Bisbat d'Isernia-Venafro: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: -"citat al" |
|||
Línia 65:
La primera notícia de la diòcesi de Venafro es remunta a la fi del [[segle V]], amb la menció del bisbe Costantino (o Costanzo) present en un [[sínode]] romà proclamat pel [[Papa Símmac]] el [[499]]; el Papa va escriure dues cartes al mateix bisbe. De les cartes de [[Gregori el Gran]] a l'ardiaca Artemio (vers [[591]]-[[595]]) sabem que la diòcesi de Venafro estava [[Sede vacante|vacant]].<ref>Segons l'[[Anuari Pontifici]] la seu de Venafro data del [[segle XI]].</ref>
Després d'aquesta notícia, no sap res més de la seu, potser a causa de la destrucció causada pel [[Longobards|llombards]], fins a [[1032]], quan l'[[arquebisbat de Càpua|arquebisbe de Càpua]], Atenolfo, consagrà Gerardo per a les seus unides de Venafro, Isernia i Bovino. A partir d'aquest moment Venafro, [[sufragània]] de Càpua, va romandre unida ''[[aeque principaliter]]'' a Isernia fins al final de l'episcopat de Teodoro, que es va iniciar el [[1230]].
El primer bisbe després de la dissolució de la unió amb Isernia va ser Rinaldo, capellà del [[cardenal]] Stefano De Normandis. Va ser el primer d'una llarga i ininterrompuda sèrie de bisbes, entre els quals s'inclouen: el cardenal [[Ladislao d'Aquino]]; Vincenzo Martinelli, el primer que va celebrar un sínode diocesà; Ludovico Ciogni, expert en [[dret canònic|dret]], que va ser governador de diverses ciutats dels [[Estats Pontificis]]; Mattia Joccia, que va fer construir i va inaugurar el [[seminari]] en [[1728]].
| |||