Hedy Lamarr: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu enllaç igual al text enllaçat |
m Canvis menors, neteja, replaced: segle XIX → {{segle|XIX}} AWB |
||
Línia 18:
'''Hedy Lamarr''' ([[Viena]], [[Imperi austrohongarès]], [[9 de novembre]] de [[1914]] – [[Altamonte Springs]], [[19 de gener]] de [[2000]]) va ser una [[actor|actriu]], [[Productor de cinema|productora]] i [[Història de la tecnologia|inventora]] [[Estats Units d'Amèrica|estatunidenca]], nascuda '''Hedwig Eva Maria Kiesler''' en el si d'una família [[jueus|jueva]].
A més a més de la seva carrera cinematogràfica H. Lamarr és coneguda com a inventora,<ref>original: ayant</ref> amb el nom de Hedy Kiesler Markey.<ref>. Markey, nom del seu marit en aquesta època</ref> Amb el seu amic el compositor [[George Antheil]], va registrar la patent d'un sistema de codificació de transmissions anomenat ''[[espectre eixamplat]]'', proposat llavors per al radioguiatge dels [[torpede]]s americans durant la [[Segona Guerra Mundial|Segona Guerra mundial]], encara que no fou aplicat (patent USA 2.292.387).<ref>{{en}} [http://patimg2.uspto.gov/.piw?Docid=02292387&homeurl= http%3A%2F%2Fpatft.uspto.gov%2Fnetacgi%2Fnph-Parser%3FSect1%3DPTO2%2526Sect2%3DHITOFF%2526p%3D1%2526u%3D%25252Fnetahtml%25252FPTO%25252Fsearch-bool.html%2526r%3D1%2526f%3DG%2526l%3D50%2526co1%3DAND%2526d%3DPALL%2526s1%3D2,292,387.PN.%2526OS%3DPN%2F2,292,387%2526RS%3DPN%2F2,292,387&PageNum=&Rtype=&SectionNum=&idkey=NONE&Input=View+first+page ''United States Patent and Trademark Office, Publication Number: 02292387'']</ref> La tècnica va reaparèixer en l'àmbit militar en els [[dècada del 1960|anys 1960]]. Actualment és, per exemple, utilitzada per als sistemes de posicionament per satèl·lits ([[Sistema de posicionament global|GPS]], [[GLONASS]]), els enllaços [[Criptografia|xifrats]] militars, les comunicacions de la [[Llançadora Espacial|llançadora espacial]] amb la Terra, i més recentment en els enllaços sense fil [[Wi-Fi]].<ref>. [http://www.ieee.org/web/aboutus/history_center/biography/lamarr.html ''IEEE'', «Hedy Lamarr, 1914 - 2000»] {{en}}</ref>
== Biografia ==
[[Fitxer:Hedy Lamarr in Lady of the Tropics 2.jpg|thumb|
Hedy Lamarr figura avui entre les actrius més mítiques del cinema estatunidenc, tot i que la seva corona va ser sovint discutida. Amb [[Louise Brooks]], [[Marlene Dietrich]], [[Greta Garbo]], [[Lana Turner]], [[Lauren Bacall]], [[Rita Hayworth]], [[Gene Tierney]], [[Ava Gardner]], [[Marilyn Monroe]], [[Elizabeth Taylor]] i algunes altres, simbolitza l'encís de Hollywood. Anomenada «la dona més bonica del món» per [[Louis B. Mayer]], que volia fer-ne la nova Garbo, mentre que Rita Hayworth era «la dea de l'amor» i abans que Ava Gardner esdevingués «el més bonic animal del món» —l'estatus de les actrius es degradava—, Lamarr va il·luminar amb la seva presència les pel·lícules signades per [[King Vidor]], [[Jack Conway]], [[Victor Fleming]], [[Jacques Tourneur]], [[Marc Allégret]], [[Cecil B. DeMille]], [[Clarence Brown]], i va col·laborar amb [[Josef von Sternberg]] i [[Douglas Sirk]]; hauria estat, d'altra banda, la mestra de [[Frank Borzage]], [[Billy Wilder]] i [[Otto Preminger]], [[Charles Chaplin]] i [[Orson Welles]]: hom somiava amb una filmografia enriquida d'aquesta manera.
