Període romà a Catalunya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 2.139.197.199 (discussió) a l'última versió de CarlesMartin |
|||
Línia 1:
{{Caixa Història de Catalunya|Hispania_2a_division_provincial.PNG}}
El '''període romà a Catalunya''' és el període següent al [[període iber a Catalunya|període iber]]. Comença el [[segle III aC]] amb la [[romanització]] i va acabar amb la invasió dels [[visigots]]. El territori a l'arribada dels romans estava
== Antecedents ==
L'any [[237 aC]], els [[Cartago|cartaginesos]] començaren la seva penetració militar pel sud de la península
[[Fitxer:Catalonia_Matar%C3%B3_Vil%C2%B7laRomanaDeCanLlauder_VistaGeneral.JPG|left|thumb|[[Vil·la romana de Can Llauder]], a [[Mataró]], ([[segle I aC]], [[segle III]] dC.]]
[[Fitxer:Catalonia VilassarDeDalt FornsRomansFornaca Forns1I2 B.JPG|left|thumb|[[Forns romans de la Fornaca de Vilassar de Dalt]], ([[segle I|segles I]] i [[segle II|II]] dC).]]
Després de la conquesta de [[Saguntum]], ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades per [[Anníbal]] el [[218 aC]] va esclatar la [[Segona Guerra Púnica]], que duria al ple domini romà de la península
Els [[Antiga Roma|romans]] van ser els qui van estructurar bàsicament el territori de Catalunya tal com avui l'entenem, tant pel que fa a les
Amb la conquesta de [[Rhode]] i [[Empúries|Emporion]], i la presència a la costa de municipis com [[Iluro]] i [[Baetulo]], als quals s’afegiran a l’inici de l’Imperi les colònies de [[Bàrcino]], [[Tarraco]] i, posteriorment, [[Ègara]], afavoriran la consolidació de nuclis urbans importants, que a la vegada articulen l’ocupació d’un ''ager'' (''camp'') a través de nombroses vil·les que, sense constituir grans ''fundus'' (''fundacions'') constituiran una veritable teranyina que aprofita de manera notable les possibilitats del medi.<ref>{{ref-llibre|cognom=Mauri Martí|nom= Alfred|títol= La configuració del paisatge medieval: El Comtat de Barcelona fins al segle XI. 3a. part|editorial= Tesi doctoral, Universitat de Barcelona|any=2006}}</ref>
L'increment de territori controlat per Roma i l'enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar la [[República Romana]] en [[Imperi romà]] quan [[August]] va vèncer tots els seus enemics el [[31 aC]], i en proclamà la reforma el [[13 de gener]] de l'any [[27 aC]]. En virtut d'aquesta reforma s'encarregava del proconsulat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit), i d'Octavi mateix dependrien els oficials i soldats. Hispània va ser dividida en tres províncies: [[Tarraconense]], [[Bètica]] i [[Lusitània]].
[[File:Jaciment roma de Can Farrerons 005.jpg|left|thumb|[[Jaciment romà de Can Farrerons]] a [[Premià de Mar]] ([[segle V dC]])]]
La pressió dels [[hun]]s, que liderats per [[Àtila]] van arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribus [[Germànics|germàniques]] cap a [[Europa Occidental]]. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el Gran va deixar la part [[Imperi Romà d'Occident|occidental]] (on es trobava Hispània) de l'imperi al seu fill [[Flavi Honori |Honori]], i la part [[Imperi Bizantí|oriental]] al seu fill [[Arcadi]]. La invasió va precipitar la [[Caiguda de l'imperi romà]] el [[476]].
