Regnat d'Isabel II d'Espanya: diferència entre les revisions

El [[1866]] s'agreujà la crisi econòmica provocada per la crisi financera originada per l'esclat de la bombolla del ferrocarrils, que portà a la fallida de nombrosos bancs i empreses (de 21 bancs, van tancar 6). Per la seva part l'Estat tenia un enorme dèficit públic i a fi de reduir el seu endeutament va obligar a augmentar la pressió fiscal. A aquesta situació se sumà una crisi agrària provocada per les males collites i un agreujament de la crisi industrial en el sector tèxtil català degut a l'augment dels preus de la matèria primera, el cotó, arran de la [[Guerra Civil dels Estats Units]] ([[1861]]-[[1865]]). El govern, incapaç de resoldre els problemes econòmics, es va veure desprestigiat, i més encara quan embolicat en aventures colonials Espanya fou derrotada en la [[Guerra hispanosudamericana]] ([[1864]]-[[1866]]). La crisi econòmica general va accelerar el deteriorament polític dels moderats. Davant la manca de resposta del govern es van donar diversos alçaments violents, entre els quals hi ha el dels Sergents a la Caserna de San Gil, que va ser reduït per O'Donnell. Aquesta demostració exagerada de força li va costar el lloc a O'Donnell, que va ser substituït per Narváez i més tard per [[González Bravo]], que va establir una dictadura civil en què governava per decrets, ja que les Corts estaven tancades i no tenia oposició parlamentària. Les forces polítiques excloses, progressistes i demòcrates, van optar per la conspiració en no poder presentar oposició legal. En aquest cas, s'enfrontaven al govern i també a la reina Isabel II. Amb la idea d'aquesta revolució es va crear l'agost del [[1866]] una plataforma antigovern anomenada el [[Pacte d'OstendeOostende]]. En un primer moment els signants del pacte van ser els progressistes i els demòcrates exiliats, que pretenien moure una revolució en Espanya des de l'estranger per acabar amb Isabel II. Una vegada conquerit el poder formarien unes Corts constituents que establirien la forma de govern des de llavors: monarquia o república. El [[1867]] s'uniren al Pacte membres de la [[Unió Liberal]], fet que suposà el triomf de la revolució, doncs en les files unionistes hi havia un gran nombre d'alts càrrecs militars com el general Serrano.

La [[Revolució de 1868]] a Espanya i la fugida d'Isabel II va donar lloc a un Govern Provisional presidit per [[Serrano]], i del que també en formaven part els militars signants del Pacte d'OstendeOostende. Ràpidament es va encarregar de dissoldre la [[Milícia Nacional]] i les Juntes revolucionàries. En la seva composició, [[Serrano]] (unionista) va assumir la Presidència del Govern, [[Joan Prim]] (progressista) el Ministeri de la Guerra, i [[Sagasta]] (també progressista) el Ministeri de Governació, quedant fora els demòcrates, que acabaran per desaparèixer passant els seus membres a diferents formacions polítiques. La convocatòria a Corts Constituents es va fer, per primera vegada, mitjançant eleccions per sufragi universal masculí (majors de 25 anys). Va votar el 70% del cens. La composició política del Parlament va quedar de la següent manera: progressistes (159); unionistes (69); republicans federals (69); demòcrates (20); carlins (18); isabelins o liberals moderats (14), i republicans unitaris (2). El nou Parlament, amb una àmplia majoria monàrquica, establí com a forma de govern una [[monarquia constitucional]] i elaborà la [[Constitució Espanyola de 1869]].