Viquipèdia

Xuetes: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
correcció (cas-cat)
m Canvis menors, neteja, replaced: segle XIV → {{segle|XIV}}, segle XVI → {{segle|XVI}} (2), segle XVIII → {{segle|XVIII}} (2), segle XIX → {{segle|XIX}}, segle XX → {{segle|XX}}, en lloc de → en compt AWB
Línia 1:
{{Grup humà| image=
|group=Xuetes
|image= [[Fitxer:Xuetes a Ciutat.png|265px|El Segell, antic Call Menor i zona d'assentament tradicional dels xuetes a la Ciutat de Mallorca.]]
|caption= {{mida|1=El Segell, antic Call Menor i zona d'assentament tradicional dels xuetes a la Ciutat de Mallorca.}}
|poptime=Entre '''18.000''' i '''20.000''' (a Mallorca)
|popplace= [[Mallorca]]
|langs= [[Català]]
|rels= [[Catolicisme]] (també [[Criptojudaisme]], fins al [[{{segle |XVII]]|s}})
|related=
<br />
Línia 13:
* [[Jueus]]
** [[Jueus mallorquins]]}}
Els '''xuetes''' [{{IPA|ʃu'ətəs}}], també anomenats '''xuetons''', són un grup social de l'illa de [[Mallorca]], descendents d'una part dels [[jueus mallorquins]] [[conversos]] al cristianisme i dels quals, al llarg de la història, s'ha conservat la consciència col·lectiva del seu origen per mor de<!--locució balear equivalent a "per causa de"--> ser portadors d'algun dels cognoms, de llinatge convers, afectat per les condemnes [[Inquisició|inquisitorials]] per [[criptojudaisme]] al darrer quart del [[{{segle |XVII]]|s}}, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i segregats, per la qual cosa, i fins a la primera meitat del [[{{segle |XX]]|s}}, han practicat una estricta endogàmia. Avui dia, entre 18.000 i 20.000 persones a l'illa són portadores d'algun d'aquests cognoms.<ref>Estimació feta a partir de les dades de les Illes Balears facilitades per l'[[Instituto Nacional de Estadística de España]].</ref>
 
== Etimologia i altres denominacions ==
La paraula xueta es documenta per primera vegada a l'entorn dels processos inquisitorials iniciats el 1688, com expressió usada pels propis processats.{{Nota ref|''…son de casta y generación de los de la calle del Sayell, que comunmente llaman xuyetas''.<ref>Porqueres, ''L'endogàmia…'', pàg. 42, Braunstein, ''Els xuetes…'', pàg. 13.</ref>|grup=Nota|nom=xueta}} La seva etimologia és discutida i compta amb diverses hipòtesis; les més acceptades són:
# Procediria de ''juetó'',{{Nota ref|''Juetó'' es documenta el 1580.<ref>P. de Muntaner, ''Martí: Una familia del brazo noble mallorquin durante el siglo XVII'', pàg. 636, nota 7, Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, II, Palma 2002.</ref> Moore la fa derivar d’un suposat antic mallorquinisme, ''xuhita'', que no documenta.<ref>Moore, ''Los de la calle…'', pàg. 23.</ref>|grup=Nota|nom=juetó}} diminutiu de jueu que hauria derivat a ''xuetó'', expressió encara viva, i d’aquest hauria evolucionat a ''xueta''. El principal argument per defensar aquesta proposta és que el seu ús primigeni era autodefinitori i això exclouria connotacions denigratòries.
# Per altres, es tractaria d’una expressió despectiva que procediria de la paraula ''[[xulla]]'' (pronunciat ''xuia'' o ''xua'', [{{IPA|&#712;ʃueə}}]){{Nota ref|''Xuia'', al continent cansalada i per extensió carn de porc. Es documenta com insult el 1595, just a la vora de ''juheu'', però entre altres no relacionables amb el tema.<ref>Porqueres, ''L'endogàmia…'', pàg. 27.</ref> Al segle XIX en retornar de la romeria de Sant Bernat els joves cridaven ''Xuia, xuia marrana''.<ref>Pérez, ''Anales…'', pàgs. 97 i 111.</ref>|grup=Nota|nom=xuia}} i faria referència als hàbits alimentaris dels conversos en relació al consum de porc{{Nota ref|Uns autors, els més antics, ho motiven per la negativa a menjar-ne,<ref> Garau, ''La fe…'', Pérez, ''Anales…'', pàg. 62, Font, ''La fe vençuda…'', pàg. 118</ref> mentre que altres refereixen que s'exhibien menjant carn de porc per acreditar la desafectació a la religió jueva.{{sfn|Braustein|Massot i Muntaner|1976|p=13}}|grup=Nota|nom=porc}} o pel costum, present en diverses cultures, d'usar noms ofensius relacionats amb el porc per designar els jueus i els conversos.{{Nota ref|Braunstein cita com estrafolària la hipòtesi que derivi del castellà ''chucho'', procedent del francés ''chouette'', que designa col·loquialment els cans.{{sfn|Braunstein|1976|p=13}}|grup=Nota|nom=chucho}}
# Una tercera proposta relacionaria ambdues etimologies: la paraula ''xuia'' hauria provocat la substitució de la ''j'' de juetó per la ''x'' donant ''xuetó'' i, així mateix, s'hauria anat imposat ''xueta'' sobre ''xuetó'' per la major semblança fonètica amb ''xuia''.<ref> ''Diccionari Català-Valencià-Balear'', Alcover-Moll, entrada ''Xuetó''.</ref>
 
També se'ls ha denominat ''del carrer del Segell'',{{Nota ref|''Del carrer del Segell'' és una expressió documentada el 1617.<ref>P. de Muntaner i Enric Porqueres ''Subendogamias en el Mediterráneo: Los ejemplos mallorquines de la aristocracia y de los descendientes de los judíos'' pàg. 93 a ''Memòries de l'Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics'', Palma 1994.</ref>|grup=Nota|nom=segell}} pel carrer del mateix nom que donà nom a la barriada on vivien concentrats i també ''del carrer'',{{Nota ref|''Del carrer'' és documenta el 1658.<ref>Porqueres, ''L'endogàmia…'', pàg. 79.</ref>|grup=Nota|nom=carrer}} bé per reducció de l'expressió anterior, bé pel retorn del castellà ''de la calle'', propi de la documentació oficial inquisitorial, a causa de la proximitat fonètica amb ''del [[call]]'', fent referència a l'antic barri jueu de la [[Ciutat de Mallorca]]; modernament s'ha volgut relacionar amb el ''carrer de l'Argenteria,'' que actualment és el carrer xueta per excel·lència,{{Nota ref|''L'Argenteria'' agafà protagonisme urbà amb la reforma urbanística del carrer Colom a mitjan segle XIX, que pràcticament suposà la desaparició física del carrer del Segell.<ref>Perez, ''Anales…'' pàg. 104-105.</ref>|grup=Nota|nom=argenteria}} on, fins fa poc, s'hi concentraven la majoria dels residents a Palma i que fa nom per un dels oficis més característics del grup.<ref> Forteza, ''Els descendents…'', pàg. 24-28.</ref>
 
En alguns documents s'han fet servir les expressions d’''hebreu'', ''gènere hebreorum'' o d’''estirp hebrea''; també hom els ha anomenat directament ''jueus'',{{Nota ref|''Que se prohíba insultar y maltratar a dichos individuos, ni llamarlos con voces odiosa y de menosprecio, y mucho menos, Judíos o Hebreos y Chuetas…'' (de les pragmàtiques de Carles III).<ref>Forteza, ''Els descendents…'', pàg. 47.</ref>|grup=Nota|nom=insults}} o amb el castellanisme ''judio'' [{{IPA|ʒodío}}],<ref> ''Diccionari Català-Valencià-Balear'', Alcover-Moll, entrada ''Jodio'' o ''Judio''.</ref> macabeus<ref>Perez, ''Anales…'', pàg. 75.</ref> o, en relació a les seves professions més habituals, argenters i marxandos.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 31.</ref>
 
