Melissos de Samos: diferència entre les revisions

'''Melissos de Samos''' fou un filòsof de l'[[escola d'Elea]] i almirall de [[Samos]], que visqué en el segle V aC.

La seva filosofia es conserva en uns fragments del seu escrit "''Sobre la natura, o sobre l'ens"'' (transmesos pel filòsof [[Simplici (filòsof)|Simplici]]) i, sobretot, pel tractat anònim "''Sobre Melissos, [[Xenòfanes de Colofó]] i [[Gòrgies de Leontins]]''". Encara que no hi ha moltagaire informació sobre Melissos, filòsof de caràcter una mica secundari, sí que podem fer-nos algunes idees del seu pensament.

Melissos representa una continuïtat molt fidel al pensament de Parmènides, si bé hi ha, de fet, algunes diferències notables entre aquest últim i el nostre filòsof. Igual que Parmènides, nega la pluralitat d'éssers (afirmant un sol ésser únic) i també nega el moviment (afirmant, com Parmènides i Zenó, que "l'únic ésser" està immòbil en l'espai, i no podenes pot moure's "cap enlloc"). També afirma que l'ésser únic no admet divisions (és "compacte").

A diferència de Parmènides, en canvi, afirma que l'ésser és ''material i infinit''; és a dir, mentre que el principal pensador de l'escola d'Elea afirma que l'ésser és immaterial i "en forma d'esfera", Melissos afirma que l'ésser és format per matèria (i per tant, hom suposa, l'ésser d'aquest almirall coincideix amb l'univers, és a dir, ''no és pas extern a ellaquest de cap manera (segons Melissos)'') i, també, nega el caràcter finit i esfèric d'aquest, afirmant que "l'ésser és infinit" (el no-ésser no pot limitar a l'ésser; per tant, aquest no té límits d'extensió, s'allarga a l'infinit; i no com Parmènides que, tot i negar-li el moviment, el concep "com a finit i amb límits").

[[Aristòtil]] de seguida manifestà aversió per Melissos (i, també, per Zenó d'Elea). És sabut, per exemple, que la raó per la qual Aristòtil no acceptés mai gens el pensament del darrer filòsof de l'escola eleàtica, era perquè, aquest últim, creia que l'infinit era material, mentre que Aristòtil creia, més d'acord amb Parmènides, que "l'únic que podia ser infinit" era precisament allò immaterial, o sigui, les formes aristotèliques. (Tampoc s'ha de descartar el fet que "el filòsof" no podia veure a Melissos ni en pintura perquè eren, precisament, de dues nacions enemigues, Atenes i Samos respectivament).)

Hom pot fer ununa llistatllista, exposatexposada en el llibre de l'anònim, sobre les característiques de l'ésser "parmenidiparmenidià" de Melissos: l'ésser "és etern, infinit, únic, homogeni, immòbil, i no pot sentir pas ni pena ni cap emoció".

Respecte a l'últim punt mencionat, es pot tenir algun dubte sobre si Melissos veia, del seu Ésserésser material i infinit, algun tipus d'antropormització''antropomització'', (tipus déu monoteista per entendre'ns ([[monoteisme]]). En un dels seus fragments, Melissos diu exactament que "ell (l'ésser) no pot morir, ni tampoc envellir, perquè, si en deu mil anys hagués de transformar-se, ''ni que fos un sol pèl'', al llarg del temps acabaria destruint-se del tot".

Les evolucions que Melissos féu en Parmènides no tingueren gaire o cap rastre en el futur. Amb poques dècades comptà, com hem dit, amb l'oposició d'Aristòtil, i a més, els pocs detalls que se saben de les seves teories, (i el fet, naturalment, que sempre estigué sota l'ombra de Parmènides) féu que l'almirall tinguétingués molt poc de ressò en la filosofia futura.

* Luciano de Crescenzo, "''Historia de la filosofia griega (Los presocráticos)''", Seix Barral, 1986, ISBN 84-322-4575-5.

* Julián Marias, "''Historia de la filosofia"'', {{es}}.