Després de la guerra fou professor d'[[antropologia]] a la [[Universitat de Minnessotta]] (1948), on es va familiaritzar amb els treballs de [[Roman Jakobson]] i [[André Martinet]], i va introduir l'[[estructuralisme]] de l'[[escola de Praga]].
Des del 1962 va treballar en el departament d'antropologia de la [[Universitat de Stanford]] i les seves contribucions més importants van estar en el camp de la [[tipologia lingüística]] i en la cerca de d'[[universal lingüístic|universals lingüístics]]; també va proposar una classificació de les [[llengües d'Àfrica]],<ref>Aquest treball es va basar en part en els treballs anteriors de [[Diedrich Westermann|D. H. Westermann]]</ref> en quatre unitats filogenètiques, àmpliament acceptada pels africanistes: [[llengües afroasiàtiques]], [[llengües niloticosaharianes]], [[llengües nigerocongoleses]] i [[Llengües khoisànides]]. Després va substituir les primeres, afroasiàtiques, per la denominació de Llengües hamito-semítiques o [[Llengües camitosemítiques]]. També va proposar altres agrupacions més grans para [[família de llengües|famílies de llengües]] ja conegudes, denominades actualment [[macrofamília]]. A més va postular l'existència d'unes macrofamilias més controvertides com les [[llengües ameríndies]] i les [[llengües nostràtiques|llengües euroasiàtiques]], en realitat la seva pròpia versió del [[llengües nostràtiques|nostràtic]], al que va afegir algunes llengües i va llevar unes altres. Aquestes dues últimes propostes han trobat major oposició, principalment pels mètodes que va emprar per realitzar-los. El seu mètode, una evolució crítica del [[comparatisme]], ho va batejar al principi com [[comparatisme massiu]], i després ho va denominar [[comparatisme multilateral]].
