Arabisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-google.es/ +google.cat/) |
Cap resum de modificació |
||
Línia 3:
== Tipus d'arabismes ==
Els '''arabismes''' estan relacionats amb les activitats en què la cultura aràbiga fou capdavantera, sobretot a l'edat mitjana. Actualment, molts dels arabismes d'aquest origen han esdevingut desuets per la relació amb la vida tradicional (en el català bàsic, els arabismes ja només representen el 2%). Els arabismes del català, i molts dels corresponents en altres idiomes, pertanyen sobretot a la terminologia de la construcció (alcova, algorfa/golfes, argolla, jàssera, rajola), el guarniment de la casa i el vestuari (aixovar, alfàbia, alfil, arracada, barnús, catifa, escacs, gerra, guitarra, matalàs, safata, setí, sanefa, sarró, setrill, sofà, tarima, tassa, taüt), l'agricultura (albercoc, albergínia, alfals, arròs, carxofa, cotó, garrofa, llimona, taronja, séquia), la gastronomia (almívar, escabetx, fideu, mandonguilla, massapà), el govern (alcalde, aldea, alqueria, rafal, raval), la guerra (almirall, almogàver, ràtzia, rehena
També tenim arabismes en la [[toponímia]] de la península Ibèrica, les Balears i Sicília. En el cas del territori de llengua catalana, es classifiquen en a) apel·latius (Albaida, Albalat), b) procedents de noms propis (molts començats per Beni-, Bini-, 'fill de'), c) apel·latius seguits de noms de persona i d) híbrids amb un element llatí (Benillup, Catarroja, Llucalcari, Valldemossa). Els apel·latius es repeteixen a les Balears i al País Valencià (Muro, [[Rahal|Rafal]], Alqueria, Alcúdia, Algaida, Almudaina). La zona de distribució dels topònims és la mateixa que la del lèxic comú.
Hi ha també [[antropònim]]s d'origen aràbic tradicionals del territori de llengua catalana. Només són cognoms i són moltíssims menys que els noms comuns i els topònims i, per altra banda, la seva quantitat contrasta amb la dels antropònims que són [[germanisme]]s, molt més nombrosos. Són casos d'antropònims d'origen àrab els següents: Arabí, Arrom, Bennàsser, Borja, Gamundí, Homar, Maimó, Massot, Massutí, Medina, Melis; Vinàixer, Vinatea. A aquesta minsa quantitat, s'hi haurien d'afegir els que procedeixen de topònims (Binimelis, Deià, Mesquida, entre els actuals) i que no són, doncs, el reflex d'una població mudèixar. El poc nombre d'antropònims d'origen aràbic conservats és el
== Vies de transmissió dels arabismes ==
Hi ha arabismes de difusió europea (alambí, albercoc, alcatràs, almirall, cotó, drassana, duana, falua, màstec, quitrà, sucre, taronja, xifra, zero), procedents dels països que tenien frontera amb [[Al-Àndalus]], del comerç i de les expedicions de les [[croada|
En el cas del català, els arabismes hi entraren més específicament mitjançant les relacions comercials i polítiques de la [[Catalunya Vella]] amb Al-Àndalus (sobretot amb les taifes de València i Dénia), amb les relacions comercials amb el [[Magrib]], les [[Illes Balears|Balears]], [[Sicília]] i [[Alexandria]] i per l'emigració de grups dels anomenats [[mossàrab|''mossàrabs'']]
En una part dels arabismes del català, l'aràbic va fer d'intermediari. Un grup de paraules procedeixen del [[berber]] (genet), del [[persa]] (albergínia, alfals, duana, escacs), d'altres del [[grec modern|grec]] (alambí, alquímia, guix, guitarra), del [[llatí]] (alcàsser, alatxa, setrilleres), del [[sànscrit]] (càmfora), del [[bengalí]] (enrocar). En alguns casos, l'àrab forma part d'una cadena d'intermediaris (albercoc, del llatí a través del grec; arròs, de l'Índia a través del grec; escarlata, del grec bizantí a través del baix llatí).
