Lockheed SR-71 Blackbird: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - necessitava d'un gran + necessitava un gran |
m Corregit: - en en ple vol. + en ple vol. |
||
Línia 145:
Per tant, es van centrar en un sistema més convencional, tot i que especialitzat. El desenvolupament original de l'A-12 OXCART a la fi dels [[anys 1950]], el combustible [[JP-7]] tenia un [[punt d'inflamabilitat]] relativament alt (60 ° C). De fet, el combustible era utilitzat com a refrigerant i fluid hidràulic a l'avió abans de ser cremat. El JP-7 contenia contaminants fluorocarbonis per augmentar el seu poder lubricant, un agent oxidant per poder cremar en els motors i un compost de cesi, l'A-50, per reduir el senyal de radar de la sortida de gasos. El combustible era molt car i contaminant, i costava entre 24.000 i 25.000 dòlars per hora d'operació del SR-71. En comparació, l'avió espia [[O-2]], de combustible convencional, costava un terç.
El JP-7 resultava extremadament fluid i difícil de cremar d'una manera convencional. En ser tan fluid, solia escapar-se de l'avió quan era a terra, atès que les planxes del fuselatge estaven dissenyades de manera que garantissin l'estanquitat, només al moment de expandir-se per efecte de l'augment de temperatura durant el vol, però això no suposava amenaça d'incendi. Quan els motors del SR-71 s'encenien, s'injectava trietilborà d'altres tancs de combustible, que cremava al contacte de l'aire per augmentar la temperatura i poder encendre el JP-7 a terra. L'ús del trietilborà també servia per iniciar els [[postcremador]]s
=== Superfície de titani ===
| |||