Cinema català: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: fins les incursions > fins a les incursions |
m Corregit: - projeccions. Es molt + projeccions. És molt |
||
Línia 7:
La primera exhibició cinematogràfica a [[Catalunya]] va tenir lloc el [[5 de maig]] de [[1895]] a [[Barcelona]], quan es va presentar el [[cinetoscopi]] de [[Thomas Alva Edison]] a la [[Plaça de Catalunya (Barcelona)|Plaça de Catalunya]]. Les primeres exhibicions del [[Cinematògraf]] dels germans [[Louis Lumière|Lumière]] es van realitzar a la Rambla de [[Barcelona]] el desembre de [[1896]].<ref>[http://w110.bcn.cat/portal/site/CiutatVella/menuitem.f5458d2803b0f2d826062606a2ef8a0c/?vgnextoid=85a1af874e15e210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&vgnextfmt=formatDetall&lang=ca_ES placa commemorativa]</ref><ref>[http://www.raco.cat/index.php/Dart/article/view/100443/151022 hi ha altres versions sobre el dia]</ref> Mesos després, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs catalans, van crear la [[Fotògrafs Napoleon|casa de fotografia Napoleon]], on es van començar a fer projeccions regulars. Al voltant d'aquestes dates, altres invents relacionats amb el que seria el cinema van ser presentats, com ara les [[llanterna màgica|llanternes màgiques]], que presentaven imatges en moviment que despertaven la curiositat o un interès més científic que no pas artístic i ningú no podia imaginar les seves possibilitats futures. A poc a poc, les sales de projecció van proliferar a Barcelona a mesura que els empresaris veien possibilitats econòmiques en aquella nova forma d'oci. Les pel·lícules projectades eren habitualment importades de [[França]], [[Itàlia]] o dels [[Estats Units]] i de mica en mica van començar a projectar-se pel·lícules de més durada i amb argument.
Durant els primers anys de la seva història, l'únic suport idiomàtic de l'exhibició cinematogràfica eren els comentaristes que acompanyaven verbalment les projeccions.
L'aparició de rètols, tot i que la conservació d'una mínima part del patrimoni cinematogràfic imposa una certa prudència en les afirmacions categòriques, no va incrementar la presència de la llengua catalana a la pantalla. La major part dels productors eren al mateix temps distribuïdors i, habitualment, substituïen els rètols en idiomes estrangers per una traducció que els fes comprensibles pel públic local. Però la revisió del material que es conserva i dades indirectes -com la publicitat o la premsa de l'època- indiquen que el percentatge de films amb rètols en català era mínim, gairebé anecdòtic, respecte l'ús del castellà.
| |||