Llengua estàndard: diferència entre les revisions

Els estàndards, com a llengües elaborades, restringides i fixes, no es poden considerar variants naturals d'una llengua. A més, com artificis que són, formats convencionalment per agents de planificació lingüística (autoritats lingüístiques: acadèmies (per al català, l'[[IEC]] i l'[[AVL]]), o gramàtics, ortogràfics i lexicògrafs normativista), no es creen per convenció social de d'una comunitat de parlants, sinó com a conseqüència d'una actuació expressa sobre el llenguatge. Com a models de llengua fixos, tenen una variació interna mínima i no estan subjectes a les lleis naturals del [[canvi lingüístic]]. Per mutar, cal que un agent normalitzador els modifiqui expressament, sovint per adequar-los als canvis que s'han assentat en la llengua natural o per adequar-los a noves necessitats polítiques, educatives, econòmiques o socials. Com a models de llengua artificials i elaborades, s'aprenen després de llargs anys d'instrucció. Així,'' 'l'estàndard del [[català]] no és un [[dialecte]] del català, ni un [[diasistema]]. Tampoc és una norma social o norma usual,'' 'entenent per norma usual la manera particular de l'ús de la llengua en un determinat grup, sigui aquest social, geogràfic o funcional. Si fos una norma usual, hauria multitud d'estàndards, ja que la norma usual implica, que cada col·lectivitat o cada individu li correspondria una norma segons l'enfocament dialecta que se li apliqués.<ref> Luis Fernando Lara (''Lengua histórica y normatividad, Barcelona, Ariel, 2004 )</ref> que "" Hi haurà tantes 'normes' com dialectes i sociolectes es puguin identificar. Com que aquestes 'normes' són parles de certes col·lectivitats socialment delimitades, a cada individu li correspondrà una 'norma' segons l'enfocament dialectal que se li apliqui "».