Máquina!: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - que estava considerada + que era considerada |
m Corregit: - de música però no havia impediments a que + de música, però no hi havia impediments al fet que |
||
Línia 10:
A finals de 1969, García és substituït per Josep Maria "Tapi" Vilaseca i amb ell van enregistrar el segon single, amb un so més encarat al pop, ''Earth's daughter'' amb ''Look away our happiness'' com a cara B. "Earth's Daughter" va ser el principal èxit del grup, aquest single es va editar també fora d'Espanya a països com França, Suïssa o Alemanya. El maig de 1970, Jordi Batiste havia de marxar a fer el servei militar obligatori i per substituir-lo va entrar [[Josep Maria París]], amb el qual van gravar part del seu primer LP, que va aparèixer l'any [[1970]] sota el nom de ''Why? Máquina!''. Aquest àlbum està format per quatre temes que envolten una llarga suite dividida en dues pistes. En paraules de Jordi Batiste, aquesta suite, que duu per nom ''Why?'', fou el resultat d'una improvisació dels cinc membres del grup. El tema que obre l'àlbum, ''I believe'', en canvi, és una aportació improvisada de [[Josep Maria París]] sobre la base harmònica i rítmica de la resta de components, entre els quals no es troba Batiste. L'última cançó, ''Let me born'', és una composició de Jordi Batiste interpretada sense JM París. La portada d'aquest àlbum representa un rellotge de butxaca enclavat en un [[croissant]], i sembla ser una crítica al retrogradisme del [[Franquisme|règim franquista]].
Amb la marxa de Batiste, París va passar a ser el guitarrista principal i Cabanach va reconvertir-se a baixista i cantant. Va ser en aquesta època quan van realitzar a la [[plaça de Catalunya (Barcelona)|Plaça Catalunya]] de Barcelona un concert multitudinari amb el rocker francès [[Eddy Mitchel]], un esdeveniment inèdit aleshores i que no es va repetir mai més als anys 70. Herrera, Cabanach, Vilaseca i París van passar tot l'estiu tocant en diverses discoteques de la [[Costa Brava]] fins que al setembre/octubre de 1970 va ser Enric Herrera el que va haver d'anar a l'exèrcit. Abans de marxar, Herrera va deixar el grup per "emprenyament meu", segons va confessar a Claudi Montañà en un reportatge de 1975 sobre la música progressiva. Mai es va saber les raons concretes d'aquest "cabreig". El trio Cabanach, Vilaseca i París va continuar tocant amb bones crítiques tot i que alguna demanava la tornada de Herrera per a liderar el grup. No obstant això, al gener de 1971 Cabanach va haver de marxar també a l'exèrcit deixant Máquina! sense cap dels seus membres originals. A principis de 1971 es va donar lloc una lluita legal pel nom del grup entre Enric Herrera i el duet París-Vilaseca. Herrera va quedar-se amb els drets del nom per a l'edició de música, però no hi havia impediments
Entre permís i permís del servei militar, Enric Herrera va anar contactant amb músics per refundar Máquina! com a una formació de [[Jazz-Rock]] amb secció de vents a l'estil de grups com [[Blood, Sweat and Tears]] i [[Chicago Transit Authority]]. Va integrar el grup Crac, format per [[Carles Benavent]], [[Emili Baleriola]] i [[Salvador Font]], que tot i la seva joventut, van rebre molt bones crítiques en el Festival de Música Progresiva de la tardor de 1970. La secció de vent estava formada inicialment per dos membres de Yerba Mate, els argentins Carlos Avalone a la trompeta i Ricardo Solís al trombó, Joan Mena al saxo alt i a la veu i la flauta la canadenca Arta Arbelle que no va arribar a gravar a l'estudi amb el grup. Aquesta formació, sense Arbelle, va editar un single el febrer de 1971, ''Sun brings the summer'' i ''Burning butts'' com a cara B amb Baleriola com a cantant del primer. El 14 de març de 1971 debutarien amb Arbelle com a cantant en el [[Palau de la Música Catalana]] amb [[Enric Barbat]], que iniciava la seva carrera en solitari. Aquest va suposar el primer concert de rock en la història del Palau de la Música. Van rebre bones crítiques i els van bategar com els Chicago espanyols, tot i que alguns van manifestar una certa decepció pel so més professional i menys improvisat que mostrava aquesta Máquina! Val a dir que si la primera Máquina! va ser la primera formació de rock progressiu a Espanya, aquesta segona Máquina! va ser la primera formació Jazz-Rock, encara que el progressiu enfonsament de la revolució musical de 1968-1971 va forçar la dissolució del grup en 1972.
| |||