Jansenisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - complir-los. 2n. en + complir-los. 2n en |
m Corregit: - i el dia següent aquell + i l'endemà aquell |
||
Línia 36:
[[Fitxer:Pasquier quesnel.jpg|thumb|220px|esquerra|Retrat anonim de Quesnel fervent defensor del catolicisme]]
== Període d'abstenció ==
A aquest succeí un període d'abstenció en la qüestió jansenista i en la que l'església tingué d'atendre assumptes més importants, com la re cruesa del gal·licanisme, la propagació d'El [[quietisme]] i altres que ocuparen l'activitat dels pontífexs [[Innocenci XI]], [[Alexandre VIII]], [[Innocenci XII]] i [[Benet XIV]]. Però com que el jansenisme no havia estat derrotat i restava un fort caliu que procuraven avivar especialment els solitaris de Port-Royal, en pujar al soli pontifici [[Climent XI]], volgué tallar de soca-rel els sofismes que propalaven els defensors de l'”Augustinus”, i publicà el [[1705]] la Constitució ''Vineam Domini'', confirmació i corroboració de tots els anatemes llençats pels seus antecessors contra les docrines de Jansen; però abans de la publicació d'aquest document, el [[1702]], sorgí el famós ''cas de consciència'', que vingué a ressuscitar i enconar les primitives controvèrsies. Era un cas imaginat pels jansenistes i que fou proposat per un sacerdot als doctors de la Sorbona; se suposava el cas d'un eclesiàstic que condemnava les cinc proposicions de l'''Augustinus'' sense cap restricció, en tots els sentits en que l'Església les havia anatemitzat i què, malgrat això, se li havia negat l'absolució pel confessor, perquè respecte de la qüestió de ''fet'' creia que no havia prou amb un silenci respectuós. Se li demanà aparèixer a la Sorbona vers de la recusació d'absolució d'aquell penitent, i
El cas de consciència també fou condemnat per [[Climent XI]] ([[1703]]), pel cardenal de [[Noailles]], arquebisbe de París, i, finalment, per les Facultats de [[teologia]] de [[Lovaina]], [[Douai]] i París. Quan més candents eren les disputes sobre el ''cas de consciència'', Aparegué en escena un llibre, de l'autor [[Pascasi Quesnel]], que per les seves opinions jansenistes havia estat expulsat de la Congregació de l'Oratori i ensems era cap del partit jansenista, càrrec en el qual havia substituït a Antonio Arnauld el [[1696]]. El llibre del que es tracta s'havia editat en part a l'estampa ja el [[1671]], amb el títol d'”Abregé de la morale de l'Evangile, ou pensées chrétiennes sur le texte des quatre evangelistes”. L'havia aprovat el bisbe de [[Chalons]], Vialar, i deut al seu estil, a la vegada atractiu i vessant unció mística, havia assolit un èxit enorme; però més tard, el [[1693]], l'autor volgué donar al llibre un ulterior desenvolupament, comprenent tot tot el [[Nou Testament]], i, en efecte, en el citat any es féu una edició en quatre grans volums, titulada ''Nouveau testament en français avec des réflexions morales sur chaque verset'' i que fou molt recomanada per el successor del bisbe Noailles. El que és cert, que el llibre de Quesnel reproduí les teories de la eficacia irresistible de la gràcia i la limitació de la voluntat de Déu respecte a la salvació de l'home. Climent XI condemnà l'obra de Quesnel i publicà ([[1723]]) la cèlebre butlla ''Unigenitus'', que féu que els jansenistes esmolaren de nou l'enginy per a noves argúcies per a desvirtuar les raons del Papa. El rei reuní a París a 48 bisbes i va sotmetre la butlla a la seva acceptació, havent-la signat tots, menys vuit, amb el que el cardenal Noailles al cap, els quals justificaven la seva negativa, dient que moltes de les proposicions condemnades podien entendres en bon sentit. A aquests si uniren altres vuit prelats, que foren desterrats. Després aquests bisbes apel·laren a un [[Concili]] ecumènic i per això se'ls anomenà “apel·lants”. Una vegada mort [[Lluís XIV]] el [[1715]], els jansenistes redoblaren els seus esforços, no cessant de cercar apel·lacions de la butlla ''Unigenitus'', i guanyant per la seva causa al [[duc d'Orleans]], regent del regne, el qual aixecà el desterrament als bisbes condemnats i els reposà en les seves seus. Climent XI llavors condemnà l'apel·lació en la seva breu ''Pastoralis officii'', condemnant també de bell nou als que refusessin la butlla ''Unigenitus''.
|