Després dels processos inquisitorials, la paraula ''xueta'' va esdevenir ofensiva,{{Nota ref|Ocasionalment des de l’àmbit cultural castellà, la paraula ''xueta'', i ''jueu'', ha estat usada en sentit despectiu per referir-se globalment als mallorquins i balears, o a algunes persones individuals que no ho eren, de manera anàloga a la de ''fenicis''. [[Antoni Maura]] o [[Joan March i Ordinas]], per exemple, han estat reiteradament qualificats com tals.<ref> Moore, pàg. 5, Los judíos y la segunda república. 1931-1939 Isidro Gonzalez Garcia, Madrid : Alianza, 2004, pàg. 63, El último Pirata del mediterraneo, Manuel Dominguez Benavides, Tipografía Cosmos, Barcelona, 1934.</ref>|grup=Nota|nom=March}} i els designats han preferit referir-se a si mateixos amb els noms més neutres ''del Segell'', ''del carrer'' o, més habitualment, amb ''noltros'' o ''es nostros'' oposat a ''ets altres'' o ''es de fora del carrer''.<ref>Forteza, ''Els descendents…'', en extens.</ref>
 
== Els cognoms ==
Línia 31:
Els llinatges considerats xuetes són: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls.{{Nota ref|Aquesta és la ''llista canònica'' fixada per Miquel Forteza,<ref>Els descendents…, pàg. 18</ref> però el tema és complex, en llistats anteriors a vegades no hi consten Valleriola (quasi extingit) o Valentí (originàriament un malnom d’una família Fortesa); tampoc figura a cap llista Enrich (inicialment malnom d’una família Cortès); entre les llistes dels darrers penitenciats per la inquisició hi figuren Galiana, Moià i Sureda actualment no considerats xuetes; per contra, Picó i Segura no apareixen entre els penitenciats al segle XVII i si ho són considerats. També s’ha de tenir en compte que alguns Fuster (nobles), Martí (de Binissalem i Pollença), Miró (de Sóller), Pomar (de Manacor i Artà) no ho són, com tampoc els Cortès i Segura immigrats abundantment a Mallorca durant el segle XX.|grup=Nota|nom=cognoms}}
 
En tot cas, deriven d'una comunitat conversa molt més àmplia, atès que els registres de les conversions a cavall dels segles [[segle XIV|XIV]] i [[segle XV|XV]],<ref> Quadrado. ''La judería…'', en extens.</ref> així com els de la [[Inquisició]], de finals del [[segle XV|XV]] i principis del [[segle XVI|XVI]],<ref> Anònim, Reconciliados y Relajados…, en extens.</ref> documenten més de 330 cognoms entre els conversos i els condemnats per judaïtzar Mallorca. També alguns mallorquins porten cognoms de procedència clarament jueva, que no són tenguts per descendents d'hebreus, ni xuetes<ref> Forteza, ''Els descendents…'', pàg. 14.</ref> (per exemple: Abraham, Amar, Bofill, Bonet, Daviu, Duran, Homar, Jordà, Maimó, Salom, Vidal i d'altres).
 
Però la procedència conversa no és condició suficient per ser xueta, sinó que és necessari que aquest origen hagi quedat fixat en la memòria col·lectiva dels mallorquins mitjançant la identificació de les famílies i llinatges així considerats. Per tant, si bé els xuetes són descendents de conversos, només una part dels descendents de conversos són xuetes.{{Nota ref|En aquest sentit es documenten descendents ''secrets'' de conversos mallorquins (de transmissió exclusivament familiar) orgullosos del seu origen però hostils cap els xuetes.<ref>Moore, ''Los de la calle…'', pàgs. 187 i 192.</ref>|grup=Nota|nom=conversos}}
Línia 43:
=== Els antecedents ===
==== Els conversos ([[1391]]-[[1488]]) ====
[[Fitxer:Francesco del Cossa 019.jpg|thumb|leftesquerra|[[Sant Vicent Ferrer]], actiu predicador per a la conversió dels Jueus.]] Fins a finals del {{segle |XIV}} l'església mallorquina destinà importants esforços a la conversió dels jueus, però els seus èxits tingueren un caràcter anecdòtic i sense conseqüències sobre l'estructura social. Però l'[[pogrom|assalt]] als [[call]]s de [[1391]], les predicacions del [[Sant Vicent Ferrer]] el [[1413]] i la conversió de les restes de la comunitat jueva de Mallorca, el [[1435]], crearen situacions de risc i perill col·lectiu per la qual cosa es produïren les conversions forçades en massa que donaren lloc al fenomen social dels conversos.<ref>Cortès, ''Historia…'', tom I, en extens; Font, ''La fe vençuda…'', pàg. 25-39.</ref>
 
Per això, una bona part dels neòfits continuà amb les seves pràctiques comunitàries i religioses tradicionals. Es constituí la ''Confraria de Nostra Senyora de Gràcia'' o de ''Sant Miquel dels Conversos'' com a instrument que substituïa, en bona part, l'antiga [[aljama]], resolent les necessitats del grup en molts d'àmbits: assistència a les necessitats, justícia interna, vincles matrimonials i, naturalment, cohesió religiosa. Aquests conversos, fins al darrer quart del [[segle XV]] pogueren desenvolupar les seves activitats, en part clandestines, sense patir una excessiva pressió externa, ni institucional ni social, com ho acrediten la poca activitat de la Inquisició papal i l'escassa normativa gremial de segregació per raó de l'origen jueu.{{Nota ref|En canvi des de molt aviat hi ha normes restrictives contra esclaus, ni que siguin cristians com els grecs, els seus descendents i els musulmans.<ref>Riera, ''Lluites…'', pàg. 37.</ref>|grup=Nota|nom=esclaus}} Això, probablement, els permeté mantenir el gruix del grup de conversos relativament intacte.<ref>''L'origen dels conversos mallorquins'', pàg. 43-46, a Colom ''La Inquisició…''.</ref>
Línia 49:
==== Els inicis de la Inquisició espanyola, ([[1488]]-[[1544]]) ====
{{principal|Inquisició espanyola}}
[[Fitxer:Escut inquisició.jpg|thumb|Escut de la Inquisició usat a Mallorca.]] El [[1488]], quan encara vivien alguns dels darrers conversos de [[1435]], arriben a Mallorca els primers inquisidors del nou tribunal implantat pels [[Reis Catòlics]] —que estaven assajant de crear un [[estat-nació]] sobre la base de la uniformització religiosa—.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 112-116.</ref> Com a tota la [[Corona d'Aragó]], la seva implantació anà acompanyada de queixes i mostres de rebuig general, que de poc serviren. El seu objectiu central era la repressió del criptojudaisme i començaren per aplicar els Edictes de Gràcia, procediment d'autoinculpació per [[heretgia]] que permetia evitar condemnes severes.
 
