Síndrome de Diògenes: diferència entre les revisions

Als [[Dècada del 1960|anys 1960]], es va dur a terme el primer estudi d'aquest patró de conducta, que el [[1975]] es va anomenar ''síndrome de Diògenes'', en referència a [[Diògenes de Sinope|Diògenes de Sinop]], un filòsof grec que va adoptar i va promulgar fins a l'extrem els ideals de privació i independència de les necessitats materials. Aquest nom sembla ser històricament incorrecte.<ref>A tale of a misnamed eponym: Diogenes syndrome. Marcos M, Gómez-Pellín M de L. Int J Geriatr Psychiatry. 2008 Sep;23(9):990-1.</ref>

L'origen de la síndrome és desconegut, tot i que el terme “Diògenes” va ser encunyat per A.&nbsp;N.&nbsp;G.&nbsp;Clarke ''et al.'' a mitjans dels 70 i s'ha utilitzat comunament des de llavors. La Síndromesíndrome de Diògenes va ser reconegutreconeguda de manera més prominent com un fenomen mediàtic en els mitjans de comunicació populars més que en la literatura mèdica. La descripció primària d'aquesta síndrome només s'ha esmentat recentment per geriatres i psiquiatres.

*Tractament: Elel tractament ha de començar per la detecció dels casos de risc, l'ingrés en un hospital o una unitat de geriatria, i l'abordatge dels trastorns mèdics. S'han d'adoptar les mesures de protecció social pertinents, evitant el retorn del malalt a les condicions de vida prèvies. En alguns casos, cal tractar la patologia psiquiàtrica associada (depressió, deliris crònics). Si no és possible assegurar la convivència o situar el pacient en una institució social, cal fer-ne un seguiment crònic, visites domiciliàries, i treball coordinat dels serveis sanitaris (metges, infermers) i socials (treballadors socials).

*Consells a les famílies: Elsels familiars haurien de vigilar les persones grans que visquin soles, especialment si han observat algun factor de risc, com ara un comportament esquerp o un aïllament voluntari. No obstant això, amb freqüència resulta difícil ajudar-los, ja que són ells mateixos els qui eviten tot tipus d'atenció. Això fa que, de vegades, arribi fins i tot a debatre's si es tracta realment d'una malaltia o només d'un estil de vida.