Flavi Honori: diferència entre les revisions

| llengua nom original = ''{{polytonic|Flavius Honorius}}''

| causa de mort = [[Hidropesiaedema|hidropesia]]

| nacionalitat = [[Imperi Romà|Romanaromana]]

Era fill de [[Teodosi I el Gran]] i de la seva primera muller, [[Flacil·la|Èlia FlacilaFlacil·la]], i germà d'[[Arcadi]], emperador d'[[Imperi Bizantí|Orient]]. Fou nomenat [[cèsar (títol)|cèsar]] pel seu pare amb només dos anys, el [[386]], i [[august (títol)|august]] d'Occident, el [[393]], quan Teodosi es va negar a reconèixer [[Eugeni (emperador)|Eugeni]] (que havia substituït [[Valentinià II]] per imposició del cap militar bàrbar [[Arbogast]]) com a emperador a l'oest.{{sfn|Williams|Friell|1994|p=129}}

Les forces de Teodosi van atacar ([[394]]) Arbogast i Eugeni, però foren derrotades a la vora del riu Fred (''Frigidus''), a prop de la moderna [[Wippach]]. En un segon atac al mateix lloc, Teodosi fou més afortunat i mercès a la traïció d'Arbitrims, un dels generals d'Arbogast i d'Eugeni, va obtenir una victòria completa. Arbogast va fugir, però va ser acorralat als Alps i es va suïcidar. Eugeni fou fet presoner i executat. Honori fou reconegut com a august d'Occident amb només vuit anys i mig.

Després de vèncer els [[visigots]], Estilicó hi va negociar, per la qual cosa es va enemistar amb les autoritats d'Orient, especialment [[Rufí (ministre)|Rufí]], que ocupava el mateix càrrec que ell a la part oriental de l'Imperiimperi, propproper a d'Arcadi, germà d'Honori.

Estilicó, amb la col·laboració de [[Mascezel]], va sufocar la rebel·lió del comte [[Gildó]] (germà de Mascezel) a Àfrica ([[396]]-[[398]]){{sfn|Bury|1958|p=76}} i després va casar una de les seves filles, Maria, amb Honori, que havia arribat als catorze anys<ref>[[Zòsim]], ''Historia Nova'' V.3.1</ref> (Honori es va casar més tard amb una altra filla d'Estilicó anomenada Termància{{sfn|Martindale|Jones|1971|p=442}}).

El [[402]] Estilicó va rebutjar la primera invasió dels visigots a [[Itàlia romana|Itàlia]]. A Roma, durant les festes per celebrar la victòria es van permetre jocs en els quals van participar gladiadors, cosa a la qual els cristians s'oposaven. L'eremita [[Sant Telèmac|Telèmac]] va baixar a l'arena per impedir les lluites i va ser linxat per la multitud. Després d'això, ja no es van celebrar més combats de gladiadors[[gladiador]]s, que van ser prohibits definitivament per un edicte imperial el [[404]].<ref>[[Teodoret de Cir]] ''Historia Ecclesiastica'', V.26</ref>

Després del [[402]] la cort es va haver de traslladar a [[Ravenna]], que, protegida pels [[aiguamoll]]s que l'envoltaven, oferia una més gran seguretat que Roma o Milà.{{sfn|Bury|1958|p=110}} El [[18 de novembre]] del mateix [[402]] [[Alaric I]] va entrar a Itàlia amb la seva gent per segona vegada, va assetjar [[Aquileia]] i després es va dirigir a Ravenna i a Milà (febrer del [[403]]) sense èxit, i finalment van assetjar [[Asti (municipi italià)|Asti]], on era Honori amb forces romanes. Estilicó els va derrotar a ''Hasta'' (març) i a ''[[Pollentia (Ligúria)|Pollentia]]'' ([[6 d'abril]]), batalla en la qual els romans van fer presoners la muller i els fills d'Alaric. Aquest va atacar [[Verona]], però fou rebutjat pel general Saule (''Saulus'') i es va haver de retirar a [[Il·líria]].{{sfn|Bury|1958|p=109}}

Cap al [[405]] també [[Radagais]], al capdavant ded'un exèrcit format per [[vàndals]], [[sueus]], [[burgundis]], [[alans]] i [[hèruls]], va envair Itàlia, però Estilicó els va assetjar quan estaven acampats prop de [[Florència]] i els va obligar a rendir-se. Radagais va fugir a les muntanyes ''Fescolanis'' ([[Fiesole]]), però els seus homes s'hi morien de gana i de set i quan va intentar obrir-se pas fou derrotat, capturat i després executat i els seus homes venuts com a esclaus. Dos generals bàrbars, Huldin i [[Sar]], es van passar als romans.

