Imad-ad-Din Zengi I: diferència entre les revisions

'''Abu-l-Mudhàffar Zankí ibn Aq-Súnqur ibn Abd-Al·lah al-Atàbak al-Màlik al-Mansur Imad-ad-Din''', més conegut simplement com '''Imad-ad-Din Zengi I'''<ref>Zengi o Zanguí és un ''[[Nom àrab|ism]]'' o nom propi turc escrit en caràcters aràbics. Aquest fet explica les diferents transcripcions possibles. En aquest sentit Zengi és el nom en turc modern, que s'escriu en caràcters llatins, Tanmateix, la llengua de cultura dels zengites fou l'àrab, raó per la qual arabitzaren els seus noms: ''Zankī'' o ''Zangī'' seria, per tant, l'arabització del nom (la dualitat de lectures es deu al fet que l'àrab no té el so /g/ del turc, raó per la qual aquest so s'acostumava a transcriure per una adaptació de la lletra ''[[kaf]]''; per tant, si es llegeix en turc, el nom sonaria com el turc modern Zengi, mentre que si es llegeix en àrab, sonaria quelcom similar a Zankí, que és com s'ha transcrit en el nom complet). El mateix passa amb el títol o càrrec d'atabeg, que també podia formar part del [[Nom àrab|nom estès]] d'aquest governant com a ''[[làqab]]'', que en àrab sonaria al-Atàbak, mentre la ''k'' final sonaria /g/ llegida a la turca. La dualitat lingüística d'aquest governants ètnicament turcs, però amb l'àrab com a llengua de cultura fa que resulti difícil saber com transcriure'n el nom. En aquest cas, s'ha preferit mantenir el nom propi turc, a partir del qual es deriva el nom de la dinastia, però deixar en àrab el títol o ''làqab'' d'Imad-ad-Din, així com el nom complet, ja que aquest es construí segons els esquemes de l'antroponímia àrab.</ref> —en [[àrab]] '''أبو المظفر زنكي بن آقسنقر بن عبد الله الأتابك الملك المنصور عماد الدين''', ''Abū al-Muẓaffar Zankī b. Aq-Sunqur b. ʿAbd Allāh al-Atābak al-Malik al-Manṣūr ʿImād ad-Dīn''— (c. 1085 - 14 de setembre 1146<ref>{{Ref-llibre |cognom=Barber |nom=Malcolm |títol=The Crusader States |url= http://books.google.cat/books?id=Bz_O7-Lb_CsC&pg=PA182&dq=zengi+siege+death+september+1146&hl=ca&sa=X&ei=wYsjU7-aIsey0QW8oICQCA&ved=0CD8Q6AEwAg#v=onepage&q=zengi%20siege%20death%20september%201146&f=false |llengua=anglès | editorial=Yale University Press |data=2012 |pàgines=182 |isbn=0300189311}}</ref>) va ser [[atabeg]] de [[Mossul]], [[Alep]], [[Hama]] i [[Edessa (Turquia)|Edessa]] i fundador de la dinastia dels [[Zengita|zengites]], a la qual va donar el seu nom.

El pare de Zengi, [[Aq-Súnqur al-Hàjib]], que fou governador d'[[Alep]] en temps de [[Màlik-Xah I]] (1085), va ser decapitat per traïció el 1094, i Zengi va ser criat per [[Kerbogha]], l'atabeg governador de Mossul.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Hindley |nom=Geoffrey |títol=Saladin: hero of Islam |url= http://books.google.cat/books?id=fDYsAQAAIAAJ&q=Kerbogha+Zengi+1094&dq=Kerbogha+Zengi+1094&hl=ca&ei=WTvrTeinIors-gbcqIDeDw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCwQ6AEwAQ |llengua=anglès | editorial=Pen & Sword Military |data=2007 |pàgines=p.30 |isbn=1844154998 }}</ref> Segons la llegenda dels croats, la mare de Zengi va ser [[Ida de Formbach-Ratelnberg]], que fou capturada durant la [[croada de 1101]] i presa en un harem. El 1101, Ida tenia 46 anys, i com Zengi va néixer el 1085, i el seu pare va morir en 1094, no és factible.