Línia 31:
[[Fitxer:Hedy Lamarr Argentinean Magazine AD.jpg|thumb|220px|Hedy Lamarr el 1934]]Al final dels anys trenta, una nova generació d'actors i d'actrius envaeix Hollywood per a felicitat dels estudis i del públic, grans consumidors de carn fresca. Una multitud de joves belleses s'imposen ràpidament: la desvergonyida [[Lana Turner]], nova Harlow platí, l'atordidora [[Rita Hayworth]], la misteriosa [[Gene Tierney]], la rossa irlandesa [[Maureen O'Hara]], que en technicolor evoca una posta de sol, [[Betty Grable]], que precedia [[Marilyn Monroe]], [[Linda Darnell]], «l'àngel de Hollywood», [[Ida Lupino]], [[Vivien Leigh]]... Entre totes aquestes dones, dos productors, i no menors, distingeixen Hedy Lamarr, que es beneficia no sols de la seva bellesa espectacular, sinó igualment de la seva distinció europea i d'una experiència ja llarga, puix havia debutat en el cinema el 1930. Esdevé per a [[Louis B. Mayer]], el president de la [[Metro-Goldwyn-Mayer]], i per a [[Walter Wanger]], destacable descobridor de talents, «la dona més bella del món» —cosa que significa «la dona més bella de la pantalla»— succeint una [[Greta Garbo]] que trontollava sobre el seu pedestal, considerada desgastada als trenta-dos anys.
Tanmateix, Hedy només es porta amb la Garbo vuit anys i sembla la gran entre les acabades d'arribar. La ''vamp'' arribada d'Àustria no té res d'aneguet lleig: surt de la gran burgesia de Viena (una família de banquers).<ref name="Larousse 1">. ''Diccionari del cinema'' Tom 2 - Sota la direcció de [[Jean-Loup Passek]] - Larousse, 1995 {{ISBN|2-03-7500}} p. 1266.</ref> Després d'estudis a Suïssa i el suïcidi d'un primer promès refusat, va freqüentar la prestigiosa escola d'art dramàtic de [[Max Reinhardt]]<ref name="Larousse 1" /> i debutà a Berlín al Theater in Der Josefsdadt<ref name="Larousse 1" /> —llavors en plena efervescència «weimariana»—. Tota la seva vida reivindicarà el seu estil de vida, en el purità Hollywood, l'heretatge d'una època que va marcar el
Des de la seva cinquena pel·lícula, el 1933, esdevingué una celebritat internacional gràcies al primer nu integral —el seu— i a fingir un orgasme en una pel·lícula destinada al circuit tradicional. Els atzars de la seva existència, un matrimoni mundà i amistats perilloses, una fugida rocambolesca lluny dels nazis, faran que la jove no reaparegui fins a cinc anys més tard a les pantalles. Si el seu èxit d'escàndol és poc atenuat, Mayer li fa adoptar, com a mesura de precaució, un nou pseudònim en homenatge a [[Barbara La Marr]],<ref name="MGM 1">. Metro-Goldwyn-Mayer, Esplendor del cinema estatunidenc de Peter Hay {{ISBN|2-04-019778-8}}, p. 198.</ref> il·lustre vampiressa del mut morta precoçment el 1926 i gran amor del nabab. El 1938, Hedy reneix amb una identitat nova en un altre continent, més bonica que mai, amb l'aura de [[Greta Garbo]], la delicadesa de [[Loretta Young]], i un erotisme entre [[Vivien Leigh]] i [[Ava Gardner]].
