Alexandre Cirici i Pellicer: diferència entre les revisions

{{Fitxa d'escriptor

| nom = Alexandre Cirici

| grandària = 250px

| pseudònim =

| nascut = {{data naixement|1914|06|22}}

| lloc_de_neixement = [[Barcelona]]

| mort = {{data defunció|1983|01|10|1914|06|22}}

| inici = [[15 de juny]] de [[1977]]

| final = [[10 de gener]] de [[1983]]

| successor = [[Jesús Felipe Armendáriz Ormaechea]]<ref>[http://www.senado.es/web/composicionorganizacion/senadores/composicionsenado/fichasenador/index.html?id1=11321&legis=2 Fitxa del Senat]</ref>

| president=

 

==Maneres de veure==

Un dels trets que caracteritzen l'obra de Cirici és la seva capacitat, a frec de la inspiració, per relacionar coses aparentment distants, una mena de mecanisme analògic que també li servia per elaborar grans visions sintètiques de la realitat i de les coses, amarades sempre d'un elevat poder de suggestió. Un procediment que té certes semblances amb l'òptica de l'artista, del creador de mons. Tot i els canvis de perspectiva que va experimentar al llarg de la seva trajectòria, diríem que hi ha una concepció de fons molt arrelada que anà adoptant diverses formulacions, en concret la idea que l'art abraça tots els àmbits de la vida social i no només una esfera particular de l'experiència. Aquesta percepció, que recollia fonts molt diverses –de la noció noucentista de “bellesa civil” a plantejaments d'arrel bauhausiana-, va portar-lo a permeabilitzar les fronteres entre un suposat art elevat i manifestacions tradicionalment adscrites a gèneres menors, o bé a qüestionar la posició privilegiada i progressivament autònoma que havia anat adquirint el domini de l'estètica i que acabaria aïllant-la del seu entorn. D'aquí deriva el distanciament i les reticències que el crític tendí a manifestar cap a les formulacions més endogàmiques i entotsolades de l'art, i, per contra, els seus esforços per inserir-lo dins els processos culturals i/o socials de les societats.