Nanotub: diferència entre les revisions

Els nanotubs es caracteritzen per presentar una gran complexitat [[electrònica]], si tenim en compte les regles [[quàntica|quàntiques]] que regeixen la [[conductivitat elèctrica]] amb la mida i la geometria d'aquests. Aquestes estructures poden comportar-se, des d'un punt de vista elèctric, en un ampli marge de comportament, començant pel comportament [[semiconductor]] fins a presentar, en alguns casos, [[superconductivitat]]. Aquest ampli marge de conductivitat és determinat per relacions fonamentalment geomètriques, és a dir, en funció dels seus [[diàmetre]], [[torsió (mecànica)|torsió]] ([[Quiralitat (química) |quiralitat]]) i el nombre de capes de la seva composició. Així, per exemple, hi ha nanotubs rectes (''Armchair'' i ziga-zaga) en què les disposicions hexagonals, a les parts extremes del tub, són sempre paral·leles a l'[[eix de simetria]]. Aquesta distribució, en funció del diàmetre, permet que dos terços dels nanotubs no quirals siguin conductors i la resta semiconductors. En el cas dels nanotubs quirals, els [[hexàgon]] s tenen un cert angle respecte a l'eix del tub, és a dir, la distribució dels hexàgons laterals que conformen l'estructura presenta amb respecte a l'eix central del tenir un enrotllament de caràcter helicoide. Aquest tipus de conformació dificulta el pas dels electrons als estats o bandes de conducció, de manera que, aproximadament, només un terç dels nanotubs presenta conducció apreciable i sempre en funció de l'angle de torsió.