Pels Edictes de Gràcia ([[1488]]-[[1492]]), 559 mallorquins reconegueren pràctiques judaiques i la Inquisició obtingué els noms de la major part dels judaitzants mallorquins, sobre els quals, juntament amb les seves famílies i els seus cercles més propers, exerciria una duríssima activitat punitiva. Posteriorment i fins al [[1544]] foren [[reconciliació (Inquisició)|reconciliats]] 239 criptojueus i es [[relaxació (Inquisició)|relaxà]] al 537; d'aquests 82 foren efectivament ajusticiats i cremats, i la major part de la resta, 455, que varen ser cremats en estàtua, o ja eren difunts o aconseguiren fugir —aquest exili no s'ha de confondre amb el decret d'expulsió de [[1492]] que a Mallorca no va tenir aplicació, ja que no hi quedava, oficialment, cap jueu des de [[1435]].{{Nota ref|El text de Braunstein, 1936, és el primer reprodueix les llistes de penitenciats mallorquins dels segles XV i XVI, però conté abundants errors de transcripció, que posteriorment es corregiran a ''Reconciliados y relajados'', 1946, obra poc accessible, però reproduïda a ''Judíos y descendientes de judíos conversos de Mallorca'', separata de la ''Història de Mallorca'' de Mascaró Passarius, 1974.|grup=Nota|nom=reconciliados}}
Línia 56:
Aquest període es caracteritza per la reducció del grup per fugida dels penitenciats de l'època anterior i per l'adhesió incondicional al [[catolicisme]] de la major part dels que quedaren, però simultàniament es comencen a estendre els estatuts de neteja de sang en una part d'organitzacions gremials i ordes religiosos.{{Nota ref|Tot i així: ''Si a Castella, en el segle XVI, els "''estatutos de limpieza de sangre''" són omnipresents en la vida social, a Mallorca són més aviat rars.''<ref>Porqueres, L'endogàmia…pàg. 25.</ref>|grup=Nota|nom=estatuts}} Malgrat tot, persisteix un petit grup romanent del gran col·lectiu convers mallorquí, concentrat a l'entorn d'alguns carrers, integrant d'organitzacions gremials i mercantils específiques, amb una marcada i complexa endogàmia i, amb una part significativa dels seus membres, practicant clandestinament el judaisme.<ref>Porqueres, ''L'endogàmia…'' en extens, sobre la no unanimitat religiosa pàg. 91-106, sobre les pràctiques criptojueves: Braunstein, ''Els xuetes…'' pàg. 165-188, Picazo, ''Els xuetes…'', pàg. 13-56.</ref>
 
En aquesta època, la Inquisició mallorquina deixà d'actuar contra els judaitzants, tot i tenir indicis de pràctiques prohibides. Les causes podrien ser la participació de l'estructura inquisitorial en les bandositats interiors mallorquines, l'aparició de nous fenòmens religiosos com algunes conversions a l’l'[[Islam]] i al [[protestantisme]] o el control de la moralitat del clergat. Però, sens dubte, també per l'adopció d'estratègies de protecció més eficaces per part dels criptojueus —els processos inquisitorials posteriors ens informen que la transmissió de les pràctiques religioses es feien en l'àmbit familiar quan el jove arribava a l'adolescència i, molt sovint en el cas de les dones, quan se sabia qui seria el seu espòs i la seva opció religiosa.<ref> Colom, ''La Inquisició…'', pàg. 186-189.</ref>
 
En aquest context, el [[1632]] el promotor i fiscal del tribunal mallorquí, Juan de Fontamar, enviava un report a la Suprema Inquisició en què acusava als criptojueus mallorquins de trenta-tres càrrecs, entre els quals hi havia: la negativa a casar-se amb ''cristians de natura'' i el rebuig social dels que ho feien; la pràctica del secretisme; la imposició de noms de l'[[Antic Testament]] als fills; la identificació de la tribu d'origen i la concertació de matrimonis en funció d'aquest fet; l'exclusió, en el domicili, de la iconografia del [[Nou Testament]] i la presència de la de l'Antic; el menyspreu i els insults als cristians; l'exercici de professions relacionades amb pesos i mesures per tal d'enganyar els cristians; l’obtenciól'obtenció de càrrecs dins l'església per després burlar-se’n amb impunitat; l'aplicació d'un sistema legal propi; la realització de col·lectes pels seus pobres; el finançament d'una [[sinagoga]] a [[Roma]] on hi tendrien un representant; la realització de reunions clandestines; el compliment de pràctiques dietètiques jueves, incloses les del sacrifici d'animals i les dels dejunis; l'observació del [[Sàbat]]; l'evitació dels serveis religiosos en el moment de la mort; i, fins i tot, la realització sacrificis humans…sorprenentment la Inquisició no actuà en aquell moment.{{Nota ref|El report de Fontamar, es troba copiat en un expedient inquisitorial de 1674, per la qual cosa Braunstein{{sfn|Braunstein|1976|p=279-286}} n'acceptà la data, cosa repetida habitualment per la historiografia posterior, però Fontamar fou promotor i fiscal inquisitorial a Mallorca entre 1632 i 1649,<ref>Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol 5, pàg. 366</ref> Porqueres considera que Mateu Colom i Lleonard Muntaner han demostrat la seva elaboració el 1632.<ref>Porqueres a L'endogàmia…, pàg. 40, nota 38.</ref>|grup=Nota|nom=Fontamar}}
 
[[Fitxer:Livorno Sinagoga XIX century.JPG|thumb|Sinagoga de [[Liorna]] (edificada al segle XVII), ciutat de referència pels criptojueus mallorquins.]] A l'entorn de [[1640]], els descendents de conversos inicien un fort procés d'ascens econòmic i d'influència comercial. Amb anterioritat, i amb alguna excepció, havien estat petits menestrals, botiguers de portal i distribuïdors al detall, però a partir d'aquest moment, i per causes poc explicades, alguns comencen a destacar en l'activitat econòmica: creen companyies mercantils complexes, participen del comerç exterior, arribant a controlar, a les vespres dels processos inquisitorials, el 36% del total, dominen el mercat assegurador i la distribució minorista de productes d'importació. Per una altra banda, les empreses i companyies són participades, habitualment, només per conversos i destinen part dels seus beneficis a obres de caritat en el si de la comunitat, a diferència de la resta de la població que acostuma a fer-ho mitjançant deixes pietoses a l'església.<ref>Bibiloni, ''El comerç…'' i Pons ''Companyies…''.</ref>
 
A causa de la intensa activitat econòmica exterior es reprenen els contactes amb les comunitats jueves internacionals, especialment de [[Liorna]],<ref>[[:it:Comunità ebraica di Livorno|La comunitat jueva de Liorna]] {{it}}</ref> de [[Roma]], de [[Marsella]] i d’[[Amsterdam]], mitjançant les quals els conversos tenen accés a literatura judaica. EsSe sap que Rafel Valls, líder religiós dels conversos mallorquins, va viatjar a [[Alexandria]] i [[Esmirna]] en l'època del fals messies [[Sabatai Seví]], tot i que es desconeix si en va tenir cap contacte.<ref>Cortès, ''La nissaga…'', pàg. 153.</ref>
 
Probablement en aquest moment es configura un sistema d'estratificació social interna —tot i que també s'afirma que és una deixa de l'època jueva—, que distingiria una mena d'aristocràcia de la resta del grup, més tard denominats ''orella alta'' i ''orella baixa'', i altres distincions basades en la religió, la professió i el parentiu que acaben configurant un teixit d'aliances i evitacions entre cognoms, les quals tenen una gran influència en les pràctiques endogàmiques de l'època.<ref>Porqueres, ''L’endogàmia…'', en extens.</ref>
Línia 68:
=== La gènesi xueta ===
==== La segona persecució ([[1673]]-[[1695]]) ====
Les causes per les quals la inquisició tornà a actuar contra els judaitzants mallorquins després de quasi 130 anys d'inactivitat, i en una època en què la inquisició ja estava en hores baixes, no són prou clares: les necessitats financeres de la corona, la preocupació de sectors econòmics decadents davant l'ascens i dinamisme comercial dels conversos, la represa de pràctiques religioses en comunitat, en lloccomptes de limitades a l'àmbit domèstic, un rebrot del zel religiós i el judici contra Alonso López podrien estar entre els factors que hi influïren.
 
===== Els indicis =====
Línia 80:
 
===== La conspiració =====
[[Fitxer:Plànol de la Inquisició de Mallorca.jpg|thumb|leftesquerra|Plànol de la seu de la Inquisició de Mallorca, edificada en càrrec a les confiscacions dels penitenciats el 1678.]]
El [[1677]], amb quatre anys de retard, la Suprema Inquisició ordenà a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els ''observants'', com s'autodenominaven en referència a l'observància de la Llei de Moisès, es reunien en un hort de Ciutat on celebraven ''el dia del perdó'' ([[Yom Kippur]]). Es procedí a la detenció d'un dels líders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, àlies Moixina, amo d'una de les criades i propietari de l'hort, juntament amb cinc persones més. A partir d'aquí es procedeix a detenir, en el lapse d'un any, 237 persones.
 