[[Fitxer:Hedy Lamarr Picture Play magazine.jpg|thumb|
Lamarr era certament d'una altra època, digna rival de [[Marlene Dietrich]] i [[Joan Crawford]], de la qual tenia la classe, fins i tot de [[Gloria Swanson]], veritablement l'única de la seva generació que podia succeir a Garbo. [[Joseph Cornell]] ha escrit en el seu assaig ''Enchanted Wanderer: Except from a Journey Album for Hedy Lamarr'', publicat a ''[[View]]'' (desembre 1941-gener 1942): «En l'embolic estèril de les pel·lícules sonores, surten de tant en tant passatges per recordar-nos de nou el poder profund i suggestiu de les pel·lícules mudes per evocar un món ideal de bellesa... I estem agraïts a Hedy Lamarr, la rondaire encantada, d'haver parlat de nou el llenguatge poètic i evocador de la pel·lícula muda, si només hi hagués xiuxiueigs per moments en lloc de les vociferacions de la banda sonora… Entre les comèdies boges i les marques més superficials dels drames vulgars, ha aconseguit conservar una profunditat i una dignitat que li permeten entrar en aquest món del silenci expressiu.»
Línia 51:
Després d'un matrimoni mundà, la futura Hedy Lamarr arriba a l'Europa de l'Oest i porta una existència fosca a París, després a Londres. Se salda amb cinc anys d'absència de les pantalles. Se sap que treballa com a majordoma del jove violinista prodigi Grisha Goluboff, amb qui s'embarca al ''Normandy''. És durant el creuer que convenç Mayer amb les condicions que li suggereix. En el mateix viatge, el productor ha contractat [[Greer Garson]], que acabava de destacar en la peça ''Golden Arrow'' de Sylvia Thompson al costat de [[Laurence Olivier]], i [[Victor Saville]], que acabava de realitzar ''Dark Journey'' amb [[Conrad Veidt]] i ''Storm in a Teacup'' amb [[Rex Harrison]] i [[Vivien Leigh]]. Hedy Kiesler reapareix finalment, sota el pseudònim d'''Hedy Lamarr'', a Hollywood. Està vinculada a la [[MGM]] per un contracte de set anys, durant els quals interpreta una quinzena de llargmetratges.
Aquesta carrera americana comença amb ''[[Casbah]]'' de [[John Cromwell]], produïda per [[Walter Wanger]] i [[United Artists]], un ''remake'' de ''[[Pépé le Moko]]'' de [[Julien Duvivier]], en què succeeix a [[Mireille Balin]] i [[Charles Boyer]] a [[Jean Gabin]]. Meravella en el paper d'una parisenca arribista que porta involuntàriament l'heroi a la seva perdició. Als vint-i-quatre anys, sembla ja de tornada de tot. Segueix amb l'exòtica ''[[Lady of the Tropics]]'' de [[Jack Conway]], d'un guió de [[Ben Hecht]], amb [[Robert Taylor]] de company. I comença al costat de [[Spencer Tracy]] el rodatge complex d'''[[I Take This Woman]]'', també sobre un guió de Hecht, començat per [[Josef von Sternberg]], reprès per [[Frank Borzage]] i acabat per [[W.S. Van Dyke|W. S. Van Dyke]], anomenat ''One Shot Woody'', que el signa sol. Certs exegetes afirmen que Sternberg va deixar el rodatge després d'algunes escenes perquè no trobava Dietrich en Lamarr; és lamentable, tanmateix, que aquests dos vienesos no s'entenguessin. Segons el ''Hollywood'' ''Reporter'', l'octubre de 1939, l'actriu exigeix i obté 5.000 dòlars per setmana quan en guanyava 750 fins aleshores.
Després de començaments de fanfara i una mala experiència, Lamarr comença en la comèdia antisoviètica ''[[Camarade X]]'' de [[King Vidor]], enfront de [[Clark Gable]], sobre un guió de [[Ben Hecht]]: en un paper semblant a ''[[Ninotchka]]'' rodat l'any precedent, parodia Garbo agreujant la seva veu i diverteix en situacions incongruents com aquella en què condueix un tramvia omplert de cabres i de pagesos amb guerreres. Troba Tracy i Conway per a les aventures de ''[[Boom Town]]'', eclipsada tanmateix per la parella que formen Gable i [[Claudette Colbert]], i Vidor per a una de les seves obres principals, la nostàlgica ''[[Souvenirs]]'', amb [[Robert Young]], que denuncia un ordre purità opressiu, abans de rivalitzar amb [[Judy Garland]] i [[Lana Turner]] en ''[[Ziegfeld Girl]]'' de [[Robert Z. Leonard]], en què només se li demana que sigui encisadora —un dels grans èxits de 1941.
