Viquipèdia

Declaració d'Independència d'Israel: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
m Canvis menors, neteja, replaced: anota → marca, segle XIX → {{segle|XIX}} AWB
Línia 1:
[[fitxerFitxer:Israel Declaration of Independence.jpg |thumb|La Declaració d'Independència d'Israel, signada per [[David Ben-Gurion]], [[Daniel Auster]], [[Yitzhak Ben-Zvi]], [[Mordechai Bentov]], [[Eliyahu Berligne]], [[Peretz Bernstein|Fritz Bernstein]], [[Rachel Cohen-Kagan]], [[Eliyahu Dobkin]], [[Yehuda Leib Maimon|Yehuda Leib Fishman]], [[Wolf Gold]], [[Meir Argov|Meir Grabovsky]], [[Avraham Granot|Avraham Granovsky]], [[Yitzhak Gruenbaum]], [[Kalman Kahana]], [[Eliezer Kaplan]], [[Avraham Katznelson]], [[Saadia Kobashi]], [[Moshe Kol]]odny, [[Yitzhak-Meir Levin]], [[Meir David Loewenstein]], [[Zvi Luria]], [[Golda Meir|Golda Meyerson]], [[Nahum Nir]], [[David-Zvi Pinkas]], [[Pinchas Rosen|Felix Rosenblueth]], [[David Remez]], [[Berl Repetur]], [[Zvi Segal]], [[Mordechai Shatner]], [[Ben-Zion Sternberg]], [[Bechor-Shalom Sheetrit]], [[Haim-Moshe Shapira]], [[Moshe Sharett|Moshe Shertok]], [[Herzl Rosenblum|Herzl Vardi]], [[Meir Vilner]], [[Zerach Warhaftig]] i [[Aharon Zisling]].]]
 
La '''Declaració d'Independència d'Israel''' ([[hebreu]]: הכרזת העצמאות, ''Hakhrazat HaAtzma'ut'' o מגילת העצמאות ''Megilat HaAtzma'ut''), que va tenir lloc el 14 de maig de 1948 (5 de yar de 5708), el dia anterior que hagués d'expirar el [[Mandat Britànic de Palestina|Mandat Britànic]], va ser anunciat per [[David Ben-Gurion]], el Cap Executiu de l'[[Organització Sionista Mundial]]<ref name=zo>Then known as the ''[[World Zionist Organization|Zionist Organization]]''.</ref><ref>{{ref-llibre | cognom = Brenner | nom = Michael | cognom2 = Frisch | nom2 = Shelley | títol = Zionism: A Brief History | editorial=Markus Wiener Publishers | data = abril 2003 | any = 2003 | pàgines = 184 | consulta = 13 juliol 2011}}</ref> i president de l'[[Agència Jueva per Israel|Agència Jueva per Palestina]]<ref> {{ref-web| url = http://www.mfa.gov.il/MFA/History/Modern+History/Centenary+of+Zionism/Zionist+Leaders-+David+Ben-Gurion.htm |títol= Zionist Leaders: David Ben-Gurion 1886–1973 | consulta= 13 juliol 2011 | editor=Israel Ministry of Foreign Affairs}}</ref> que el nou estat [[judaisme|jueu]] anomenat [[Israel|Estat d'Israel]] havia estat formalment establert en la zona coneguda com el [[Mandat Britànic de Palestina]] i a la terra on, a l'antiguitat, havien estat els regnes d'[[Regne d'Israel|Israel]] i [[Regne de Judà|Judà]].
 
Aquesta diada és anualment celebrada a Israel amb una Diada Nacional anomenada [[Yom ha-Atsmaüt]] ([[hebreu]]: '''יום העצמאות''' literalment ''Dia de la Independència''), celebrat el 5 d'[[Iar]] de cada any, d'acord al [[calendari jueu]].
 
