La primavera: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 6:
| artista=Sandro Botticelli
| any=c. [[1482]]
| tècnica= [[Pintura a l'oli|Oli sobre fusta]]
| alçada=203
| amplada=314
Línia 12:
| museu=Galleria degli Uffizi}}
'''''La primavera''''' és un quadre del pintor [[Itàlia|italià]] [[Sandro Botticelli]]. Està realitzat en oli sobre fusta. Va ser pintat al voltant de [[1482]], i actualment es troba a la [[Galleria degli Uffizi]], de [[Florència]].<ref name="Sapiens">{{ref-publicació | cognom= Morales| nom = Joan | article = Oh, el renaixement! | publicació = [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 78| data = abril 2009 | pàgines = p. 14 |issn = 1695-2014}}</ref>
La primavera és una de les obres mestres del pintor renaixentista [[Itàlia|italià]] Sandro Botticelli. Està realitzat al tremp sobre taula. La seva mida és de 203
== Datació ==
Un inventari de 1499, que no es va descobrir fins a 1975, enumera la propietat de Lorenzo di Pierfrancesco i la seu germà Giovanni i permet afirmar que en el {{segle
Quadres amb un format tan gran no era inusuals en les residències privades de les famílies poderoses. La Primavera és, no obstant això, altament il·lustrativa de la iconografia i forma classicista, representant a déus clàssics gairebé nus i a grandària natural i amb un complex simbolisme filosòfic que requeria un profund coneixement de la literatura i sincretisme renaixentistes per a interpretar-la.
== Iconografia ==
És una obra impregnada de cultura humanística i neoplatònica de la cort de Lorenzo el Magnífic. Té un to de narració situada fora del temps real. Es presenta una atmosfera de meravella mitològica en la qual se celebra una espècie de ritu pagà. Trenca amb la pintura religiosa cristiana en il·lustrar un ritual pagà de primavera. La crítica no es mostra concorde sobre la seva exacta al·legoria. Es debat sobre el seu significat i per tant el títol. Si d'una banda es produïx un cert acord sobre la individualizació d'algun dels nou personatges representats, hi ha discussions que han nascut al llarg dels anys, en particular a partir de la segona meitat del {{segle
== Tesi clàssica ==
Mercuri [[Càrites (mitologia)|Les Tres Gràcies]] Flora Zèfir i la nimfa Cloris. La interpretació clàssica i més generalitzada és la
* Mercuri. El déu queda identificat pels calçats amb ales i pel caduceo usat per a separar serps i fer la pau (Botticelli ha representat les serps com dracs amb ales); amb el seu elm i la seva espasa, sembla clarament el guardià del jardí de Venus. Estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceo per a dispersar la boira. Mira cap al cel, la qual cosa s'interpreta com unió amb el més enllà. Mercuri seria intermediari entre els homes i els déus, però també el déu dels comerciants. Vesteix lleugerament amb un mantell vermell cobert de flames, que cau de forma molt asimètrica, la qual cosa es considerava un tret típic de l'Antiguitat i ja era una indicació que s'estava representant una escena mítica.
* Les tres Gràcies. Servidores de Venus, ofertes a una graciosa dansa, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats i diversos. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Les hi ha cridat Gràcies perquè d'aquesta forma, ballant en rotlle, les hi va representar en l'art grecoromà. Com altres dels personatges del quadre, les Gràcies semblen ser retrats de persones existents en l'època i conegudes del pintor: per exemple, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com Santa Catalina d'Alexandria (sempre de perfil), en
▲* Les tres Gràcies. Servidores de Venus, ofertes a una graciosa dansa, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats i diversos. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Les hi ha cridat Gràcies perquè d'aquesta forma, ballant en rotlle, les hi va representar en l'art grecoromà. Com altres dels personatges del quadre, les Gràcies semblen ser retrats de persones existents en l'època i conegudes del pintor: per exemple, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com Santa Catalina d'Alexandria (sempre de perfil), en el quadre conservat en el Museu Lindenau de Altenburg (Alemanya). La del mitjà ha de ser Semiramide Appiani, dona de Lorenzo il Popolano, el qual al seu torn estaria representat com Mercuri, cap al qual mira Semiramide. La de l'esquerra seria Simonetta Vespucci, prototip de bellesa botticelliana. La hipòtesi més acreditada referent a aquestes tres joves és que la de l'esquerra, de cabells rebels, representa la Voluptuosidad (Voluptas), la central, de mirada malenconiosa i d'actitud introvertida, la Castedat (Castitas), i la de la dreta, amb un collaret que sosté un elegant i preciós colgante i un vel subtil que li cobreix els cabells, la Bellesa (Pulchritudo).