Per completar la seva legitimat, es va casar amb la vídua d'un anterior atabeg, [[Balak ibn Bahram]] ibn Ortuk, filla de [[Ridwan]] d'Alep, i va transferir les restes del seu pare a la vila. després va tornar a la cort del sultà [[Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah]], a qui havia donat suport contra el califa [[Al-Mústarxid (abbàssida)|al-Mústarxid]]. El 1129 [[Sandjar]], el sulta suprem dels seljúcides que era a [[Rayy]], va ordenar a Mahmud II de desposseir a Zengi de Mossul i donar-la a [[Dubays ibn Sadaka]], l'emir [[mazyàdida]]; el califa s'hi va oposar i finalment Mahmud II va confirmar a Zengi en les seves possessions com a ''malik al-Gharb'' (rei de l'oest) li va concedir el 1129 un diploma que li conferia autoritat sobre tota la Síria del nord i l'Iraq. Zengi volia unificar la Síria musulmana sota la seva autoritat per coordinar tots els esforços contra els francs. Els emirs sirians es van agrupar a l'entorn de l'emir de Damasc [[Tadj el-Muluk Buri]], excepte Kirkhan d'Homs, que va fer submissió a Zengi. Després de la mort el 1128 de [[Zahir al-Din Tughtegin]], [[atabeg de Damasc]], el buit de poder va amenaçar [[Síria]] amb una nova agressió dels [[croat (guerrer)|croats]]<ref>{{ref-llibre |cognom=Gabrieli |nom=Francesco |títol=The Arabic Historiography of the Crusades |llengua=anglès | editorial=Kegan Paul International |data=1969 |pàgines=p.41 |isbn=0710028741 }}</ref> i el 1130 Zengi es va aliar amb Tadj al-Muluk Buri de Damasc contra els cristians per un atac a [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]], però només un ardit per estendre el seu poder. Buri que va enviar un exèrcit amb el seu fils Sewindj, virrei d'[[Hama]]. Zengi va fer arrestar a Sewindj i no el va alliberar més que contra la rendició d'Hama. Després va fer arrestar a Kirkhan i va intentar ocupar Homs sense èxit. El fill de Buri i els altres presoners de Damasc van ser rescatats a canvi de 50.000 [[dinar]]s. El 1130 Zengi capturava [[al-Atharib]] als francs.

Els francs estaven llavors en situació delicada: els sobirans [[Balduí II de Jerusalem]], [[Bohemond II d'Antioquia]] i [[Joscelí I d'Edessa]] acabaven de morir. A Antioquia, un infant, Constanci, va pujar al tron sota regència de la seva mare [[Alix de Jerusalem]] que desitjava el poder i sabent que els francs no la deixarien usurpar el tron va cridar a Zengi, però el complot fou descobert i Alix apartada de la regència. Amb l'ajut dels seus veïns [[Joscelí II d'Edessa]] i [[Pons de Trípoli]] i el suport de la seva germana [[Melisenda de Jerusalem|Melisenda]], va intentar tornar a la regència però el rei de Jerusalem, [[Folc V d'Anjou|Folc I de Jerusalem i V d'Anjou]], va intervenir altre cop i va assignar a Alix a residència. Zengi no va poder aprofitar aquestes discòrdies doncs el 1132 el califa al-Mústarxid va aprofitar la molt del sultà Mahmud i la lluita per la seva successió per intentar emancipar-se de la tutela seljúcida. Zengi, emir de Mossul, va marxar a Bagdad per sostenir als seljúcides i fou derrotat prop de [[Tikrit]] per l'exèrcit [[abbàssida]]; les seves forces foren rodejades a la vora del riu i només es va salvar perquè el seu mameluc Ayyub li va facilitar el creuar el riu i fugir.