{{Poblacions romanes de Catalunya}}
Linha 26 ⟶ 24:
[[Fitxer:Map of Rome and Carthage at the start of the Second Punic War.svg|300px|thumb|Zones d'influència el 218 aC]]
El [[218 aC]] la [[República Romana]] decidí tallar els subministraments i la ruta de retirada de l'exèrcit cartaginès. [[Gneu Corneli Escipió Calb]] comandant 60 naus, 10.000 infants i 700 genets,<ref>Appià, ''Ibèria'', 14</ref> uns 30.000 homes en total (equivalent a quatre legions) desembarcà a [[Empúries|Emporion]], factoria grega aliada dels romans, i es dirigí per terra<ref name=TL>{{ref-llibre|enllaçautor=Titus Livi|cognom=Livi|nom=Titus|títol= [[Ab Urbe Condita]]}} Llibre XXI, 60, 1-3.</ref> seguint la [[via Heraclea]], cap a [[Cissa]] on [[Batalla de Cissa|derrotà les forces cartagineses]] i hi establí una base militar, on després s'aixecaria la [[Tarraco]] romana. Després marxà cap a l'Ebre, on esclafà els contingents púnics d'Asdrúbal en una batalla naval a la seva desembocadura. Aprofità la campanya per segellar pactes d'amistat amb els pobles indígenes i renovar els antics,<ref name=TL/> i contractar [[mercenari]]s ibèrics. Poc després el seu germà [[Publi Corneli Escipió (cònsol 218 aC)|Publi]], que havia acudit amb ell com a legat, marxà a la costa etrusca per mar quan s'assabentà que Aníbal havia creuat els Alps, però tornà a Hispània el 216. Publi també va contreure pactes personals amb cabdills com [[Indíbil]], reietó dels [[ilergetes]]. Així, els dos germans [[Escipions]], entre el 216 i el 212, seran els comandants en cap de les tropes romanes a la península,<ref>Appià, ''Ibèria'', 15</ref> front a l'exèrcit púnic comandat per Asdrúbal i [[Magó (212 aC)|Magó]]. En aquests anys aconseguiren sotmetre els pobles de la costa catalana, derrotar Àsdrubal a la [[batalla d'Ibera]] el [[215 aC]], conquerir [[Saguntum]] el [[212 aC]] i establir defintivament el seu quarter general a Tarraco, fins que foren derrotats i morts pels cartaginesos<ref>Appià, ''Ibèria'', 16</ref> el 211 aC en terres de l'actual [[Sierra Morena]].
El [[210 aC]] arribà [[Publi Corneli Escipió Africà Major]], fill de Publi, que volia venjar la mort "del seu pare, del seu oncle i el de la pàtria",<ref>Appià, ''Ibèria'', 17</ref> amb 10.000 infants, 1.000 genets i 28 naus militars. S'enfrontà amb els cartaginesos, que comptaven amb 25.000 soldats d'infanteria i 2.500 genets,<ref>Appià, ''Ibèria'', 19</ref>
==Els pactes entre els romans i els cabdills indígenes==
Entre el [[218 aC]], data del desembarcament a [[Empúries|Emporion]], i el [[197 aC]], any de la primera organització administrativa del territori en dues províncies, ens trobem amb una etapa militar de pura conquesta territorial. Els pobles de la costa es mostraren des de bon principi favorables a l'acció romana, ja que, entre altres raons, patien sovint les incursions de les tribus filopúniques de l'interior. [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Escipió l'Africà]] va establir pactes personals amb els cabdills ibèrics de la costa llevantina i l'actual Catalunya, tal com ja havien fet [[Gneu Corneli Escipió Calb|Gneu]] i [[Publi Corneli Escipió (cònsol 218 aC)|Publi]] anys
Durant els primers anys de la seva presència, s'havien exigit ostatges als indígenes per assegurar-ne la fidelitat. Els cabdills que s'havien destacat per la seva afecció al bàndol dels conqueridors adquiririen com a premi la [[ciutadania romana]] i prenien el nom del cap al qual havien servit. Una de les clàusules dels tractats era que els soldats que estaven al servei d'aquests caps indígenes passaven a formar part de les [[Tropes auxiliars romanes|tropes auxiliars]] de l'exèrcit romà, i també eren recompensats després del seu servei amb la [[ciutadania romana]]. Alguns indígenes podien ser acollits en l'[[Cavaller romà|orde eqüestre]] i fins i tot arribar a ser [[Senat romà|senadors]]. Els romans, igual que els cartaginesos i tots els altres pobles de l'antiguitat, practicaren una política de saqueig de quasi totes les ciutats que prenien amb el resultat de grans botins i massacres de la població conquerida. Per altra banda, aconseguiren també una gran quantitat d'esclaus en aquestes guerres, que aviat foren comercialitzats pels ''mangones'' (mercaders de persones).
Linha 40 ⟶ 38:
El [[206 aC]], després de la conquesta de [[Gadir]], que significa la derrota dels cartaginesos a sòl hispànic, la [[república romana]] decideix incorporar definitivament la península als seus dominis,<ref>Marc Mayer afirma que no serà fins a la segona meitat del [[segle II aC]] que la República romana no decideix la incorporació definitiva de les terres hispàniques a l’''imperium''</ref> per explotar la seva gran riquesa minera en metalls com [[or]], [[plata]] i [[coure]], amb la confiança a [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Escipió l'Africà]] dels assumptes d'[[Hispània]],<ref>[[Joan Zonares]], IX 10.</ref> i es funda [[Italica]], la primera ciutat romana amb veterans de l'exèrcit.