* Venus: Es troba en el centre del quadre i serveix d'eix a la composició, torna lleugerament l'esquena a la resta de figures. Entorn del seu cap s'aclareix l'arboleda, que forma una espècie d'aurèola. Està representada com una Madona, amb el cabell cobert per cofia i vel, com una dona casada. Vesteix una camisa llarga i, per damunt, vestit i mantell, que cau de forma asimètrica, com el de Mercuri. El ventre prominent era considerat graciós, i un signe d'elegància era col·locar la mà sobre una tela, per a evidenciar la seva bellesa. És el centre no només físic sinó també moral de l'obra, en els seus dos aspectes de Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la Naturalesa, que fa néixer i créixer a tots els éssers vius;
* Cupido: Vola sobre el cap de la figura central es dedica a llançar dards cap a una de les Gràcies;
* Flora: És l'única del grup que mira directament a l'observador i sembla que intenta espargir les seves flors per l'exterior de l'escena. Destaca també pel seu somriure, doncs és infreqüent en la pintura renaixentista, en particular en Botticelli, les dones de la qual (i així es veu en les seves nombroses Verges amb Nen) estan sempre serioses, abstretes. La nimfa Cloris. De la seva boca surten les flors primaverales que Flora recull en el seu vestit transparent;
* Zèfir: Déu del vent benigne representat amb colors freds mentre busca l'amor de la nimfa. Bufa la dolça brisa que fa possible la primavera.
▲* Zèfir: Déu del vent benigne representat amb colors freds mentre busca l'amor de la nimfa. Bufa la dolça brisa que fa possible la primavera.
'''Altres interpretacions'''
En els segles XVII i XVIII es va anomenar "El jardí de les Hespérides", creient que es representava dit lloc, amb poma d'or, podent ser les tres joves que ballen les filles del gegant Atlas, que vigila el jardí.
Altres interpretacions menys afortunades de Gombrich suggereix una referència al Judici de Paris tret de l'Ase d'or d'[[Luci Appuleu|Appuleu]].
Linha 44 ⟶ 39:
Una de les més fascinants relectures del quadre ha estat la de Claudia Vila, italianista contemporània. Aquesta autora ha considerat que les flors, segons una tradició que té el seu origen en Duns Scoto, constituïxen l'ornament del discurs i identifica al personatge central com la Filologia, pel que l'escena es referiria a les Noces de Mercuri i la Filologia rebutjant també la identitat dels personatges que estan a la dreta del quadre.
Així, la figura de la veste florida ha de veure's com la Retòrica la figura que sembla entrar impetuosamente en l'escena com Flora generadora de poesia i del parlar bell mentre que el personatge alado, que sembla empènyer més que atreure a si a la jove, seria un geni inspirador. En tal context interpretatiu sembla difícil justificar els colors freds amb els quals està representat el personatge, tret que l'autor no volgués confiar a aquesta elecció la materialització i el caràcter espiritual de la inspiració poètica. Pot resultar en el seu lloc més comprensible el desinterès per l'escena que sembla mostrar Mercuri, déu dels Mercaders.
Altres interpretacions identifiquen la figura de la roba florida com Florentia nomeni clàssic de la ciutat de Florència. En aquest cas, També les altres figures serien ciutats lligades de forma diversa a Florència, com: Mercuri Milà; Cupido (Amor) Roma; les tres Gràcies Trepitja, Nàpols i Gènova; Cloris i Céfiro/Bóreas Venècia i Bozen, o Arezzo i ì. Si per tant Florència fora realment Venus, el personatge de la roba florejada seria llavors Maig i representaria a Màntua. En aquesta línia estaria Enrico Guidoni.
Linha 51 ⟶ 46:
== Anàlisi de l'obra ==
Giulio Carlo Argan posa en evidència com aquesta taula es posa en contrast amb tot el desenvolupament del pensament artístic del {{segle
Botticelli opta aquí per un format monumental, amb figures de grandària natural, i ho compagina amb una gran atenció al detall. Això pot veure's en les diverses peces
Estudis interessants són els quals s'han realitzat sobre les relacions dimensionales de les parts de l'escena en referència a regles musicals.
Mentre algunes de les figures estaven inspirades per escultures antigues, aquestes no eren còpies directes sinó adaptades al llenguatge formal propi de Botticelli: figures d'elevada alçària, primes, lleugerament allargades, molt idealitzades, els cossos de les quals de vegades semblen artificiosamente estirats i presagian l'estil elegant i cortès del manierisme del segle XVI. Com font iconogràfica per a la representació de les tres Gràcies Botticelli sembla recórrer a la Porta del Paradís realitzada per Ghiberti en el Baptisteri de Florència, en particular el grup de serves en el relleu
Les figures destaquen contra el fons per la claredat de la seva pell i les seves vestidures, de colors clars i fins i tot transparents.
Linha 80 ⟶ 75:
== Vegeu també ==
* [[Les Tres Gràcies (Rafael)|Les Tres Gràcies]]
== Enllaços externs ==
| |||