El castellà, de vegades, ha fet d'intermediari entre l'àrab i el català (alferes, alfange, alicates, amoïnar, aranzel, mandonguilla, taquilla). Altres idiomes intermediaris, en menor proporció, han estat l'[[anglès]] (
El català ha transmès alguns dels seus arabismes a altres idiomes, sobretot a l'occità,
== Distribució dins el català ==
La influència directa de l'aràbic en el català es reflecteix en els topònims, en els antropònims i en els noms comuns i varia segons el temps de la dominació musulmana a cada territori
La diferència de contacte amb la llengua aràbiga també ha
[[Manuel Sanchis Guarner]] en la seua ''
"Com és natural, els cinc segles
aljub, safareig, etc.),
== Diferències entre idiomes ==
[[Germà Colón]] ha determinat les diferències en la incorporació d'arabismes en el català, el castellà i el sicilià, comparant els mots començats en
El català comparteix també arabismes amb el portuguès, bastants de comuns amb el castellà (aixovar / ajuar / enxoval; albarà / albarán / alvará; alcalde / alcalde / alcalde), però, com hem vist, el català en té menys que aquestes llengües, com el francès, i menys que l'italià. Malgrat això, el català té una sèrie d'arabismes exclusius (per exemple, alfàbia, garbell, engalzar, farnaca, tòfona, traüllar; engiponar, entabanar, nafrar, tafaner, caliu, enxaneta, rajola i d'expressions com "a betzef", «a la babalà», literalment
Continuant la comparació, de vegades a l'arabisme del català li correspon una parella
De vegades, a un llatinisme del català i el portuguès hi correspon un arabisme del castellà. Alguns dels arabismes són compartits pel català, el portuguès i el castellà (afalagar / afagar / halagar). De vegades, el portuguès té una parella de sinònims, amb els dos membres equivalents al català i al castellà (tonyina // tonhina / atum // atún).
== L'aglutinació de l'article AL- ==
Una característica d'alguns dels arabismes del català, el castellà i el portuguès és la conservació de l'article aràbic AL- aglutinat. Hi ha, però, una diferència notable en el nombre d'arabismes que conserven aquest article en un idioma i en l'altre (català: cotó, sucre, arròs; occità: coton, sucre, ris; francès: coton, sucre, riz; italià: cotone, zucchero, riso; castellà: algodón, azúcar; arroz; portuguès: algodão, açúcar, arroz), de vegades amb assimilació de la consonant final a la següent quan és una consonant [[solar]], és a dir, dental, alveolar, prepalatal sorda, lateral alveolar, nasal alveolar, vibrant múltiple (adip, adarga, taüt, talaia, [[tafona]], safata, séquia, anafil, arròs, xarop
== Teories sobre l'aglutinació de l'article ==
Els arabismes sense l'article s'han relacionat per [[Walter von Wartburg]] (1932) amb llur difusió per Europa des de Sicília i
Steiger després atribuí l'aglutinació a la influència del berber (1967). Aquesta tesi fou represa per [[William Elcock]] (1960), el qual atribuí l'aglutinació a la inexistència d'article en els parlars berbers, la qual feia impossible la identificació de l'article àrab. [[Helmut Lüdtke]] (1968) observà que els arabismes de les llengües africanes orientals i asiàtiques no incorporaven l'article aglutinat i, per contra, sí que ho feien els del berber i de les llengües africanes occidentals. L'aglutinació era, doncs, una evolució excepcional. Només hi ha aglutinació on hi ha bilingüisme de l'aràbic amb una altra llengua (Al-
[[Josep M. Solà-Solé]] (1967-1968), mitjançant una anàlisi gramatical, arribà a la conclusió que en català hi ha una certa resistència als esquemes nous i que la confluència de l'article AL- amb l'article català ''el'', pronunciats igual en el català oriental, amb la vocal neutra, degué afavorir la seva desaparició (deglutinació). Però això no explica el cas del català occidental, al qual pertany la zona amb més arabismes,
[[Volker Noll]] (2007), però, rebutja la influència de l'article del català oriental perquè abans del segle XII oralment s'emprava l'article de IPSE i observa que Solà-Solé només analitza els articles no assimilats a la consonant posterior. Noll opina que el català no conserva tant l'article aglutinat per la posició marginal de la Catalunya Vella i per l'antiguitat de la conquesta cristiana. La causa principal de l'aglutinació, però, segons Noll és que la [a] de l'article àrab andalusí mantingué la qualitat pròpia de l'aràbic andalusí i perquè la lateral de l'article català era velar. Sobre la qualitat de l'article àrab andalusí, consisteix en el fet que, contràriament a la resta de varietats de l'aràbic, no elideix mai la vocal, no perd el caràcter sil·làbic ni esdevé un element [[clític]],
== Vegeu també ==
Línia 69:
== Bibliografia ==
* Joan Coromines, «Mots catalans d'orígen aràbic», dins ''Entre dos llenguatges'', Bd.3, Curial Ed., p. 68-177.