Després que [[Marc Juni Silà (pretor)|Marc Juni Silà]] acabés d'expulsar els cartaginesos de la península hispànica, s'hi establiren dues legions a fi de controlar l'ordre, fins
===L'establiment dels primers tributs===
{{Principal|Stipendium}}
[[Fitxer:Barscunes.jpg|300px|thumb|[[Moneda romana|Moneda hispana]] amb [[escriptura ibèrica]] del [[segle I aC|segle I]] o [[segle II aC|II aC]]]]
Entre el [[218 aC]], any de l'arribada dels romans, i el [[212 aC]], aparegueren les [[dracmes]] iberoromanes, encunyades a [[Emporion]] i a altres [[seca|seques]], que són molt uniformes quant a estil.
A partir del [[205 aC]], després de la [[Batalla d'Ilipa|derrota d'Ilipa]], les autoritats romanes sotmeteren els indígenes al pagament d'un ''[[stipendium]]'', un [[impost]] de
==La conversió del territori en
{{Principal|Hispània Citerior}}
[[Fitxer:Hispania 1a division provincial.PNG|300px|thumb|Primera divisió provincial d'Hispania]]
El [[197 aC]] es decidí dividir el territori ja incorporat a la [[República romana]] en dues províncies pretorianes. La [[Hispània Citerior]], amb capital a [[Carthago Nova]], abraçava el que ara són els [[Països Catalans]], [[Múrcia]] i [[Andalusia]] oriental, afegint a finals del [[segle II aC]] les terres conquerides a la [[Gàl·lia]] meridional. La [[Hispània Ulterior]] comprenia Andalusia occidental, i estava separada de la Citerior pel ''saltus Castulonensis'', l'actual [[Sierra Morena]] i [[Despeñaperros]], prop de la ciutat ibèrica de [[Castulo]].
Els primers anys el governador de les províncies fou un [[pretor]] i en excepcionalment, un [[Cònsol romà|cònsol]]. Els primers pretors que se'n varen fer càrrec foren [[Gai Semproni Tudità (pretor)|Gai Semproni Tudità]] a la Citerior i [[Marc Helvi Blasió]] a la Ulterior. A mitjan [[segle II aC]] se’n va fer càrrec un propretor o bé un [[procònsol]], envoltats per un conjunt de legats i [[qüestor]]s, a més d'altres [[funcionari]]s que ells mateixos escollien. El propretor o procónsol era el [[jutge]] suprem en els assumptes de la seva [[província]] i assegurava el funcionament de la [[justícia]] en els [[tribunal]]s de les [[ciutats]] i estava facultat per emetre edictes sobre [[fiscalitat]] i relacions financeres dins l'àmbit provincial. El [[Senat romà]] controlava en última instància l'actuació del governador que, al final del seu mandat, havia de rendir comptes davant els ''patres conscripti'' i podia ser sotmés a un
Els [[Publicà|publicans]], encarregats de la recaptació de recursos econòmics, moltes vegades de manera abusiva vers la població local, molts d'ells pertanyents a l'orde eqüestre i agrupats en societats, no estaven vinculats a la figura del governador.
Linha 61 ⟶ 59:
En el sistema republicà ancestral, els [[legionari]]s eren els petits propietaris de terres. Al necessitar-se més camperols-soldats per les necessiats de la república, si desapareixien els camperols lliures, l'existència mateixa de l'exèrcit perilla, i això fou solucionat per les reformes de [[Gai Mari]], que creà un exèrcit professional a finals del segle II aC i assignà terres als veterans.
L'[[exèrcit romà]] s'alimentava només amb els productes agrícoles locals (el [[blat]] iber), i d'aquí el gran nombre de camps de sitges datats en aquesta època. A Roma li interessava tenir controlada la nostra zona,
Es calcula que entre [[197 aC]] i [[169 aC]] s'incrementà notablement la presència militar a Hispània, establint-se quatre legions el [[187 aC]] i el [[168 aC]]
===La gran revolta indígena===
Linha 69 ⟶ 67:
El [[197 aC]] va esclatar una [[Revolta de 197 aC|gran revolta]] a tota l'àrea conquerida. En marxar [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Escipió l'Africà]] després de les seves campanyes hispàniques, els caps ibèrics que l'havien recolzat van considerar que només els unia una relació personal amb el seu ''rex'' Escipió. Una altra teoria defensa que la [[revolta]] va ser originada potser per la imposició d'un tribut regular anual.