Els acusats pogueren acordar, ajudats per funcionaris corruptes, les seves confessions, donar una informació limitada i només denunciar el mínim de correligionaris possible. Tots els acusats sol·licitaren el retorn a l'església i, per tant, foren reconciliats.
 
Una part de la pena consistí en la confiscació de tots els béns dels condemnats, que varen ser valorats en dos milions de [[lliura mallorquina|lliures mallorquines]] que, per les normes inquisitorials s'havia d'ingressar en moneda circulant. Es tractava d'una quantitat exorbitant (654 tones d'argent) i, segons una protesta del [[Gran i General Consell]], no hi havia tant de numerari a tota l'illa.<ref>Riera, ''Lluites…'' pàg. 17.</ref>
Línia 102:
Encara no s'havia tancat el capítol processal, quan la inquisició inicià, i finalment suspengué, uns quants procediments contra persones denunciades pels acusats dels actes de fe de [[1691]], la majoria difunts, únicament es realitzà un acte de fe el [[1695]] contra 11 difunts i una dona viva que fou reconciliada. També al [[segle XVIII]] la inquisició va dur a terme dos processos individuals: el [[1718]] Rafel Pinya s'autoinculpà espontàniament i fou reconciliat, el [[1720]] Gabriel Cortès, àlies Morrofés, fugitiu a [[Alexandria]] i convertit formalment al judaisme, fou relaxat i cremat en estàtua, essent el darrer condemnat a mort per la Inquisició mallorquina.{{sfn|Braunstein|1976|p=162-164}}{{sfn|Braunstein|1976|p=190-198}}
 
No hi ha dubte que aquests darrers són casos anecdòtics; amb els processos de [[1691]] la percepció de derrota religiosa i la por generalitzada va fer impossible el sosteniment de la fe ancestral i s'acompliren els objectius inquisitorials: la confiscació dels béns, sobretot en els processos de 1678; escalivar els heretges, que es perllongà fins al {{segle |XX}}; i sotmetre els conversos al cristianisme. És a partir d'aquells fets que podem començar a parlar, en el seu sentit modern, dels xuetes.<ref>Moore, Los de la calle…pàgs. 137, 199.</ref>
 
==== La propaganda antixueta ====
===== ''La Fe Triunfante'' =====
[[Fitxer:La Fe Triunfante 1691.jpg|thumb|leftesquerra|Primera edició de la Fe Triunfante de Francesc Garau (1691).]]El mateix any dels actes de fe de [[1691]], [[Francesc Garau]],<ref name="guerau lenciclopedia">{{ref-web |url= http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031506|títol= Francesc Guerau| consulta= |autor= |cognom= |nom= |enllaçautor= |coautors= |format= |llengua= |obra= L'Enciclopèdia|pàgines= |lloc= | editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|data= |any= |mes= |arxiuurl= |arxiudata= |doi= |citació= }}</ref> jesuïta, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà ''la Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en què an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces'',<ref>[http://books.google.cat/books?id=jrVUyBAT6MsC&printsec=frontcover&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false ]</ref> deixant de banda la seva importància com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la.<ref>''La Fe Triunfante'', 1984, especialment l'estudi preliminar de Lleonard Muntaner.</ref> Fou reeditat el [[1755]], va ser usat en l'argumentari per limitar els drets civils dels xuetes i serví de base al libel de [[1857]] ''[http://books.google.cat/books?id=6xqNUgSiKJQC&printsec=frontcover&vq=cristo&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q=cristo&f=false La Sinagoga Balear o historia de los judíos mallorquines]''. Al [[{{segle |XX]]|s}} se n'han fet abundants reedicions tot i que amb intenció contraria a la del seu autor, atès que alguns fragments escandalitzen per la seva cruesa i manca de la més elemental sensibilitat.{{Nota ref|El tercer acte de fe [de 1691] es va verificar cinc dies després […]. Es tractava dels germans Catalina i Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls. El pare Garau va teixir la seva més repugnant i voluptuosa pàgina amb la descripció de la seva crema: ''[…] Mentre [a Valls] li va arribar només el fum, era una estatua; en arribar-li la flama, es va defensar, es va cobrir i va forcejar com va poder i fins que no pogué pus. Estava gras com un porc d'engreix i es va encendre per dins de manera que, encara que no li arribaven les flames, cremaven les seves carns com un caliu; i esclatant-se pel mitj li varen caure les entranyes com a Judes […]''.<ref>Porcel, ''Els xuetes mallorquins...'' pàg. 44):</ref>|grup=Nota|nom=Garau}}
 
===== Les gramalletes =====
{{principal|Gramalleta}}
[[Fitxer:sanbenets.jpg|thumb|Portada de la ''Relación de Sanbenitos…de Palma…'' 1755.]] La ''gramalleta'' era un hàbit penitencial amb què eren obligats a vestir els condemnats per la Inquisició, també denominats ''sambenets.'' Les seves característiques decoratives informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Una vegada finalitzats els actes de fe es pintava un quadre amb el condemnat portant la gramalleta i indicant el nom del seu posseïdor. En el cas de [[Mallorca]], s'exposaven al claustre de St. Domingo on era exhibit públicament per perpetuar el record exemplificador de la sentència.
 
Per mor del seu deteriorament, la Suprema Inquisició ordenà diverses vegades, des del [[{{segle |XVII]]|s}}, la seva renovació. La qüestió resultava conflictiva per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa. Finalment el [[1755]] es complí l'ordre, però només s'imposà la renovació de les posteriors al [[1645]]<ref>''Reconciliados y relajados”, pàgs. 17-21</ref> i, per tant, els llinatges implicats en pràctiques judaiques es limitava als estrictament xuetes, deixant de reproduir les de més d’un milenar de penitenciats i dos centenars de cognoms de condemnats per criptojudaisme. Aquesta reducció de la representació pública dels penitenciats va facilitar en gran manera l’adhesiól'adhesió del conjunt de la societat mallorquina a la ideologia discriminatòria, en la mesura que el grup de descendents de conversos quedava perfectament, i falsament, definit i aïllat.
 
El mateix any [[1755]], en què també fou reeditada ''La Fe Triunfante'', es publicà la ''Relación de los sanbenitos que se han puesto, y renovado este año de [[1755]], en el Claustro del Real Convento de Santo Domingo, de esta Ciudad de Palma, por el Santo Oficio de la Inquisición del Reyno de Mallorca, de reos relaxados, y reconciliados publicamente por el mismo tribunal desde el año de [[1645]]'', per insistir en la necessitat de no oblidar, malgrat l'oposició activa dels afectats. Les gramalletes varen restar exposades fins al [[1820]], en què un grup de xuetes assaltà Sant Domingo i les cremà.<ref>''Relación de los Sanbenitos'', especialment introducció de Lleonard Muntaner.</ref>
Línia 121:
En el context mallorquí dels segles XVII a XIX, la solució comunitària era coherent amb una estructura social molt més rígida que la dels segles anteriors, en la qual també nobles, mercaders, artesans, jornalers o pagesos conformaven unitats endogàmiques impermeables entre si, que igualment han persistit fins a temps relativament recents, tot i no ser portadors d’un estigma social.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 147.</ref>
 
Però la comunitat que sorgeix després dels processos inquisitorials, a més dels canvis en l'orientació religiosa, també modifica aspectes substancials de l'estructuració anterior, i una vegada recuperat el protagonisme econòmic que havien tengut anteriorment, inicien un procés intens i constant de lluita activa per la igualtat de drets que marquen els contorns més definits de la història dels xuetes, i en aquest àmbit sorgeixen, al llarg de la història, personatges singulars que destaquen per la seva lluita a favor de la igualtat de drets:<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 151.</ref> ''es Sastre xueta'' [[Rafel Cortès Fuster]], el comerciant [[Bartomeu Valentí Forteza]], àlies Moixina, el prevere [[Josep Tarongí Cortès]] o els intel·lectuals [[Miquel Forteza i Pinya]] i [[Gabriel Cortès Cortès]]. Per contra la societat circumdant, especialment les institucions civils i religioses, s'armà d'un corpus doctrinal de resistència a la igualtat, a partir de ''La fe triunfante'', que es desenvolupa al {{segle |XVIII}} i ha perdurat fins al XX.
 
