El contracte social: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - sinó tan temps + sinó tant de temps
m Corregit: - d'Aristòtil, d'Hobbes + d'Aristòtil, de Hobbes
Línia 38:
'''Capítol II''' ''(«De les primeres Societats»)''. Rousseau ensenyarà en principi que el fonament de tota societat és una convenció. La família és el primer cas estudiat per Rousseau del qual nega de seguida que sigui natural. El que és natural o més exactament el que és inscrit en la naturalesa de l'home és el desig de conservar-se: "La seva primera llei és de vigilar la seva pròpia conservació, les seves primeres cures són les que es deu a ell mateix". I afegeix «(...) els nens no continuen estant vinculats al pare sinó tant de temps com el necessiten per conservar-se. Tan aviat com aquesta necessitat desapareix, la relació natural es dissol.»
 
Rousseau evoca llavors l'opinió d'[[Aristòtil]], d'de [[Hobbes]] i [[Grotius]] segons la que la societat no rau sobre una convenció sinó sobre la superioritat de certs individus. Segons aquesta tesi, és doncs la superioritat d'alguns el fonament de la jerarquia social. Rousseau critica aquesta idea: «tot home nascut en l'esclavitud neix per a l'esclavitud, res no és més cert». Però explica de seguida: «Els esclaus ho perden tot en els seus ferros, fins i tot el desig de lliurar-se'n; els agrada la seva servitud com els companys d'[[Ulisses]] estimaven el seu embrutiment» volent dir per què la jerarquia social no és natural però què descansa sobre una convenció original.
 
'''Capítol III''' ''(«Del dret del més fort»)''. Aquest capítol així com el capítol IV desqualificaran dos tipus de poders com a tipus de poder legítim: l'esclavitud i la força. Rousseau desqualifica aquest segon tipus de poder basant-se en l'argument següent: quan cedeixo a la força, a l'amenaça física o a l'amenaça, faig prova de prudència. Però allò no significa que el que usa la seva força contra mi en tingui el dret o que el seu poder sigui legítim. «Cedir a la força és un acte de necessitat, no de voluntat; és pel cap alt un acte de prudència. En quin sentit podrà ser un deure?»