a restriccions. Als Estats Units, fins a [[1996]], l'exportació de criptografia amb claus més grans de 40 bits estava durament limitada. Recentment, en [[2004]], l'antic director de l'FBI [[Louis Freeh]], en la seva testificació a la [[Comissió de l'11S]], va demanar noves lleis contra l'ús públic de la criptografia.

L'actor més notable en la defensa enten l'escala i tecnologia del desxiframent [[Màquina Enigma |Enigma]].del xifratge fort per a ús públic va ser [[Phil Zimmermann]] amb la publicació de [[PGP]] (Pretty Good Privacy) el 1991. Distribuir una versió freeware de PGP quan va preveure l'amenaça d'una legislació, en aquell temps en consideració pel govern nord-americà, que requeriria la creació de portes del darrere en totes les solucions criptogràfiques desenvolupades dins dels EUA. Els seus esforços per a enviar [[PGP]] a tot el món li van donar una llarga batalla amb el Departament de Justícia per la suposada violació de les restriccions d'exportació. Finalment, el Departament de Justícia va abandonar el cas contra Zimmermann, i la distribució freeware de PGP es va fer mundial i va acabar convertint-se en un estàndard obert (RFC2440 o [[OpenPGP]]).