El 1134 Zengi es va involucrar en els assumptes dels [[ortúkides]], aliant-se amb [[Timurtash|Husam al-Din Timurtaix]] contra el seu cosí [[Rukn al-Dawla Daud]], i va ocupar algunes places al [[Diyar Bakr]] (incloent algunes tingudes pels kurds fins aleshores lleials al califa) però els veritables desitjos de Zengi eren a [[Damasc]]. El 1135 Zengi va rebre una petició d'ajuda de [[Shams al-Mulk Ismail]] de Damasc, i que temia per la seva vida doncs la seva pròpia ciutadania el considerava un tirà cruel. Ismail estava disposat a lliurar la ciutat a Zengi per tal de restablir la pau, però ni la família d'Ismail ni els seus assessors ho volien, i Ismail va ser assassinat per la seva pròpia mare, [[Zomorrod Khatun]], per impedir que la ciutat passés al control de Zengi. Ismail va ser succeït pel seu germà [[Xihab-ad-Din Mahmud]].<ref>{{ref-llibre |cognom=Grousset |nom=René |títol=Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - II. 1131-1187 |llengua=francès | editorial=L'équilibre |data=1935 |pàgines=p. 62-64 |isbn= }}</ref> Zengi no es va desanimar per aquest gir dels esdeveniments i va arribar a Damasc de tota manera, amb la intenció de prendre-la, i la va assetjar algun temps sense èxit (febrer del 1135), fins que es va acordar una treva i Bahram-Shah, germà de Xihab-ad-Din va quedar com a ostatge, mentre la ciutat reconeixia una sobirania nominal de Zengi. Al mateix temps, les notícies sobre el setge havien arribat a Bagdad i per tant al califa [[Al-Mústarxid (abbàssida)|Al-Mústarxi]], i un missatger va ser enviat amb les ordres per Zengi de deixar Damasc i prendre el control del govern de l'Iraq. El missatger va ser ignorat, però Zengi va abandonar el setge pels termes de la treva amb Xihab-ad-Din (març de 1135). De tornada a Alep, Zengi va ocupar [[Hama]] i va assetjar [[Homs]] perquè el seu governador l'havia irritat, i Xihab-ad-Din va respondre a la crida de la ciutat per ajuda amb l'enviament de [[Muin al-Din Unur]] com a governador.<ref>{{ref-llibre |cognom=Grousset |nom=René |títol=Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - II. 1131-1187 |llengua=francès | editorial=L'équilibre |data=1935 |pàgines=p. 65 }}</ref> Després es va apoderar de quatre places fortes dels francs més enllà de l'[[Orontes]]: Zerdana, Tell Aghdi, [[Ma'arrat al-Numan]] i Kafartab (abans de final d'any) però finalment va retornar a Mossul. Mentre el sultà [[Masud ibn Muhammad]] havia eliminat als seus rivals i mirava de restablir el seu control sobre el califat; la batalla decisiva es va lliurar a Daimarg el [[24 de juny]] de [[1135]] i el sultà va capturar al califa, i el va obligar a acompanyar-lo en una gira per l'[[Azerbaidjan]], sent assassinat mentre eren a [[Maragha]], suposadament per un sectari dels "assassins", l'agost de 1135. Zengi llavors va fer aliança amb el nou califa [[Al-Ràixid (abbàssida)|al-Ràixid]], fill d'al-Mústarxid, i a l'expretendent seljúcida [[Daud I ibn Mahmud]] contra el sultà [[Masud ibn Muhammad]]. Però aquest es va dirigir a Bagdad Al-Ràixid i Zengi van fugir a [[Mossul]] (finalment Zengi va tornar a la fidelitat a Masud uns mesos després); al-Rashid fou declarat deposat i substituït pel seu oncle [[al-Muqtafí]] (1136). Finalment Zengi va reconèixer a Masud, al sultà suprem [[Sandjar]], i al califa al-Muqtafí i a canvi fou reconegut en la sobirania dels territoris que controlava. En aquest temps el seu lloctinent Sawar va fer una incursió a Antioquia i va fer un notable botí.