==== El segle XVIII ====
Línia 129:
Com en la resta de la societat illenca, entre els xuetes hi hagué austriacistes i borbònics, però, per una part d'ells, la dinastia francesa era percebuda com un element de modernització en matèria religiosa i social, perquè a França no era possible una actitud de repressió i discriminació semblant a la que s'havia patit al llarg de la dinastia dels Àustries i, especialment, pel que fa a Mallorca, del darrer [[Carles II de Castella|Carles]].{{Nota ref|Aquesta opinió, generalitzada per la historiografia, es veu contradita per la intensa implantació dels ''estatuts de nateja de sang'' en els gremis durant el primer periòde de govern de Felip V (1700-1706), que precisaven de la sanció del Virrei, veure [[Xuetes#Els conflictes gremials|Els conflictes gremials]], ni confirmada per la seva política del període postbel·lic (1715-1740), veure [[Xuetes#Els conflictes religiosos|Els conflictes religiosos]].|grup=Nota|nom=gremis}}
 
Per això un petit nucli de xuetes, comandat per Gaspar Pinya, importador i negociant de robes i proveïdor de la noblesa [[botifler]], participà de manera ben activa a favor de la causa [[Felip V d'Espanya|filipista]]. De fet, el [[1711]] descoberta una conspiració finançada per ells, va patir presó i embargament dels seus béns, tot i que, en finalitzar el conflicte, foren recompensats amb el privilegi de portar espasa o amb oficis públics no remunerats, que no afectaren a la resta de la comunitat.<ref> Riera, ''Lluites…'', 1973, pàg. 29-35.</ref>
 
===== Els conflictes religiosos =====
Fins als processos inquisitorials havia estat habitual l'existència de religiosos del Segell; fins i tot alguns estaven emparentats amb els judaitzants,<ref> Porqueres, Riera ''Xuetes, nobles i capellans…'', pàg. 190-224.</ref> però a partir dels actes de fe es tornà més difícil accedir als ministeris religiosos, que requerien autorització episcopal. La sortida més senzilla passava per professar ordres monacals a fora,{{Nota ref|Aquesta pràctica s'ha mantingut vigent fins a mitjan segle XX, especialment a les ordres femenines.<ref>Forteza, ''Els descendents…'', pàg. 73.</ref>|grup=Nota|nom=ordres}} que no requerien llicència tot i que no els era permès residir a l'illa, o bé accedir a [[ordes menors]] a l'espera d'un bisbe tolerant que els volgués autoritzar de les [[ordes majors|majors]]. Ambdues estratègies provocaren greus conflictes.
 
Es documenten expulsions per ordre reial de frares xuetes, ordenats a [[França]] i [[Gènova]] i retornats a l'illa, els anys [[1739]], [[1748]] i [[1763]];<ref>Riera, ''Lluites…'' pàg. 82-86.</ref> pel que fa al sacerdoci, el Capítol de la Catedral pressionà davant els bisbes per impedir ordenacions i llicències per autoritzar-les en altres bisbats. S'arribà a donar el cas d'un beneficiat que esperà 30 anys per obtenir el grau de prevere.{{Nota ref|L'ordenació de preveres xuetes no es normalitza fins al bisbe [[Bernat Nadal i Crespí]], acabant el segle XVIII, el 1848 foren autoritzats com estudiants externs, el 1866 es féu obligatori l'ingrés per seguir estudis però no es permetia l'internat dels xuetes, amb la qual cosa es retornà a la situació inicial, fins a finals del segle XIX no s'eliminaren les restriccions.<ref>Riera, ''Lluites…'', Pinya, ''Les cartes romanes…'', Cortès, ''Història…'' vol. II, pàg. 364-367.</ref>|grup=Nota|nom=seminari}}
 
===== Els conflictes gremials =====
Ja durant el {{segle |XVI}} s'havien anat implantant els estatuts de neteja de sang en diferents gremis, encara que hi ha indicis que en bona part tengueren una aplicació laxa fins als processos inquisitorials,<ref>Porqueres, L’endogàmia…, pàg. 25-27.</ref> a partir dels quals es generalitzen: el [[1689]], els velluters se separen en dos, els del carrer i la resta; i impedeixen l’ingrésl'ingrés dels conversos: tintorers ([[1691]]); forners ([[1695]]); cirurgians i barbers ([[1699]]); sastres ([[1701]]); esparters ([[1702]]); fusters ([[1705]]); escrivans i procuradors ([[1705]]); i pintors i escultors ([[1706]]); encara el [[1757]], els corders es divideixen en dos com abans havien fet els velluters.{{Nota ref|A més d'aquests excloïen els conversos: els blanquers ([[1431]]); ferrers ([[1543]]); apotecaris, sucrers i especiers ([[1553]]); porgadors i mesuradors ([[1571]]); cerers; gerrers; capellers; torcedors de seda; paraires; pelleters; teixidors de lli; i sabaters (els que no porten data podrien haver adoptat mesures de segregació tant abans com després dels processos).<ref>Riera, ''Lluites…'', pàg. 41-54.</ref>|grup=Nota|nom=gremis2}} Per tant els xuetes acabaren constrets als seus gremis tradicionals: velluters, mercers, argenters i marxandos, que no tenien normes d'exclusió però que acabaren essent quasi exclusius. Això portà a diferents conflictes en relació a professionals que ja exercien amb anterioritat a aquestes disposicions, essent el més conegut el cas de la nissaga de sastres Cortès que pledejaren durant 30 anys i tres generacions per tal de poder exercir la seva professió. L'anada a Madrid del de Rafel Cortès, ''es Sastre xueta'', per a defensar-se en aquest plet fou el desencadenant de les gestions que culminaren en les pragmàtiques de Carles III.<ref> Riera, ''Lluites…'', pàg. 55-78.</ref>
 
===== La reedició de la Fe Triunfante [[1755]] =====
[[Fitxer:La fe triunfante.JPG|thumb|leftesquerra|Portada de la segona edició de ''La Fee triunfante…'' 1755.]]El sastre [[Rafel Cortès Fuster]], Tomàs Forteza i Jeroni Cortès, geperut, entre d'altres, intentaren evitar la reedició de la Fe triomfal, el [[1755]], mitjançant una protesta a l'Audiència de Mallorca que acordà de paralitzar-ne la distribució; finalment la intervenció de l'Inquisidor, permeté de reprendre'n la seva venda.<ref> Font, ''La Fe Vençuda'', pàg. 87-89.</ref>
 
===== Els diputats del Carrer ([[1773]]-[[1788]]) =====
[[Fitxer:Memorial xueta.jpg|thumb|Alegació en defensa dels drets dels xuetes davant la cort de Carles III.]]El [[1773]] els xuetes designaren un grup de sis diputats, coneguts popularment amb el nom de ''perruques'' pel luxós guarniment que portaven en les seves gestions, perquè s'adreçassin al Rei [[Carles III d'Espanya|Carles III]] reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.<ref> Per a tot aquest apartat Riera, ''La causa xueta…'', ''Quatre històries…'', pàg. 21-55 i Pérez, Riera, ''Reivindicación…''</ref> Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costós, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe són una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d'igualtat.
 
