Filosofia de la llengua: diferència entre les revisions

La '''filosofia del llenguatge''' és una branca de la [[filosofia]] que s'ocupa de la naturalesa del [[llenguatge]] (aprenentatge, creació, significat, referències, usos, etc.) així com de la interpretació, la [[comunicació]] i la [[traducció lingüística|traducció]].

Un primer camp d'estudi n'és el [[significat]], analitzant què vol dir "significar", com es vehicula aquesta noció ade la paraula i les llengües particulars, les diferències entre idiomes i constants universals i els problemes pràctics que se'n deriven, com ara la comprensió intercultural o la traducció de textos.

En relació amb aquest tema, sorgeix la pregunta sobre la relació entre llenguatge i [[pensament]]. Hi ha teòrics que argumenten que la llengua és una [[conducta]] més, derivada del pensament, que pot expressar-se amb altres mitjans com les imatges. Per contra, d'altres estudiosos sostenenafirmen que es pensa enamb paraules, que hi ha un idioma mental universal o que la llengua apresa condiciona la manera de percebre el món i, per tant, de pensar.

El llenguatge pot tenir diferents concepcions,<ref>Abbagnano, N., ''Diccionario de filosofía,'' FCE, 1961</ref> que clarifiquenesclareixen les diverses postures històriques dels filòsofs d'aquesta disciplina:

* En primer lloc, destaca la concepció que el llenguatge és una simple convenció social, tradició inaugurada per [[Plató]] alen el seu diàleg ''Cràtil''. Hi ha una relació arbitrària entre el signe i la [[realitat]] que representa, com prova el fet que diferents llengües usin diferents paraules per designar una mateixa idea. Per tant, el llenguatge s'ha d'estudiar des del punt de vista social, tant per analitzar la seva utilitat (com feien els sofistes) com per analitzar què té de propi cada cultura segons la llengua que usi (en la línia de [[Franz Boas]]).

* Per altra banda, alguns filòsofs defensen que el llenguatge té una connexió natural amb el món ([[Heràclit]]), ja que és la seva forma lògica, proposicional. [[Martin Heidegger]], en la seva concepció etnocèntrica, per exemple, afirmava que lael llenguatge era l'autèntica imatge de l'ésser alemany perquè sense ellaquest no es pot expressar ni comprendre res; és un mediador necessari.{{CC|data=gener de 2015}}

* Un tercer grup està compost pels qui defensen el caràcter d'instrument del llenguatge, que es va creant segons les necessitats dels parlants ([[Wilhelm von Humboldt]]), tot i ser conscients de les seves limitacions.

L'especulació sobre el llenguatge va començar a l'Índia als voltants del 1500 aC, amb les disquisicions sobre la [[categoria gramatical]] de les diferents paraules i l'aparició dels primers preceptes de [[gramàtica]]. A Grècia, en canvi, va iniciar-se amb la discussió sobre el caràcter natural o convencional de la llengua.

Posteriorment, amb [[Aristòtil]], va iniciar-se la polèmica sobre el [[nominalisme]],<ref>Steven K. Strange, (1992) Porphyry: On Aristotle, Categories. Ithaca: Cornell University Press</ref> que va desenvolupar-se adurant tota l'Edatedat Mitjanamitjana. Així com sembla evident la relació entre un terme concret i el seu referent, com per exemple una taula, no queda clara la relació entre els termes abstractes i la realitat. Al mateix temps, sorgeixen els primers intents per formalitzar el llenguatge, amb el naixement de la lògica per a resoldre les possibles ambigüitats de la llengua. Una nova línia de recerca es va inaugurar amb aquesta: la seva relació amb la [[veritat]].

Amb l'aparició de les [[llengües romàniques]], van aparèixer els primers problemes teòrics de traducció, agreujats pels manuscrits antics en altres idiomes com el grec, el llatí, l'hebreu i l'àrab. Aquests problemes afectaven alsels manuals filosòfics i alsels textos sagrats i van servir per a desenvolupar una teoria sobre el sentit figurat i literal dels mots, donanti donaren peu als moderns estudis sobre la [[metàfora]] o els [[actes de parla]].<ref> Blackburn,S. "History of the Philosophy of Language". In Oxford Companion to Philosophy. ed. Ted Honderich. Oxford:Oxford University Press. 1995</ref> Igualment, neixen aen aquesta època els intents per a trobar (i després crear) una llengua universal o perfecta (com l'[[esperanto]] i similars).

Des de l'obra de [[Ferdinand de Saussure]] i els comparatistes del segle XIX, es desenvolupa la [[lingüística]] científica, assumint part dels problemes fins al moment plantejats per la filosofia del llenguatge. Aquesta aprofundeix en el concepte de significat i es torna en gran part metafilosofia, ja que es dedica a plantejar-se què volen dir els principals termes de la filosofia. [[Richard Rorty]], amb el seu anomenat ''gir lingüístic'', afirma que tota filosofia és, per tant, filosofia del llenguatge, perquè comença per definir i problematitzar els termes que ha d'estudiar.<ref>Rorty, R., ''El giro lingüístico'', Paidós, 1967 </ref> La [[filosofia analítica]] és l'escola que més pes li atorga a aquestes qüestions.