El juny de 1137 va assetjar de nou [[Homs]] però el governador [[Muin al-Din Unur]] la va defensar amb èxit; Unur no obstant no podia resistir gaire i ho va fer saber als croats, i en resposta [[Ramon II de Trípoli]], que no desitjava que un cap de guerra musulmà també poderós s'instal·lés en una ciutat tant propera del [[comtat de Trípoli]], va enviar un exèrcit a la rodalia d'[[Homs]], obligant a Zengi a aixecar el setge l'[[11 de juliol]]; Zengi llavors va atacar als francs al castell de Barin (que els croats anomenaven Monferrandus, i estava situat entre [[Trípoli del Líban|Trípoli]] i [[Hama]]) on ràpidament va [[batalla de Ba'rin|aixafar l'exèrcit]] dels croats i va capturar la ciutadella.;<ref>{{ref-llibre |cognom=Maalouf |nom=Amin |títol=Les croisades vues par les arabes |llengua=francès | editorial=J'ai lu |data=1983 |pàgines=p.147-148 |isbn=2277219169 }}</ref> [[Folc d'Anjou]] refugiat a la ciutadella es va rendir (Zengi li va oferir bones condiciones: retirada sans i estalvis contra el pagament de 50.000 dinars) i se li va permetre fugir amb les seves tropes supervivents. Folc, una vegada lluny de Barin, es va trobar amb els reforços que anaven en el seu ajut i va lamentar haver negociat; no obstant Zengi, a causa d'això i de l'arribada d'un exèrcit bizantí, es va adonar que la seva expedició contra Damasc estava condemnat al fracàs, i va fer les paus amb [[Xihab-ad-Din Mahmud (Damasc)|Xihab-ad-Din Mahmud]], just a temps per poder anar a enfrontar-se a Alep amb l'exèrcit enviat per l'emperador bizantí [[Joan II Comnè]]; les defenses d'Alep van resistir i els imperials tenien més interès a assegurar [[Cilícia]] i controlar Antioquia. Les forces de Joan Comnè van assethat Antioquia que es va sotmetre a l'agost i els bizantins van prendre el control del [[principat d'Antioquia]] i es van aliar amb [[Ramon d'Antioquia]] i amb [[Joscelí II d'Edessa]]. Mentre Zengi, passada l'amenaça bizantina, havia tornat a Homs però davant de l'amenaça que li suposava l'aliança, va mobilitzar les seves forces i va reclutar l'ajuda d'altres líders musulmans (com els emirs [[danishmendites]], el califat, el sultanat seljúcida i els emirs d'[[Al-Jazira]]). Els aliats planejaven una acció concertada contra Alep i els francs van prometre entregar Antioquia a Bizanci d'ençà que [[Alep]] fos conquerida.

L'abril 1138 els exèrcits de l'emperador bizantí i els prínceps croats van assetjar [[Shayzar]] defensada per [[Banu Munkidh|Sultan ibn Ali ibn Munkidh]], però van ser rebutjats per les forces locals del governador i l'ajut de Zengi, i un mes més tard i després d'un pagament en efectiu l'emperador i els seus aliats es van retirar a Antioquia (21 de maig); Zengi havia fet córrer rumors de l'arribada d'un exèrcit gegantí des de [[Pèrsia]]; a finals del mateix mes de maig Zengi van arribar a un acord amb [[Damasc]], casant-se amb Zomorrod, la mateixa dona que havia assassinat al seu propi fill [[Shams al-Mulk Ismail]] per evitar la caiguda de Damasc a mans de Zengi, i va rebre [[Homs]] com a dot. El matrimoni es va fer efectiu l'agost sota els murs d'Homs en presència de representants del sultà, del califa de Bagdad, del califa del [[Caire]], i de l'emperador bizanti, i Zengi va prendre possessió d'Homs. En la resta de l'any va recuperar les places fortes entre Alep i Antioquia que s'havien perdut. [[Muin ad-Din Unur]] va enviar a un amic (el cronista Usama Ibn Mundikh) a [[Jerusalem]] per estudiar la possibilitat de cooperar contra Zengi i van arribar a un principi d'acord.

