Si bé el xamfrà pot ser un recurs urbanístic valuós en molts aspectes, genera un problema a nivell arquitectònic, atès que obliga a l'adaptació dels edificis a la forma del xamfrà, quan aquest ve imposat per la planificació, no podent generar cantonades a 90º°. Això produeix la deformació planimètrica dels espais interiors per la forma exterior.<ref>Alain, Borie, Pierre, Micheloni, i Pinon, Pierre; ''Forma i deformació dels espais arquitectònics i urbans''. Ed. Reverte (2008) ISBN 978-8429121155</ref> Aquest problema pot ser utilitzat positivament per l'arquitecte, o pal·liar-ne els seus efectes i fins i tot eliminar-los. Exemple d'això últim és la [[casa Milà]] de [[Gaudí]], on la façana corbada unifica les parcel·les que ocupen l'edifici, tant aquelles situades al xamfrà com les que no ho són, i a planta es genera una lògica geomètrica pròpia i independent del xamfrà. Altres exemples són les reculades i els vols successius de les façanes en xamfrà, que prenen formes ortogonals i afegeixen l'avantatge que encaren les finestres per captar una llum específica sense que aquestes es mirin entre si.