La República va enviar [[Gai Semproni Tudità (cònsol)|Gai Semproni Tudità]] i [[Marc Helvi Blasió]], però fins
===
Els [[ciutadania romana|ciutadans]] romans en terra estrangera s'organitzeren en ''conuentus ciuium romanorum''.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Kornemann |nom=Ernst |títol=De Civibus romanis in provinciis imperii consistentibus |llengua=llatí |edició=
El
La [[via romana]] més antiga documentada epigràficament a la península és la que enllaçava els poblats d'[[Iluro]] i el d'[[Ausa]],
A mitjan segle II aC comencen a arribar monedes procedents de la seca de Roma, de les que al [[segle I aC]] es troben en abundància i la del nom del magistrat monetal, i la fi de l'ús de l'escriptura ibèrica a les monedes d'Hispània
Després de la [[Setge de Numància|conquesta de Numància]] el [[133 aC]], la [[República romana]] decidí reestructurar el nord
==El gran impuls romanitzador del segle I aC==
[[Fitxer:Il·lustració hipotètica de l’estàtua d’August.png|thumb|250px|Recreació de l'estàtua colossal d'[[August]] divinitzat que presidiria el [[recinte de culte del Fòrum Provincial de Tàrraco]].]]
Entre finals del [[segle II aC]] i la primera meitat del [[segle I aC]] naixeren els primers nuclis de
La forta presència romana en el nostre territori causada per les guerres civils de la primera meitat del segle I aC accelerà els canvis que havien començat al segle anterior. Durant el [[primer triumvirat]] ([[Juli Cèsar]], [[Marc Licini Cras Dives I|Cras]] i [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]]) les províncies hispàniques foren assignades a aquest últim, però molts pobles del nord
A partir de mitjans de segle Juli Cèsar tingué un paper preponderant en la romanització d'Hispània, els repartiments de terres prengueren més importància, sent l'exèrcit el principal instrument d'assentament d'italians i romans a les noves terres conquerides
La urbanització donarà com a resultat la implantació del sistema basat en la ciutat i el seu territori i s'amollonaren les vies principals, consolidant-se circuits comercials estables entre el món ibèric i Itàlia, afavorint
==L'imperi romà==
Linha 97 ⟶ 96:
La Tarraconense, controlada directament per l'[[Emperador romà|emperador]] tenia com a màxima autoritat a la província un [[Llegat romà|llegat de l'emperador]]. Al front de la hisenda hi havia aun procurador de rang [[Cavaller romà]]. Per mantenir l'ordre militar, en un principi a la ''Tarraconensis'' hi havia tres [[Legió romana|legions]] però el [[74]], en època de [[Vespasià]] només es mantenia la [[Legio VII Gemina]], que quedaria fins a la fi de l'Imperi.
La ''Tarraconensis'' estava dividida en set [[Convent jurídic|conventus]]<ref name=Plini>{{ref-llibre|enllaçautor=Plini el Vell|autor=Plini|títol=[[Naturalis Historiae]]}}</ref> creats a l'època d'[[August]] i vigents fins
=== La societat en època de l'Alt Imperi ===
Linha 104 ⟶ 103:
Els [[ciutadania romana|ciues romani]] es dividien en ordes amb diferents drets i obligacions, marcades per l'acumulació de capital en terres, que possibiliten la ràpida ascensió cap a estrats superiors. Els ciutadans més rics pertanyien als ordes [[Orde senatorial romà|senatorial]] (el més alt), l'[[cavaller romà|eqüestre]] i el decurional. Cada orde o rang tenia. Els ordes senatorial i eqüestre tenien funcions directives a l'administració central de l'imperi i el decurional era encarregat del govern de les ciutats.