El juliol de 1139 Xihab-ad-Din Mahmud, el darrer fill viu de Zomorrod, va ser assassinat (apunyalat) per uns esclaus a Damasc mentre dormia. Muin al-Din Unur va reaccionar amb fermesa, fent executar els assassins i col·locant al tron a [[Djamal al-Din Muhammad]]. Zomorrod va cridar el seu nou marit Zengi que era a Harran i va marxar a Damasc per prendre possessió de la ciutat. Els habitants de Damasc, units sota Muin al-Din Unur, visir de Djamal al-Din Muhammad, es van aliar un cop més amb Jerusalem per repel·lir Zengi. Djamal al-Din Muhammad, germanastre del precedent atabeg, va agrair l'actitud de d'Unur donant-li en feu [[Baalbek]], però Unur es va conformar a delegar un governador, per dedicar-se a assegurar el govern de Damasc perquè un altre germà (de fet germanastre), Bahram Shah, s'havia refugiat a Alep i havia demanat a Zengi ajut per pujar al tron de Damasc. Zengi va començar per assetjar Baalbek el [[20 d'agost]] de [[1139]], i la ciutat va capitular el [[10 d'octubre]] i la ciutadella el [[22 d'octubre]]. Zengi, malgrat la seva promesa de respectar la vida dels soldats, en va fer crucificar a 37 (que potser eren tots els que havien sobreviscut) i va fer espellar viu al comandant. Aquesta acció, destinada a intimidar als damascens, en canvi els va decidir a resistir. El govern de Baalbek fou donat al general Ayyub, un fidel de Zengi (al que una vegada havia salvat la vida). Després Zengi va posar setge a [[Damasc]] el [[6 de desembre]] i la ciutat va resistir. Djamal al-Din Muhammad va morir poc després de malaltia, el [[29 de març]] de [[1140]]. Unur va posar al tron al jove [[Mudjir al-Din Abak]], el fill de Muhammad, encara infant. Per desfer-se de Zengi, va decidir fer una nova aliança amb [[Folc V d'Anjou]], rei de Jerusalem amb qui ja havia formalitzat una aliança el 1138. Usama Ibn Munkidh, l'amabixador de Damasc amic d'Unur, va tornar a Jerusalem al gener de 1140 amb propostes concretes: l'exèrcit cristià forçaria a Zengi a allunyar-se de Damasc i els dos estats (Damasc i el [[regne de Jerusalem]]) s'unirien en cas de nous perrills; Unur pagaria 20.000 dinars per cobrir les despeses de les operacions i es faria una expedició conjunta contra la fortalesa de Baniyas en mans d'un general de Zengi, que passaria al regne de Jerusalem; els damascens van entregar ostatges en prova de bona fe. L'abril de 1140, Zengi estava a punt d'assaltar Damasc i Muin ad-Din Unur va demanar a l'exèrcit franc del rei Folc la vinguda urgent amb socors. Amb l'arribada de Folc a l'[[Hauran]] n'hi va haver prou per fer retirar a Zengi, que es va retirar a Baalbek i després cap al nord (va conservar Baalbek sota govern d'Ayyub). Muin al-Din Unur va ajudar llavors als francs a reprendre Panees (Baniyas) que estava en mans dels zengites (maig de 1140). Unur va visitar Jerusalem on es va reunir amb el seu amic Osama.

Zengi una vegada més, va tornar a Damasc, en un atac sorpresa ([[22 de juny]] de [[1140]]) però ràpidament va abandonar de nou al fracassar l'atac i va tornar a [[Mossul]]. No hi va haver enfrontaments importants entre els croats, Damasc, i Zengi els següents anys, però Zengi, mentrestant, va fer campanya al nord i va capturar Ashib i la fortalesa armènia d'[[Hizan]]. En aquestosaquests anys va combatre contra ortúquides i kurds, i contra els estats croats del nord (Antioquia i Edessa)