* Joan Coromines, ''Estudis de toponímia catalana.''
* Joan Coromines, José a. Pascual (ff.): ''Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico'', Ed. Gredos, Madrid, 1980.
* Joan Coromines, amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner, ''Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Calalana'', Curial, Barcelona: 1980.
* Majid El Houssi, ''Les arabismes dans la langue française du Moyen Age à nos jours'', 2001.
* Josep- David Garrido Valls, «Arabismes del vocabulari militar català medieva» dins ''Miscel·lània Germà Colom'', Barcelona, 1994, p. 277-291.
* [http://www.rz.uni-frankfurt.de/~hradatz/MALLREADER.HTM. Katja Uhlisch, Zum arabischen Einfluß im Katalanischen ] (arabismes del català i aquells que són típicament baleàrics) {{de}}.
* Reinhard Kiesler, «Die Arabismen im Katalanischen», dins ''Zeitschrift für Katalanistik'' 5, 1992, p. 79-105.
* Francesc de B. Moll, ''Gramática histórica catalana'', Ed. Gredos, Madrid, 1952.
* Josep M. Nadal i Farreras, «La conquesta àrab i la llengua catalana», ''Els Marges'' p. 22-23, 1981, p. 3-18.
* Maria Jesús Rubiera i Mata, «Els arabismes del català: História d'un rebuig», ''Actes''/2, p. 301-319.
* Maria Teresa Sabrià Rius, «Els arabismes de la llengua catalana a les comarques de Girona", ''Revista de Girona'' 34, 126, 1988, p. 58-67.
* Arnald Steiger, «La penetración del léxico arábico en el catalán y el provenzal», ''Boletín de Dialectología Española'' 34, 1956-1967, p. 555-570.
* Josep M. Solà-Solé, «El artículo al- en los arabismos del iberorománico», ''Romance Philology'' 21, 1967-1968, p. 275-285.
* Volker Noll, «Der arabische Artikel al und das Iberoromanische», ''Romania Arabica'', Fs. Kontzi, 1996, 299-313. '''Amb una bona bibliografia'''.
* Volker Noll, «La aglutinación del artículo árabe al en el léxico español», dins ''Cosmos léxico. Contribuciones a la lexicología y a la lexicografía hispánicas'', Peter Lags Verlagsgruppe, Frankfurt am Main, Berlín, Berna, Brussel·les, Nova York, Oxford, Viena, 2006. XIV ISBN 978-3-631-56022-8.
== Enllaços externs ==
* [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=1036 Dolors Bramon, Tradició i dissidència als Països Catalans].
* [http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras?portal=180&urlPropia=22373 Francesc X. Llorca Ibi, "L'article AL- en els arabismes valencians"], Sarq al-Andalus 9 (1992), 183-186.
* [http://www.uni-muenster.de/Romanistik/dozenten/noll/art.pdf Volker Noll, La aglutinación del artículo árabe al en el léxico español].
* [http://halshs.archives-ouvertes.fr/docs/00/08/54/93/PDF/Quinsat.pdf Françoise Quinsat, Le traitement des arabismes dans le TLF(i): quelques observations].
[[Categoria:Filologia]]
|