A l'octubre de [[1782]] el fiscal de la Reial Audiència de Mallorca, tot i saber que el resultat de les deliberacions havia estat favorable als xuetes, elevà un memorial, acompanyat d'argumentacions d'alt contingut racista, en el qual es proposava la suspensió de l'acord i el desterrament dels xuetes a Menorca i a Cabrera, on serien confinats amb fortes restriccions de la seva llibertat.<ref>Pérez, Riera, ''Reivindicación…'' pàg. 269-278.</ref>
 
[[Fitxer:Reial Cèdula 1782.jpg|thumb|leftesquerra|Primera de les tres reials cèdules dictades per Carles III (1782).]]Finalment, el Rei s'inclinà tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de [[1782]] se signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l'ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exèrcit, però dóna instruccions que aquestes disposicions no es facin efectives fins que, passat un temps, es calmassin els ànims.
Encara no havia passat mig any, i els diputats tornen a insistir demanant l'accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició dels sambenets a St. Domingo. El Rei designà una junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada dels sambenets, la prohibició de la Fe Triunfante, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si fos necessaricalgués per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l'accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar-los a 100 anys, aquestes dues darreres proposen què siguin aplicades a tot el regne.
 
De nou, s'obre un període de consultes i un nou procés, que generà a l'octubre de [[1785]] una segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acosta a la proposta de la junta, la qual es limita a declarar-los aptes per a l'exèrcit i la funció pública. Finalment el [[1788]] una darrera disposició estableix la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics. També aquest any des de la Cort i la Inquisició General es feren gestions per retirar els sambenets del claustre, però sense èxit.
Línia 160:
Mallorca no va ser ocupada durant la invasió napoleònica i, a diferència de Cadis, de predomini liberal, s'hi establiren principalment els refugiats d'ideologia més intransigent i favorable a l'antic règim; és en aquest context que el [[1808]] un grup de 300 soldats mobilitzats per anar al front, acusen els xuetes de ser els causants i assalten el Segell.<ref>Font, ''La fe vençuda…'' pàg. 96 i 97.</ref>
El [[1812]], la [[Constitució de Cadis]], vigent fins al [[1814]], suprimeix la Inquisició i estableix la plena, i tan anhelada, igualtat civil, cosa que féu que els xuetes més actius s'adherissin a la causa liberal. El [[1820]] novament instaurada la Constitució, un grup de xuetes assaltà la seu de la Inquisició i el Convent de Sant Domingo i en cremà els arxius i les gramalletes. Al seu torn en abolir-se novament, el [[1823]] es torna a assaltar el Carrer i a saquejar els comerços.<ref>Font, ''La fe vençuda…'' pàg. 98-112.</ref> Aquests episodis foren freqüents a l'època, també a la [[part forana]] on es documenten aldarulls a [[Felanitx]], [[Llucmajor]], [[Pollença]], [[Sóller]], [[Campos]]…<ref>''Gran Enciclopèdia de Mallorca'' volum 18, pàg. 258.</ref> en l’àmbitl'àmbit religiós fou significatiu l'episodi succeït el 1810, del prevere Josep Aguiló, àlies ''capellà Mosca'' que després d’infructuosos intents, aconseguí un púlpit on predicar a l’esglésial'església de Sant Felip Neri, l'episodi finalitzà, dies després, amb l'assalt a l'església i amb la trona purificada en un fogueró.<ref>Pérez, ''Anales…'' pàg. 157, Cortès, ''Història…'' vol. II, pàg. 363.</ref>
 
[[Fitxer:Sinagoga Balear.jpg|thumb|Portada interior de La Sinagoga Balear.]]Coincidint amb els períodes progressistes, els xuetes creen societats recreatives i de socors mutus<ref>Josep M. Pomar Reynés, ''La Paz, el casino de l'''altra'' burguesia de Palma'', ''Segell'', núm. 3, pàg. 100-102; Moore, ''Los de la calle…'', pàg. 32.</ref> i entren a les institucions de la mà dels partits liberals, el primer, l'any [[1836]], fou Onofre Cortès que va ser designat regidor de l'Ajuntament de Palma. Per primera vegada des del {{segle |XVI}} un xueta ocupa càrrecs institucionals d'un nivell equiparable, a partir d'aquí serà habitual la seva presència al consistori i a la [[Diputació Provincial]].<ref>Cortès, ''Història…'' vol. II, pàg. 363.</ref>
 
Entre el [[1850]] i el [[1854]] es desenvolupà un llarg procediment penal per injúries, conegut amb el nom de ''Plet de Cartagena'', a causa que dos joves xuetes benestants foren expulsats del ball de carnaval del [[Casino Balear]] per mor del seu origen i que finalitzà amb la condemna penal del president de la societat.<ref>Pinya, ''El Plet…''</ref>
Línia 171:
Encara que la dualitat ideològica a la comunitat xueta es rastreja des d'abans dels processos inquisitorials, és en aquest context d'alternances virulentes que es posa de manifest: un grup, segurament minoritari però influent, era declaradament liberal, més tard republicà, i moderadament anticlerical, es manifestava bel·ligerant en la lluita per la liquidació de qualsevol rastre de discriminació, i un altre, potser majoritari però quasi imperceptible en el rastre històric, era ideològicament conservador i fervorosament religiós, es mostrava partidari del passar desapercebut. En el fons ambdues estratègies pretenien el mateix, la desaparició del problema xueta, uns evidenciant la injustícia i els altres mimetitzant-se en la societat circumdant.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 154-155.</ref>
 
[[Fitxer:Mossen Tarongí.jpg|thumb|leftesquerra|Retrat de [[Josep Tarongí Cortès]], ([[1847]]-[[1890]]).]]Tot d'una que varen poder, algunes famílies benestants donaren als seus fills una elevada formació intel·lectual i jugaren un important paper en els moviments artístics de l'època. En particular, cal destacar el paper cabdal que tengueren [[Renaixença catalana]] en la defensa de la llengua i en la recuperació dels Jocs Florals. El precedent fou [[Tomàs Aguiló i Cortès]], a principis del XIX, i els continuadors més destacats, entre d'altres, [[Tomàs Aguiló i Forteza]], [[Marian Aguiló i Fuster]], [[Tomàs Forteza i Cortès]], [[Ramón Picó i Campamar]], etc.<ref>Font, ''La fe vençuda…'', pàg. 138.</ref>
 
Pel que fa al tema xueta, és de destacar la figura de [[Josep Tarongí Cortès]], prevere i escriptor, que va cursar estudis religiosos amb dificultats i que s'hagué d'ordenar, llicenciar i obtenir una canongia fora de Mallorca a causa del seu origen, protagonitzà la major polèmica sobre la qüestió xueta del [[{{segle |XIX]]|s}}, en ser privat de predicar a l'[[Església de Sant Miquel de Palma|església de Sant Miquel]] el [[1876]], fet pel qual inicià una polèmica amb el també eclesiàstic [[Miquel Maura i Montaner]], germà del polític [[Antoni Maura i Montaner|Antoni]], de la que participaren molts altres actors i que tengué una gran transcendència a dins i a fora de l'illa.<ref>Tarongí, ''Algo…'' en extens, Riera, ''Els xuetes…'', pàg. 121-138.</ref>
 
==== El segle XX ====
===== Fins a la II Guerra Mundial ([[1900]]-[[1945]]) =====
Durant el primer terç del [[{{segle |XX]]|s}}, a Mallorca es produeixen significatius canvis que comencen a rompre la inèrcia social dels darrers segles: Palma inicià la seva expansió fora de les muralles i a atreure nous residents (espanyols o estrangers) per als quals la condició de xueta no significa res, així mateix l’economial'economia evoluciona cap a models menys tradicionals que comencen a alterar l’adscripciól'adscripció professional per raó de naixement.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 158.</ref>
 