El [[10 de novembre]] de [[1143]], [[Folc V d'Anjou]], rei de Jerusalem, va morir d'una caiguda de cavall. La seva mort deixava el tron en mans d'un fill menor d'edat, [[Balduí III de Jerusalem]], i com a regent una dona intrigant. El príncep d'Antioquia, [[Ramon de Poitiers]], va aprofitar llavors la mort de l'emperador [[Joan II Comnè]] ([[8 d'abril]] del [[1143]]) per assolar [[Cilícia]], però [[Manel I Comnè]] va enviar als seus generals a atacar el principat d'Antioquia com a revenja. Més greu era que Ramon de Poitiers i el comte [[Joscelí II d'Edessa]] s'odiaven de manera ferotge, i l'absència d'un rei fort a Jerusalem permetia que el seu odi es manifestés. A més Joscelí s'havia retirat a [[Turbessel]] i, mancat de recursos, no havia pagat als seus soldats feia un any. Zengi va aprofitar aquestes condicions favorables, i sota cobert d'una campanya contra els [[ortúquides]] per no inquietar als francs, va llançar une ofensiva contra [[Edessa (Turquia)]], que va assetjar el [[28 de novembre]] de [[1144]]. La defensa fou a càrrec d'Hug II, bisbe llatí d'Edessa, que va refusar rendir-se. Però Zengi va fer mines a les muralles de la ciutat fortificada, que passava per inexpugnable, va obrir una bretxa i va ocupar la ciutat el [[23 de desembre]] de [[1144]]. Zengi va perdonar sla siríacs i als armenis, però va massacrar o esclavitzar als cristians. Aquest esdeveniment va donar lloc a la [[Segona Croada]], i més tard els cronistes musulmans que va assenyalar com l'inici de la guerra santa contra els estats croats. Després Zengi va dominar el comtat fins a l'[[Eufrates]] però va fracassar en el setge de la fortalesa d'[[al-Bira]], un lloc de creuament estratègic del riu, que va resistir i va acabar en mans de l'emir de [[Mardin]] el ortúquida [[Timurtaix|Husam ad-Din Timurtaix]].

Zengi no va poder aprofitar el seu avantatge perquè el gran sultà seljúcida, inquiet del seu èxit, va anar a Mossul per remarcar la seva sobirania i va imposar a Zengi la tutela d'un príncep seljúcida, Alp Arslan<ref> segons [[Ibn al-Athir]]</ref> o Farrukhanshah.<ref> segons [[Ibn al-Kalanisi]]</ref><ref> Eliseff sosté que es tracta del mateix personatge amb dos noms i no de dos personatges </ref> Mentre Zengi buscava conquerir la resta del comtat d'Edessa, Alp Arslan o Farrukhanshah intentava fer-se reconèixer com a sobirà a Mossul i en un cop de mà va eliminar al lloctinent de Zengi, però no va aconseguir aprofitar l'efecte de la sorpresa i fou empresonat (maig de [[1145]]). Zengi va haver d'abandonar les seves conquestes per retornar a Mossul a assegurar el poder. Un complot de la població armènia d'Edessa va intentar retornar el control de la ciutat a Joscelí II, pero Zengi va reprimir l'intent amb duresa, fent crucificar als principals conspiradors armenis

* [[Nur-ad-Din Mahmud]] (1117 - 1174), emir d'Alep i de Damasc.

* [[Saif al-Din Ghazi I|Sayf-ad-Din Ghazi]] (mort el 1149), emir de Mossul.

* [[Kutb al-Din Mawdud|Qutb-ad-Din Mawdud]] (mort el 1171), emir de Mossul.

{{cita|''Ell (Zengi) havia jurat a la gent de la ciutadella amb juraments forts i en l'Alcorà. Quan van baixar de la ciutadella que els va trair, va escorxar al seu governador i va penjar la resta.''|Jamal ad-Din Ibn Wasil<ref>{{ref-llibre |cognom=Ibn Wasil |nom=Jamal ad-Din |títol=Mufarrij al-Kurub | editorial= |data= |pàgines=p. 86 |isbn= }}</ref>}}

{{cita|''L'atebeg era violent, poderós, imponent i sensible a l'atac de cop i volta ... Al capdavant de les tropes aquestes caminaven darrere d'ell com si estiguessin entre dos fils, per por de trepitjar als cultius, i no s'atrevia a sortir ningú de la por per trepitjar una sola tija, ni marxar amb el seu cavall ... Si algú transgredia, era crucificat. Ell (Zengi) deia: ". No passa gairé que hi hagi més d'un tirà (és a dir, ell mateix) al mateix temps''|[[Ibn al-Adim]]<ref>{{ref-llibre |cognom=Ibn al-Adim |nom= |enllaçautor=Ibn al-Adim |títol=Zubda, | editorial= |data= |pàgines=vol.2, p.471 |isbn= }}</ref>}}

== Referències ==