Zenó de Cítion: diferència entre les revisions

'''Zenó de Cítion''' (''Zenon'', {{polytonic|Ζήνων}}) (vers [[334]] - cap a [[262 aC]]), fill de Mnasees, fou un filòsof grec, fundador de l'[[estoïcisme]]. Va néixer a Cítion (''[[Citium]]''), a [[Xipre]]. Fou deixeble sobretot del filòsof cínic [[Crates de Tebes]], però també del megàric [[Estilpó]] i del platònic [[Xenòcrates de Calcedònia]], entre d'altres. El seu pensament agafa elements d'[[Heràclit]] i [[Plató]], i alguns d'[[Aristòtil]], i combat sobretot l'escola contrincant del seu temps: la d'[[Epicur]].

Zenó va visitar [[Atenes]] diverses vegades amb el seu pare, on finalment es va quedar a residir (vers 310/[[305 aC]]). Va acumular una gran fortuna (10001.000 talents). La seva moderació i contenció va esdevenir proverbial. Va estudiar filosofia durant 20 anys i va presidir una escola durant uns 50 anys. Encara que s'ha dit que va viure 98 anys ([[Diògenes Laerci]]), una font li dóna només 72 anys alen morir.

Zenó, de formamanera similar a l'epicureisme, subdividí la filosofia en ètica, física i lògica (i sembla que impulsà alsen els seus seguidors un afany pel domini de la retòrica). Tanmateix, subordinava totes les parts intel·lectuals de l'estoïcisme a l'ètica.

La física de Zenó és bastant semblant a la d'Heràclit i agafa elements de Plató. Un principi rector (el ''logos''), en forma de foc, conforma totes les coses de l'univers, fins <!--sic-->les no materials (déu és intern a l'univers, no pas extern). Així doncs, res escapa al destí universal i tot obeeix inevitablement lleis divines. Al final, l'element diví del foc se separarà i es tornarà a unir de formamanera cíclica eternament.

La lògica de Zenó (en contradicció amb la canònica d'Epicur i la seva escola) admet que tots els coneixements vénen dels sentits (no hi ha idees innates), però quan l'homeésser humà adquireix els coneixements arriba a percebre les nocions comunes, és a dir, els coneixements morals universals. Per als estoics, els coneixements lògics no són innats, sinó senzillament comuns a tots els homeshumans. L'homeésser humà percep els universals amitjançant través delsels sentits (una intuïció ens fa veure aquests coneixements amitjançant través delel particular, no aper través d'una intuïció divina com defensava [[Plató]]).

L'ètica de Zenó és, segons els mateixos estoics, "la recompensa de la doctrina del pòrtic". D'acord amb la física, l'ésser humà també és una part sense llibertat de l'ésser de foc, però els estoics volen donar un sentit a la llibertat individual. Per això, la llibertat preferible per als estoics és la que comprèn i accepta la voluntat de l'ésser diví en cada moment, combatent les passions. Raó, divinitat, llibertat, naturalesanatura i felicitat són pelsper als estoics uns elements comuns indissociables. La raó, així, prepara unes conductes individuals (domini dels instints i passions, obediència a la raó), socials (justícia i seguiment de les lleis de la teva societat concreta) i polítiques (alguns últims estoics veieren parcialment realitzat l'ideal estoic en els costums de l'imperiImperi romà del segle I dC).

L'ètica de l'estoïcisme, a diferència del cert llibertinatge de l'[[epicureisme]], és una ètica del destí: la física descriu la divinitat que hi ha en la matèria, la lògica en fa comprendre les normes intrínseques i l'ètica ens fa obeir la divinitat, exigint oposar resistència a les passions.

* [[Zenó d'Elea]].

* [http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/ZenonCitio.htm Zenó de Cítion a la Filoxarxa].