En aquest context, gener i l'octubre de [[1923]], l'[[urbanista]] i [[polític]] xueta [[Guillem Forteza Pinya]] fou batle de Palma. També, entre [[1927]]-30, durant la [[dictadura de Primo de Rivera]], ho foren Joan Aguiló Valentí, àlies Cera i Rafel Ignasi Cortès Aguiló, àlies Bet.<ref>Font, ''La fe vençuda…'' pàg. 150 i 151.</ref>
Línia 183:
El breu període de la [[República]] també va tenir la seva importància degut al [[laïcisme]] oficial i al fet que bona part dels xuetes simpatitzessin amb el nou model d'Estat, de la mateixa manera que anteriorment ho havien fer amb les idees il·lustrades i liberals.<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 179.</ref> Fou durant l'època republicana quan un sacerdot xueta oficià per primera vegada el sermó a la catedral de Palma, fet que va tenir una gran importància simbòlica.<ref>Forteza, ''Els descendents…'', pàg. 74.</ref>
 
Acabat el període republicà, molts xuetes foren víctimes de la repressió [[franquisme|franquista]], però també molts donaren suport a la rebel·lió militar, tot i que sembla que a principis de la [[Guerra Civil]] i més tard cap als anys 40, a instància de Falange i del govern de l'Alemanya nazi, es varen fer ''llistes'' i ''enquestes'' per a un eventual control dels xuetes als quals es consideraria vinculats als jueus europeus i per a preparar la seva eventual deportació a [[camps d'extermini]]. S'atribueix al [[Josep Miralles Sbert|Bisbe Miralles]] l'encomana d'un report que augmentàs en gran manera el nombre d'afectats fins a una quantitat inassumible, per tal d'evitar les actuacions.<ref> Font, ''La fe vençuda'', pàg. 154-158.</ref>
 
===== Des de la postguerra europea fins avui ([[1945]]-2013) =====
 
El prejudici anti-xueta va començar a desaparèixer irreversiblement amb la implantació d’un model econòmic basat en l’explotaciól'explotació industrial del [[turisme]] a partir dels anys 50,{{Nota ref|En relació a les distintes percepcións sobre el grau de liquidació actual dels prejudicis veure la transcripció de la taula rodona ''Els xuetes: la pervivència d'una identitat''.<ref>''Segell'', núm. 1, pàg. 193-212.</ref>|grup=Nota|nom=prejudis}} causant de grans canvis demogràfics i del creixement urbà que altera definitivament l’estructural'estructura social tradicional i el model d’implantació grupal en el territori, cosa que ha fet evolucionar el grup de “comunitat estructurada” a “categoria social conscient” dels seus orígens, que es manifesta amb múltiples aspectes, el més significatiu dels quals és la progressiva desaparició dels matrimonis endogàmics; a Palma d’un 85% el 1900 a un 20% el 1965<ref>Moore, ''Los de la Calle…'', pàg. 173-175.</ref> i que actualment són pràcticament inexistents.
 
Però encara l'any [[1966]], la publicació de l'assaig històric ''Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat'', de [[Miquel Forteza i Pinya]], germà del batle Guillem, en el quequal es difongueren les troballes de [[Baruch Braunstein]] a l'[[Archivo Histórico Nacional]] de Madrid, publicades als USA l'any 1936,{{Nota ref|De fet el mateix Forteza, juntament amb [[Gabriel Cortès Cortès]], ja ho havien fet amb el llibre ''Reconciliados y Relajados'' editat anònimament a Barcelona el 1946, en una edició de bibliòfil de només 200 exemplars.|grup=Nota|nom=Reconciliad}} que demostraven que a Mallorca les condemnes per judaïtzant havien afectat més de 200 cognoms mallorquins, va provocar la darrera gran polèmica popular sobre la qüestió xueta.<ref>Riera, ''els xuetes,…'', pàg. 145-200.</ref> En aquest moment es pot situar simbòlicament l'arraconament en l'àmbit privat de les actituds discriminatòries, desapareixent, pràcticament, les seves expressions públiques. Per contra, la publicació de Forteza encetà una exitosa línia editorial a la mateixa illa, continuada actualment, que ha generat dotzenes de llibres que tracten el tema des de distintes perspectives, cosa que fa de la qüestió xueta un dels temes més estudiats per la historiografia mallorquina.{{Sfn|Font Poquet|any=2007|pp=163-168}}
 
La llibertat de culte privat establerta per les lleis del final del [[franquisme]] va possibilitar un cert contacte amb el judaisme i van propiciar, en els anys 60, certs moviments d'aproximació que no s'han concretat més enllà del cas de Nicolau Aguiló que el [[1977]] emigrà a Israel i retornà al judaisme amb el nom [[Nissan ben Avraham]], obtenint posteriorment el títol de Rabí.{{Sfn|Font Poquet|any=2007|p=163}} En tot cas, el judaisme i els xuetes han tengut una relació de certa ambivalència pel fet de tractar-se de jueus de tradició cristiana, fet no contemplat per les autoritats polítiques i religioses d'Israel, que semblen donar importància al fet de ser de ''tradició cristiana'', mentre que pels xuetes interessats en alguna forma d'aproximació, la seva existència diferenciada només s'explica pel fet de ser ''jueus''.<ref group="Nota">Per exemple veure el final d'aquest article: [http://www.tarbutsefarad.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2157&Itemid=1752 Hace 57 años que me "''comí un rabino''"].</ref> Potser aquesta dualitat explica l'existència d'un culte sincrètic judeocristià anomenat “cristianisme xueta”, per altra part molt minoritari, predicat per [[Gaietà Martí Valls]]. De totes maneres, el juliol del 2011 foren reconeguts els xuetes com jueus pel Tribunal Rabínic del rabí Nissim Carelitz, de Benei Brak. El Tribunal és un dels més prestigiosos en el món jueu, encara que les seves decisions no siguin reconegudes automàticament per l'Estat d'Israel.
 
Un fet important, amb l'adveniment de la democràcia, fou l'elecció el [[1979]] de [[Ramon Aguiló Munar]], batle socialista de Palma fins al [[1991]], la seva elecció per votació popular es pot considerar la principal evidència del declivi de la discriminació, ratificada per algun altre cas com és el de [[Francesc Aguiló i Pons]], batle nacionalista d'esquerres de [[Campanet]] des de 1987 a 2007.
 
Tot això, però, no implica l'eliminació completa de conductes de rebuig als xuetes, com indica una enquesta realitzada per la [[Universitat de les Illes Balears]] el [[2001]], en què un 30% dels mallorquins afirmà que no es casaria mai amb un xueta i un 5% declara que no desitja ni tenir amics xuetes,<ref name="porcel 73">''Los chuetas mallorquines. Quince siglos de racismo'', pàg. 73.</ref> xifres que, tot i ser elevades queden matisades per la major edat dels que es posicionen en favor de la discriminació.<ref>Pere A. Salvà i Margalida Gamundí, UIB, 1997; citat a la revista ''Segell'', núm 1, pàg. 199.</ref> Fins i tot, el mateix mot "xueta" és percebut com a impronunciable, tant per xuetes com per no xuetes, en considerar-la profundament ofensiva.<ref name="porcel 73"/>
Línia 202:
{{principal|Xuetes a la literatura}}
 
Des de principis del {{segle |XIX}}, els xuetes han estat molt presents en la creació literària a les Illes Balears, però la qüestió xueta per ella mateixa també ha estat tema literari, més enllà dels límits insulars.
Probablement on més s'ha tractat ha estat en la poesia popular, i amb un to especialment agre, però no existeix un recull sistemàtic de la part que se n'ha conservat, tot i que a la bibliografia especialitzada se’n troben mostres esparses.<ref> Pérez, ''Anales…'', en extens, Laub, ''El mito triunfante'', pàgs. 256-259 i Font, ''La fe vençuda…'', pàgs. 62 i 107, Planes, ''Els malnoms…'', pàg. 16 i 17.</ref>
 
També existeix una abundant obra publicada en què el tema xueta hi té un important protagonisme, alguna d'alt valor literari com ''[[Mort de Dama]]'' o ''[[Dins el darrer Blau]]''.
 
