Félicien David: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida Categoria:Compositors d'òpera francesos usant HotCat |
Cap resum de modificació |
||
Línia 7:
L'any 1833, en ser dissolta l'associació, abandonà París amb un grup de coreligionaris per anar a [[Egipte]] a predicar aquelles doctrines. El 1835 retornà a França, pletòric d'impressions, i s'establí a [[Igny]], poble de la rodalia de París, publicant primer una col·lecció de melodies orientals per a piano, dues [[simfonia|simfonies]] i algunes obres de música de cambra (''Les quatre estacions'', 24 [[quintet]]s per a instruments de corda i dos [[nonet]]s per a instruments de vent) que, a causa del seu retraïment i retir complet, passaren inadvertits. Finalment, l'any 1844 amb la seua oda simfònica ''Le desert'' va atreure l'atenció del públic i de la premsa.
L'encertada adaptació dels motius orientals, la novetat dels ritmes i l'exuberància de la instrumentació feren que aquesta obra fos considerada com una nova i afortunada tendència en la característica musical, digna de parangonar-se encara amb les millors produccions de [[Berlioz]], qui publicà un encomiàstic article saludant David com un vertader mestre. Encoratjat amb l'èxit de la seva obra i amb l'exemple del mateix Berlioz, emprengué el 1845 una gira per l'estranger, interpretant amb èxit en diverses capitals les pròpies produccions. Després va intentar fortuna repetidament amb diverses obres per a cor i orquestra (''Oratorium Moisès'', 1846; ''Simfonia coral Columbus'', 1847; ''Misterium Eden'', 1848) que no varen obtenir ni de lluny l'èxit de ''Le Desert''. A més, les seves òperes, com ara ''La perle du Brésil'' (1851), ''Herculanum'' (1859), ''[[Lalla Roukh]]'' (1862) i ''Le Sapier'' (1865) assoliren, malgrat els aplaudiments, un curt nombre de representacions.
L'any 1869 va ser distingit per l'Acadèmia francesa amb el premi oficial de 20.000 francs, i a la mort de Berlioz va ser nomenat bibliotecari del Conservatori i membre de l'Institut. L'única obra que li va sobreviure en l'estima del públic fou ''El Desert'', i només pels seus elements pintorescs i exòtics, perquè el públic de les primeries del [[segle XX]], coneixedor de les robustes concepcions dels clàssics i d'alguns coetanis de David, com ara Wagner, Berlioz i Cèsar Franck, no podia interessar-se gaire per una música que, malgrat tenir mèrit, pecava de dèbil i poc amanida. Malgrat això, seria injust regatejar a David condicions d'originalitat i una real influencia en músics que, valent-ne més que ell, no van desaprofitar seguir les seues petjades, com ho va demostrar [[César Franck]] en la seva ''Ruth'', [[Georges Bizet]] en ''[[Djamileh]]'' i Reyer en ''La Statue'' i, [[Wilhelm Joseph von Wasielewski|Wasielewski]] en moltes de les seves obres, i un altre alumne seu com [[Johann Franz Dupont]].<ref name="Enciclopèdia Espasa">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum núm. 18, 2ª. part pàg. 2535'' (ISBN 84-239-4581-2)</ref>
| |||