Castellà del País Valencià: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - presón, quisiendo…'' etc. + presón, quisiendo'', etc. |
m Corregit: - (gallet)… etc. + (gallet), etc. |
||
Línia 36:
La penetració del [[castellà]] [[Regió de Múrcia|murcià]] en l'Horta d'Oriola ([[Baix Segura]]), no iniciada fins al segle XVII, es consuma en el segle XVIII. L'[[expulsió dels moriscos]] de l'Horta d'Oriola i la terrible pesta de mitjan segle XVII, van afavorir la immigració de gent provinent de la [[Regió de Múrcia]], així com la dessecació dels saladars pel [[cardenal Belluga]] en la centuria següent. Els documents públics d'[[Oriola]] no es van escriure en [[castellà]] fins a principis del segle XVIII. La parla oriolana, s'anomena popularment [[panotxo]] –com a l'[[Horta de Múrcia]]-, és sessejant, a diferència del [[murcià]] general, i coincidident amb el [[castellà]] d'[[Elda]], [[Les Salines]], [[Asp]], Orito i [[Montfort (Vinalopó Mitjà)|Montfort]], és a dir, de les poblacions que van ser sempre del [[regne de València]]. En posició final de síl·laba la ''–s'' s'aspira davant consonant sorda i tendix al rotacisme davant consonant sonora no nasal, i així es diu ''carrahca, espejo, cahtillo'', però ''derde, murlo, garnate, jurgau..'' etc. En molts altres casos la ''–s'' final s'assimila a la consonant següent però ensordint-se tota l'articulació, i així pronuncien: ''effocau'', per ''desbocado''; ''effarar'', per ''resbalar''; ''dof botellas'', per ''dos botellas''; ''laf fotas'', per ''las botas''; ''enhharrar'' (la ''h'' representa ací el so fricatiu velar sord de ''j'' en castellà estàndard espanyol) per ''desgarrar''; ''doh hatos'', per ''dos gatos''; ''lah horras'', per ''las gorras''… etc.
El vocabulari del [[castellà]] del sector meridional, més encara que el [[murcià]] general, està ben farcit de valencianismes, alguns comuns a l'[[aragonés]], com: ''falsido'' (farcit), ''fito a fito'' (fit a fit), ''fosca'', ''llampo'' (llamp),'' llobarro'', ''llosca'' (llesca), ''micheta'' (mitgeta), ''rebuche'' (rebuig), ''nacha'' (natja), ''sucha'' (sutja), ''grillas'' (graelles), ''trullo'' (trull), ''cadel'' (cadell), ''gargamel'' (gargamell), ''canute'' (canut), ''trenque'' (trenc), ''rento'' (rent), ''embolico'' (embolia), ''galle'' (gallet)
Un tret característic de tota esta zona i que inclús traspassa la frontera lingüística i entra en [[Alacant]], [[Elx]] o [[Crevillent]], és l'ús del mot ''Lo'', genuí de les hortes d'[[Oriola]] i [[Múrcia]] i és un possessiu cadastral que ve a significar ''el que pertany a''. Tota esta zona costanera havia estat morisca i fins a la seua expulsió, devien ser molts els xicotets nuclis habitats per ells al llarg de la franja costanera. La Devesa de Campoamor, per exemple, es va anomenar "Matamoros" i hi ha moltes reminiscències que conserven el vocable "moro" en fonts, famílies… etc. Els tractats de propietat s'estenien a les terres conquerides per raons diverses, però sempre a favor de determinats senyors. En algunes zones estos tractats van donar lloc a una expressió concreta com evolució de l'original. És el cas de [[Mallorca]], que conserva el ''Son'' com evolutiu d'"això és de...", o el que és el mateix "això pertany a ...": Son Ferrer, Son Sant Joan… etc. Al sud del [[País Valencià]], en canvi va prevaldre el ''Lo'' com a signe de propietat: ''Lo de Die, Lo Morant, Lo Reus, Lo Miñana, Lo Álvarez, Lo Morán, Lo Cruz, Lo Pagan…'' etc.
|