L 3/35: diferència entre les revisions

 

El primer tanc que va aconseguir Itàlia va ser un [[Schneider CA1]] [[francès]], que es va provar el [[1917]] mentre es formava una "Oficina de tancs d'assalt" per estudiar la nova arma i s'aconseguien altres tancs com el [[Renault FT-17]]. Amb aquesta experiència [[Fiat]], l'empresa [[Automòbil|automobilística]] líder d'Itàlia, va dissenyar un tanc propi de 40 tones, el Fiat 2000, que resultaria massa pesant i poc mòbil pels fronts italians. Això, juntament amb la satisfactòria prova dels FT-17, conduiria els militars italians a interessar-se pels tancs lleugers. Al final la [[Gran Guerra]] va acabar sense que Itàlia hagués desplegat cap tanc, tot i haver aconseguit la llicència per produir els FT-17.

 

El [[1921]] es dissenyaria un nou tanc, el Fiat 3000, semblant al [[Renault FT-17]], però que continuava sent poc pràctic pels escenaris muntanyosos que més interessaven als italians. L'autèntica renovació arribaria el [[1929]], quan Itàlia adquiriria un model de la [[tanqueta]] britànica de 6 tones Carden-Loyd Mk VI. D'aquest vehicle se'n van aconseguir 25 mostres, 4 de les quals fabricades per la fàbrica OTO a Itàlia. Aquests vehicles es van rearmar amb [[metralladores]] refrigerades per aigua de 6,5 mm Fiat i es van anomenar Carro Veloce 29. Aquest blindat serviria de base per la tanqueta CV 33, també anomenada L 3, fabricada per Ansaldo que s'ajustaria totalment als requeriments de l'exèrcit italià d'un vehicle capaç de moure's per entorns muntanyosos i passar per espais estrets: [[pont]]s, [[Collada|colls]]...<ref>Cappellano, Filippo; Battistelli, Pier Paolo (2012) pàg. 4-5</ref>