Fernando de Santiago y Díaz de Mendívil: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: El propi general > El mateix general
Línia 35:
Va participar en la [[Guerra del Rif]], i posteriorment lluità al bàndol nacional durant la [[Guerra Civil Espanyola]] ([[1936]]-[[1939]]). Fins al seu ascens a [[tinent general]] va fer de militar en diversos llocs i ocasions. Ja dipolmat d'estat major, va ser professor, i també director de l'[[Escola Superior de l'Exèrcit Espanyol]].
 
El [[4 de març]] de [[1971]] succeí al general [[José María Pérez de Lerma]] com a Governador General de [[Sàhara Espanyol]], i va aconseguir una autonomia interna per al govern saharaui, manifestada en una carta del [[general Franco]] ([[20 de febrer]] de [[1973]]) en la qual aquest prometia convertir en legislativa una institució fins llavors merament consultiva com la [[Yemaá]]. El propimateix general de Santiago va transmetre aquesta missió al president de l'assemblea, [[Khatri Ould Said Ould Joumanien]], però no va ser fins al cap de la seva substitució pel general [[Federico Gómez de Salazar y Nieto]] ([[24 d'abril]] de [[1974]]) quan es va publicar un Estatut polític sobre l'autonomia interna del Sahara. En aquells dies, de Santiago havia passat ja a ocupar un lloc d'importància en el [[Centre Superior d'Estudis de la Defensa]] (CESEDEN).
 
El [[President del Govern]] [[Arias Navarro]] no va trigar a nomenar-lo [[Vicepresident primer del Govern d'Espanya|vicepresident per a Afers de la Defensa]] en el [[Primer Govern preconstitucional d'Espanya|primer govern de la monarquia]] (1975). Va assumir interinament la [[President del Govern d'Espanya|presidència de govern]] d'1 a 3 de juliol de 1976 fins a la presa de possessió d'[[Adolfo Suárez]], successor d'[[Carlos Arias Navarro|Arias]]. Una vegada ratificat en el seu càrrec de vicepresident de la Defensa (1976), va criticar durament l'actitud del Govern, favorable a la legalització de les organitzacions sindicals.