Moltes persones lliures no gaudien del dret de la ciutadania: als pelegrins (ciutadans de [[Colònia romana|colònies romanes]], sense tots els drets dels romans), estrangers o súbdits d'estats
La ''plebs rustica'', la població que habitava el camp, es dividia en esclaus, lliberts i [[Ingenu (classe)|ingenus]] (persones nascudes lliures). Els indígenes de l'actual Catalunya assoliran millors oportunitats d'adquirir la ciutadania romana a la segona meitat del [[segle I]], amb la concessió per part de l'emperador [[Vespasià]] de l'ius latii minus, és a dir, el [[dret llatí]], a tots els ciutadans lliures d'Hispània, de manera que els magistrats de les ciutats amb ''ius latii'', la seva família i els seus descendents passaven a ser automàticament ciutadans romans de ple dret, encara que la major part de la població d'aquests municipis eren peregrins. L'emperador [[Claudi]], que es destacà pel seu tracte de favor als provincials, especialment als [[gals]], concedí als hispans la immunitat i l'exempció d'impostos.<ref>Només afirmat per [[Sèneca]]</ref>
== La crisi del segle III ==
[[Caracal·la]],
A finals del [[segle II]] aparegueren a Hispània les grans ''villae rusticae'', vil·les autosuficients i amb grans comoditats per als seus propietaris. La creixent concentració de la propietat agrària farà que en aquesta època s'agreugi a [[Occident]] la gran divisió social entre els grans propietaris i les persones més pobres i dins la classe social més baixa, lliures i no lliures assoliren condicions de vida semblants.
Un altre fenomen que comença a tenir efectes a la Tarraconense és l'aparició de les primeres comunitats cristianes en aquest segle III. A les nostres terres la nova religió penetra amb [[Sant Fèlix]] de [[Girona]] i [[Sant Cugat (Sant)|Sant Cugat]].
Durant el regnat de [[Còmmode]] bandes de soldats desertors a causa de la duresa de les lleves i de les lluites contra els invasors assolaren [[Hispània]] i a partir de la segona meitat del segle II començà la pressió dels pobles [[bàrbars]] a les fronteres de l'Imperi, iniciant una crisi econòmica que s'agreujaria a l'època dels [[Sever]]s. Els [[pobles germànics]] arribaren a la [[Tarraconense]] la segona meitat del [[segle III]] i les invasions, esmentades per [[Aureli Víctor]], [[Eutropi]], [[Pau Orosi|Orosi]], [[Nazari]], [[Sant Jerònim|Jerònim]] i [[Pròsper de Tir]] van ocasionar un gran trasbalsament i provocant la ruïna de les ciutats de la costa i la desaparició de molts ''uici'' o agrupacions rurals que no tenien rang administratiu. Les primeres ràzzies arribaren entre el [[253]] i el [[257]] i estaven constituïdes per grups de [[franc]]s i [[alamans]]. Una segona invasió més devastadora va tenir lloc vers el [[260]] i el [[261]], en la que ciutats com [[Barcino]] van haver d'edificar muralles a cuita
Entre el [[261]] i el [[269]] es va proclamar com a escissió de l'Imperi, l'[[Imperi Gàl·lic]] del que la província Tarraconense va entrar a formar part. Aquesta zona irredenta abraçava tota la [[Gàl·lia]] i part de [[Britània]], [[Germània (regió)|Germània]] i [[Hispània]]. Finnalment, una tercera incursió dels francs es va produir entre el [[276]] i el [[279]]. L'abandó de terres a l'imperi s'agreujarà a partir del s. III.
Linha 121 ⟶ 120:
== Els visigots ==
{{Principal|Visigots}}
Els [[visigot]]s van entrar a la Península el [[415]] però els seus costums ja estaven fortament romanitzats i per tant van respectar les tradicions locals excepte la religió,
==Vegeu també==
Linha 133 ⟶ 132:
* {{ref-llibre|enllaçautor=Appià|autor=Appià|títol=Ibèria}}
* {{ref-llibre|cognom=Afzelius |nom=Adam |títol=Die römische Kriegsmacht während der Auseinandersetzung mit den hellenistischen Grossmächt|llengua=alemany|col·lecció=Acta Jutlandica; 16.2 |lloc=Copenhague|editorial=Aarhus University Press|any= 1944|ref=IEC}}
* {{
* {{
* {{
* {{
*{{ref-llibre|cognom= Mayer|nom= Marc|capítol=Els romans a Catalunya|títol=Roma a Catalunya|editorial= Institut Català d'Estudis Mediterranis|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgines= p. 10-33|isbn= 978-84-393-2252-8}}
* {{
* {{
* {{ref-llibre|cognom=Ozcáriz|nom= Pablo|títol= Los conventus de la Hispania citerior|llengua=castellà|editorial=Dykinson, Universidad Rey Juan Carlos|lloc=Madrid|any=2006|isbn=978-84-9772-873-7|ref=IEC}}
* {{
* {{
{{ORDENA:Periode Roma A Catalunya}} <!--ORDENA generat per bot-->
[[Categoria:Antiga Roma a Catalunya]]
| |||