=== Recull d'obres literàries ===
Línia 246:
 
==== Teatre ====
* ''Entremès d'un fadrí gran pissaverde'', anònim, {{segle |XVIII}}
* ''La cua del xueta'', [[Francesc d'Assís Ubach i Vinyeta|UBACH i VINYETA, Francesc d'Assis]], 1881.
* ''Dilluns de festa major'', [[Martí Mayol i Moragues|MAYOL MORAGUES, Martí]], 1955.
Línia 277:
 
== Bibliografia de referència ==
* {{ref-llibre |cognom= Anònim |nom= |títol=La Inquisición de Mallorca. Reconciliados y Relajados, 1488-1691 | editorial= Perdigó |lloc= Barcelona |data= 1946| ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Anònim |nom= | cognom2= Muntaner |nom2= Lleonard (introducció) |títol= Relación de los Sanbenitos: 1755| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1993|isbn= 978-84-7967-018-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= ben-Avraham |nom= Nissan |títol= Els anussim. El problema dels xuetons segons la legislació rabínica| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1992|isbn= 84-7967-009-6|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Bibiloni Amengual |nom= Andreu |títol= El comerç exterior de Mallorca. Homes mercats i productes dintercanvi (1650-1720)''| editorial= El Tall |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1995|isbn= 84-87685-49-8|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Braustein |nom= Bàruc | cognom2= Massot i Muntaner |nom2= Josep (pr.)|títol= Els xuetes de Mallorca| editorial= Curial |lloc= Barcelona| data= 1976|isbn= 84-7256-078-3|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Colom Palmer |nom= Mateu |títol= La Inquisició a Mallorca (1488-1578)| editorial= Curial |lloc= Barcelona |data= 1992|isbn= 84-7256-993-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Cortès Cortès |nom= Gabriel | cognom2= Serra |nom2= Antoni (estudi preliminar)|títol= Historia de los judios mallorquines y de sus descendientes cristianos| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1985|isbn= 84-86366-05-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Cortès Cortès|nom= Gabriel |cognom2= Pinya Homs|nom2= Roman |títol= Les cartes romanes de Mossen Pinya| editorial= UIB |lloc= Palma (Mallorca) |data= 2000|isbn= 84-7632-588-6|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Cortès |nom= Llorenç |títol= La nissaga dun xueta''| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1995|isbn= 84-88946-14-7|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Font Poquet |nom= Miquel S.|títol= La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2007|isbn= 978-84-7967-119-8|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Forteza Pinya | nom= Miquel |títol= Els descendents dels jueus conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat| editorial= Editorial Moll |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1972, DL. PM. 742-1972|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Grau |nom= Francisco | cognom2= Perez |nom2= Llorenç (proleg)|cognom3= Muntaner |nom3= Lleonard (versió i estudi preliminar)|títol= La fe triunfante| editorial= Imagen/70|lloc= Palma (Mallorca)|data= 1984|isbn= 84-86366-00-3|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Laub |nom= Juan i Eva | cognom2= Lisón Tolosana |nom2= Carmelo (pròleg)|títol= El mito triunfante: estudio antropológico-social de los chuetas mallorquines| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1987|isbn= 84-86366-28-3|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Moore |nom= Kenneth |títol= Los de la calle. Un estudio sobre los chuetas| editorial= Siglo XXI|lloc= Madrid |data= 1987|isbn= 84-323-0602-9|ref=harv}}
* {{ref-llibre|cognom= Pérez |nom= Lorenzo (ed.)|títol= Anales judaicos de Mallorca| editorial= Luís Ripoll|lloc= Palma (Mallorca)|data= 1974|isbn= 84-400-7581-2|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Pérez Martínez |nom= Lorenzo (ed.)| cognom2= Riera i Monserrat |nom2= Francesc (pròl.)|títol= Reivindicación de los judíos Mallorquines: documentos para su estudio | editorial= [Fundación Bartolomé March] |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1983|isbn= 84-398-0247-1|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Picazo Muntaner |nom= Antoni |títol= Els xuetes de Mallorca: grups de poder i critojudaisme al segle XVII. Sobre jueus i conversos de les Balears| editorial= El Tall |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2006|isbn= 84-96019-34-9|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Piña Homs |nom= Roman |títol= El plet de Cartagena (1850-1855): Discriminacions de sang i dues burgesies en lluita a la Mallorca del XIX| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2006|isbn= 84-7967-113-0|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Planas Ferrer |nom= Rosa | cognom2= Pons i Pons |nom2= Damià (pròleg)|títol= Els malnoms dels xuetes de Mallorca| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2003|isbn= 84-95360-83-7|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Pons Pons |nom= Jerònia |títol= Companyies i mercat assegurador a Mallorca (1650-1715)| editorial = El Tall = |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1996|isbn= 84-87685-51-X|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Porcel |nom= Baltasar |títol= Els xuetes mallorquins. Quinze segles de racisme| editorial= Edicions 62|lloc= Barcelona |data= 2002|isbn= 978-84-297-5059-1|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Porqueres i Gené |nom= Enric |cognom2= Riera i Montserrat |nom2= Francesc (traducció)|títol= Lendogàmia dels xuetes de Mallorca. Identitat i matrimoni en una comunitat de conversos (1435-1750)''| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca) |data= 2001|isbn= 84-95360-18-7|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Porqueres i Gené|nom= Enric |cognom2= Riera i Montserrat |nom2= Francesc |títol= Xuetes, nobles i capellans (segles XVII-XVIII)| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2004|isbn= 84-96242-12-9|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Quadrado |nom= José Maria |títol= La judería en Mallorca en 1391| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2008|isbn= 978-84-92562-08-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Riera i Montserrat |nom= Francesc |cognom2= Melià i Pericàs|nom2= Josep (introducció)|títol= Les lluites antixuetes del segle XVIII| editorial= Editorial Moll |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1973|isbn= 84-273-0341-6|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Riera i Montserrat |nom= Francesc |títol= Xuetes i antixuetes. Quatre històries desedificants| editorial= El Tall |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1993|isbn= 84-87685-32-3|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Riera i Montserrat |nom= Francesc |cognom2= Porqueres i Gené |nom2= Enric (pròleg)|títol= La causa xueta a la cort de Carles III| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 1996|isbn= 84-88946-24-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Riera i Montserrat |nom= Francesc |títol= Els xuetes des de la intolerancia a la llibertat| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|data= 2003|isbn= 84-95360-93-4|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Sand |nom= George |títol= Un hivern a Mallorca | editorial= Editorial Moll |lloc= Palma (Mallorca) |data= 1993|isbn= 978-84-273-0710-0|ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Selke |nom= Angela |títol= Los chuetas y la Inquisición. Vida y muerte en el ghetto de Mallorca| editorial= Taurus ediciones S.A. |lloc= Madrid |data= 1972, D.L. M. 240-1972|isbn= |ref=harv}}
* {{ref-llibre |cognom= Tarongí Cortès |nom= José |títol= Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca| editorial= Miquel Font, editor |lloc= Palma (Mallorca) |data= 1984|isbn= 84-86366-04-6|ref=harv}}
* {{ref-publicació |cognom= |nom= |enllaçautor= |coautors= |article= |url= |format= |llengua= | consulta= |publicació=''Segell. Revista d'Història i cultura jueva''| editorial= Lleonard Muntaner, editor |lloc= Palma (Mallorca)|volum=1, 2, 3 |exemplar= |data= 2005-2006|pàgines= |id= |issn= 1696-6503|citació= |ref= |ref=harv}}
 
== Vegeu també ==
Línia 322:
{{Article de qualitat}}
 
<!--ORDENA generat per bot-->
 
{{ORDENA:Xuetes}} <!--ORDENA generat per bot-->
[[Categoria:Xuetes| ]]
[[Categoria:Articles de qualitat d'història]]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Xuetes»