[[Fitxer:Hedy Lamarr in Come Live With Me trailer 2.JPG|thumb|
[[Clarence Brown]], el director favorit de Garbo, la utilitza en el romàntic ''[[Come Live with Me]]'', en què fa de ''showgirl'', i per obtenir la nacionalitat americana contreu un matrimoni de conveniència amb [[James Stewart]]. [[Victor Fleming]], l'escenògraf [[Allò que el vent s'endugué|d'''Allò que el vent s'endugué'']], la dirigeix amb [[John Garfield]] i Tracy en l'adaptació de la novel·la realista de [[John Steinbeck]], ''[[Tortilla Flat]]'', que tracta de la vida de pobres pescadors californians. En la mateixa època, Conway la dirigeix per tercera vegada en el tortuós melodrama ''[[Crossroads]]''.
En ''White Cargo'', de [[Richard Thorpe]], és una indígena de [[Sierra Leone]], que provoca [[Walter Pidgeon]] i [[Richard Carlson]], però la seva carrera amenaça d'enfonsar-se en la [[sèrie B (cinema)|sèrie B]]. Roda encara una bona comèdia, ''[[The Heavenly Body]]'' d'[[Alexander Hall]], acompanyada de Powell com a marit cosmonauta i clama en l'eslògan: «és celestial estar enamorat d'Hedy»; l'exiliada participa en l'esforç de guerra, envoltada de Paul Henreid, Sidney Greenstreet i Peter Lorre, amb'' The Conspirators'' de Jean Negulesco, relat d'espionatge contemporani; finalment, en ''Angoixa'' de [[Jacques Tourneur]], un dels pocs pressuposts importants del director, l'actriu s'afirma, entre l'irlandès George Brent i l'austrohongarès Paul Lukas, com una forta heroïna de ''thrillers''. El 1945 interpreta l'última pel·lícula del seu contracte amb la MGM, la comèdia'' Her Highness and the Bellboy ''realitzada per Thorpe, amb Robert Walker com a coprotagonista.
[[Fitxer:Hedy Lamarr in The Conspirators.jpg|thumb|
Les ambicions de Mayer no tenen sentit. De Sternberg a Thorpe, Hedy Lamarr ha fracassat a ser la nova Garbo. Els anys quaranta no són els anys vint o trenta: una actriu ja no té com a objectiu només atreure l'heroi, satisfer-lo o perdre'l, en un nombre d'escenes reduït.
L'any següent, l'estrella es llança a la producció independent. ''[[The Strange Woman]]'' és realitzat per encàrrec de [[Douglas Sirk]] i signat per [[Edgar Ulmer]]. Aquest psicodrama de costums, d'un romanticisme exacerbat, es desenvolupa a Nova Anglaterra a començaments del {{segle
[[Fitxer:Hedy Lamarr in Her Highness and the Bellboy trailer.JPG|thumb|
Els nou anys següents són marcats per una relativa discreció, si s'exceptua el triomf de ''[[Samson and Delilah]]'' de [[Cecil B. DeMille]] (1949), inspirat del ''[[Llibre dels Jutges|Llibre dels jutges]]'', amb [[Victor Mature]], [[George Sanders]] i [[Angela Lansbury]]: fixa per sempre la seva imatge de dona fatal, freda i sense cor. Hedy Lamarr passa llavors de la comèdia ''[[Let's live a Little]]'' de [[Richard Wallace]], amb [[Robert Cummings]] i la russa [[Anna Sten]], a la pel·lícula d'espionatge ''[[A Lady Without Passport]]'' de [[Joseph H. Lewis]], un enamorat de la psicoanàlisi, amb [[John Hodiak]], la intriga de la qual es desenvolupa a l[[L'Havana|'Havana]] sota Batista, i reuneix els dos gèneres en ''[[My Favorite Spy]] ''de [[Norman Z. McLeod]], al costat de [[Bob Hope]]. Prova altra banda el ''western'' amb la Paramount, amb ''[[Copper Canyon]]'' de [[John Farrow]], propietària d'un ''saloon'', enfront de [[Ray Milland]].
