Lockheed SR-71 Blackbird: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció: espai que falta |
m fixed typo |
||
Línia 143:
En el desenvolupament de l'SR-71, es va començar utilitzant una planta motriu alimentada per una suspensió de [[carbó]], però Clarence Johnson va determinar que les partícules de carbó danyaven els components del motor. Després va començar amb la investigació d'un motor alimentat per [[hidrogen]] líquid com a combustible, però els dipòsits que necessitava per emmagatzemar l'hidrogen [[Criogènia|criogènic]] no eren apropiats al [[factor de forma]] de l'avió.
Per tant, es van centrar en un sistema més convencional, tot i que especialitzat. El desenvolupament original de l'A-12 OXCART a la fi dels [[anys 1950]], el combustible [[JP-7]] tenia un [[punt d'inflamabilitat]] relativament alt (60
El JP-7 resultava extremadament fluid i difícil de cremar d'una manera convencional. En ser tan fluid, solia escapar-se de l'avió quan era a terra, atès que les planxes del fuselatge estaven dissenyades de manera que garantissin l'estanquitat, només al moment de expandir-se per efecte de l'augment de temperatura durant el vol, però això no suposava amenaça d'incendi. Quan els motors del SR-71 s'encenien, s'injectava trietilborà d'altres tancs de combustible, que cremava al contacte de l'aire per augmentar la temperatura i poder encendre el JP-7 a terra. L'ús del trietilborà també servia per iniciar els [[postcremador]]s en en ple vol.
| |||