Vers el [[407]] o començaments del [[408]] es va rebel·lar a [[Britània]] [[Constantí III (usurpador)|Constantí III]], que cap al [[408]] va aconseguir dominar les [[Gàl·lia|Gàl·lies]]. Constantí va nomenar cèsar el seu fill [[FlaviConstant JuliII Constant(usurpador)|Constant]].{{sfn|Bury|1958|p=111}} Aleshores, Estilicó va buscar l'aliança visigoda per fer front a aquest nou enemic, però es va trobar amb la forta oposició del partit nacionalista romà.<ref>[[Zòsim]], ''Historia Nova'' X.2</ref>

Els enemics d'Estilicó (cristians i nacionalistes romans) van fer circular el rumor que volia col·locar el seu fill Euqueri en el tron i que havia convidat els vàndals a atacar.<ref>[[Jordanes]] ''Getica'', 115</ref><ref>[[Pau Orosi]] ''Historiarum adversus Paganos'', VII,38</ref> Honori, convençut pels conspiradors, va enviar assassins per executar el general, que fou mort el [[23 d'agost]] del [[408]].<ref>[[Zòsim]], ''Historia Nova'' V.37</ref> Probablement després de l'assassinat de Estilicó es va sotmetre [[Hispània]] a Constantí III, o si més no una part d'ella (la [[Tarraconense]] amb tota seguretat). [[Constant II (usurpador)|Constant]], el cèsar, fou nomenat august i se li va donar el govern d'Hispània. Honori va haver de reconèixer Constantí III com a august.

Els visigots van posar setge a Roma amb la intenció de forçar Honori a cedir-los terres. En el decurs de l'estira-i-arronsa Alaric va entrar a la ciutat, va fer proclamar emperador el senador [[Prisc Àtal]] i ell mateix es va fer nomenar ''magister militum''. Amb Honori dominat per la facció nacionalista romana, el [[24 d'agost]] del [[410]], per un conflicte menor, els visigots d'Alaric van [[Saqueig de Roma (410)|saquejar Roma]] i van deposar Àtal. Al mateix temps, Honori rebia peticions d'ajut de [[Britània]] (i el [[411]] d'[[Hispània]]), atacades pels bàrbars, a les que no podia respondre.

Constant va designar com a comandant de les forces que defensaven els passos dels [[Pirineus]] el general [[Geronci (general)|Geronci]], que no va tardar a rebel·lar-se i va proclamar emperador el seu amic [[Màxim Tirà|Màxim]]. Geronci va atacar Constantí a [[Arle]], però va ser vençut i va fugir a Hispània, on es va suïcidar.{{sfn|Martindale|Jones|1971|p=508}} Màxim va perdre Hispània poc després davant dels sueus, els vàndals i els alans. Les tropes d'Honori, comandades pel general Constanci (el futur [[Constanci III|Constanci]]), van vèncer [[Constantí (usurpador)|Constantí III]] i aquest i el seu fill Julià van ser assassinats a Ravenna el [[411]].{{sfn|Canduci|2010|p=153}} A la Gàl·lia, [[Joví]] s'havia proclamat emperador i havia associat al tron el seu fill o germà [[Sebastià]]. El general [[Sar]], enviat a la zona, aspirava també al govern de les Gàl·lies, però va morir en lluita contra [[Ataülf]], nou rei dels visigots, que va ocupar [[Narbona]] ([[412]]), amb l'ajut del general romà Dardà, i després [[Valença]]; aquí li va fer front Joví, que fou derrotat i fer presoner, però Sebastià va conservar el control del nord de la Gàl·lia fins que el [[413]] fou capturat per Ataülf i executat juntament amb Joví. Ataülf es va apoderar de tot el sud de les Gàl·lies malgrat ser derrotat a [[Marsella]] pel governador Bonifaci.

La revolta d'[[Heraclià (usurpador)|Heraclià]] (l'assassí d'Estilicó) a Àfrica ([[413]]) fou de curta volada i va acabar aviat, amb la seva execució.<ref>{{Ref-llibre sfn|cognom=Lancel |nom=Serge |títol=Saint Augustine |url=http://books.google.cat/books?id=WimttLvgXTMC&pg=PA267&dq=Heraclianus+413&hl=ca&sa=X&ei=y_5tUqmeEOHI0wXViYD4Cg&ved=0CDkQ6AEwAQ#v=onepage&q=Heraclianus%20413&f=false |llengua=anglès |editorial=Hymns Ancient and Modern Ltd |data=2002 |pàgines=268 |isbnp=0334028663}}</ref> El [[414]] [[Ataülf]] es va casar amb [[Gal·la Placídia]], la germana d'Honori.<ref>[[ Jordanes]], ''Historia Gothorum'', XXXI</ref> L'aliança amb els visigots es va trencar i el general Constanci fou enviat contra ells, els va derrotar a [[Narbona]] i va ocupar el sud-est de la Gàl·lia, enviant-los a Hispània, la major part de la qual estava dominada per [[sueus]], [[vàndals]] i [[alans]] (els romans només governaven la [[Tarraconense]]). Ataülf va acceptar-ho, va entrar a Hispània i es va establir a [[Bàrcino]]. Mentrestant, els pobles del nord-oest de la península ([[vascons|bascs]], [[àsturs]] i [[càntabres]]) van independitzar-se dels romans.

El [[415]] [[Prisc Àtal]] fou capturat per un vaixell romà quan navegava pel [[golf del Lleó]]. Honori li va fer tallar els dits de la mà dreta, el va exposar a la vergonya pública i el va desterrar a les illes [[Lipari]], on finalment va morir. El [[416]] el general Constanci va rebre la mà de [[Gal·la Placídia]], que havia tornat després d'haver enviudat d'[[Ataülf]]. El casament es va portar a efecte el [[417]] i poc després Constanci ([[Constanci III]]) fou associat al tron amb el títol de cèsar.{{sfn|Bury|1997|p=150}}

Honori va morir, als 38 anys, el [[27 d'agost]] del [[423]], probablement a causa de la [[edema|hidropesia]].{{sfn|Goldsworthy|2010|p=305}}