Línia 91:
=== Mala reputació ===
Hedy Lamarr és una de les primeres actrius a despullar-se completament en el cinema. Va ser en ''[[Extáze]]'', una pel·lícula txeca de 1933, anterior a la seva carrera hollywoodienca.
[[Fitxer:Hedy Lamarr Argentinean Magazine AD 2.jpg|thumb|
En el llibre ''Leading Ladies'', Don Macpherson lamenta la manca «d'aquest encant diferent i d'aquesta personalitat que faria d'eco a la seva bellesa»; saluda amb mala fe «un dels seus esforços professionals més divertits» en ''[[Bogeries Ziegfeld]]'' (en què és més model que actriu) i rebla el clau a propòsit de la pel·lícula de [[Cecil B. DeMille]]: «Lamarr encarna Dalila amb un menyspreu del realisme», al costat de [[Victor Mature]] «les proeses d'aquest actor són de la mateixa vena»; l'autor reconeix tanmateix que «la seva determinació i el seu plomall» contribueixen a salvar la pel·lícula, i acaba el seu atac sobre una nota ambigua: «Entre les ruïnes del seu temple "technicolor", no es diria que va trobar finalment el seu lloc, tan efímera va ser la seva glòria».<ref>. ''Leading Ladies '' - Don Macpherson - Hardcover, Octopus Publishing Group, ISBN 1850290571 (1-85029-057-1)</ref>
Línia 112:
L'únic problema és que, interrogada sobre la seva invenció, Hedy Lamarr sempre ha afirmat no haver fet res, tot i que va acceptar el premi (molt retroactiu) que li va atorgar el 1997 l'Electronic Frontier Foundation americana.
Va ser Antheil, deia, qui n'havia tingut la idea, i que l'havia associada a la patent per admiració cap a ella, com li hauria pogut dedicar una simfonia. La història es complica, però es fa més interessant també. Ja que George Antheil (1900-1959), el músic en qüestió, és un personatge que fa amb Hedy una mena de parella ideal per encarnar la cultura científica. Des de la seva arribada a París en els anys 20, es fa amb els mitjans artístics d'avantguarda. Stravinsky, Picasso, Joyce, Dalí assisteixen als concerts d'aquest músic que produeix «obres concebudes per i per a les màquines!». Fascinat pels pianos mecànics (en farà tocar setze en el mateix escenari), les hèlices d'avió (de les quals va fer instruments de percussió), les sirenes i els clàxons (''Un americà a París'', de Gershwin, és evidentment George Antheil), és el pioner d'una música integralment mecànica anunciant el modern ''tecno''. El pintor Fernand Léger apreciava tant aquest enfocament nou que va muntar amb Antheil un ballet mecànic acompanyat de projeccions sobre pantalla. "Bravo! Quina precisió!" va exclamar Eric Satie a l'estrena, mentre que el crític musical del ''Paris Tribune'' escrivia amb data 21 gener de 1925 que la música d'Antheil era concebuda "per posar fi a les grans orquestres… i al públic",<ref>{{ref-web|url= http://www.studiocleo.com/projects/ballettechnique| títol=B A L L E T T E C H N I Q U E <!--Títol generat per bot-->}}</ref> on és reconstituït, amb mitjans tècnics diferents però en homenatge a George Antheil, el ballet mecànic, estrany matrimoni de l'art i de la ciència.
=== Les paradoxes d'Hedy Lamarr ===
[[Fitxer:Hedy Lamarr in Dishonored Lady 2.jpg|thumb|
En una crisi de desesperació que l'equip no s'explica, Julie Baker [[Jacqueline Bisset|(Jacqueline Bisset]]) —l'actriu principal— reclama mantega de pot. És la gran efervescència per subvenir al caprici de l'estrella... Simple observador, un dels actors principals, Alexandre ([[Jean-Pierre Aumont]]), comenta:
Línia 158:
* [[W. Howard Lee]] (1953-1960)
* [[Lewis J. Boies]] (1963-1965)
* Va ser també la companya del compositor [[George Antheil]].
Linha 217 ⟶ 216:
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Lamarr, Hedy}}
[[Categoria:Actors austríacs]]
| |||