== Rerefons ==
Si bé la possibilitat d'una pàtria [[jueu|jueva]] a [[Palestina]] havia estat l'objectiu de les organitzacions [[Sionisme|sionistes]] des de finals del {{segle |XIX}}, no va mencionar-se a l'informe històric de la regió fins a la [[Declaració Balfour de 1917]], en la quequal el [[Foreign Office|Secretari d'Exteriors britànic]] afirmà:
 
{{cita|''El govern de Sa Majestat veu amb favor l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu, i usarà els seves millors esforços per facilitar l'èxit d'aquesta empresa, en l'enteniment que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves existents a Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus a qualsevol altre país''<ref>Yapp, M.E. (1987). The Making of the Modern Near East 1792–1923. Harlow, England: Longman. p. 290. ISBN 0-582-49380-3.</ref>}}
 
Amb el final de la I Guerra Mundial, la Gran Bretanya va rebre un mandat sobre la regió coneguda com a "Palestina", que havia estat conquerit als [[Imperi Otomà|otomans]]. El 1936 la [[Comissió Peel]] suggerí partir el Mandat Palestí en un estat jueu i un altre àrab, sent rebutjat com a impracticable pel govern i va ser usat en part per culpar la [[Revolta Palestina de 1936-1939|revolta àrab de 1936-39]].
[[Fitxer:UN Partition Plan For Palestine 1947.png|thumb|leftesquerra|Pla de partició de les Nacions Unides.]]
Davant de l'increment de la violència després de la II Guerra Mundial, els britànics ho lliuraren a les [[ONU|Nacions Unides]]. El resultat va ser la [[Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides|Resolució 181]], un pla de partició per dividir Palestina entre jueus i àrabs. L'estat jueu havia de rebre al voltant del 56% de la zona del Mandat de Palestina, abastant un 82% de la població jueva, tot i que serien separats de [[Jerusalem]], designada com una zona que seria administrada per les Nacions Unides. El pla va ser acceptat per la majoria de la població jueva, però rebutjat per la majoria de la població àrab. El 29 de novembre de 1947, el pla va ser sotmès a la votació de l'Assemblea General de les Nacions Unides, i el resultat va ser 33 a 13 a favor del pla, amb 10 abstencions. Els països àrabs (els quals tots votaren en contra) proposaren que el [[Tribunal Internacional de Justícia]] realitzés una investigació sobre la competència de l'Assemblea General per dividir un país contra la voluntat de la majoria dels seus habitants, però de nou tornaren a ser derrotats. La divisió havia de tenir lloc com a part de la retirada britànica del territori (però no més tard de l'1 d'agost de 1948),<ref>[[s:United Nations General Assembly Resolution 181|United Nations General Assembly Resolution 181 (II) Future Government of Palestine]] offers a range of dates, with the mandate itself terminating by 1 Augustagost 1948, which is the date by which the British originally offered to evacuate. Part 1 section A also mandates creation of a British-free area for Jewish refugees no later than 1 Februaryfebrer 1948, and proposes creation of Arab and Jewish states within two months of the mandate's end (but not later than 1 Octoberoctubre 1948.) In the end, 1 B's provision of the British announcement of the plan's unworkability by 1 Aprilabril 1948 superseded these dates, and the British forces unilaterally announced a withdrawal on 15 May 1948, although they actually pulled out one day early, on 14 May 1948. See further [[United Nations Partition Plan for Palestine]].</ref> tot i que els britànics es negaren a implementar el pla, argumentant que era inacceptable per a ambdós bàndols.
 
=== Estipulacions de les Nacions Unides ===
La resolució de les Nacions Unides sobre "El Futur Govern de Palestina" contenia tant un pla de partició i un [[Tractats de Minories|Pla de Protecció de Minories]].<ref>Per exemple:
*The UN Secretariat reported that the General Assembly established a formal minority rights protection system as an integral part of UN GAR 181(II) the 'Plan For The Future Government of Palestine'. It was cataloged during a review of Minority Rights Treaties conducted in 1950: see UN Document E/CN.4/367, 7 Aprilabril 1950.
*UN GAR 181(II) is also listed in the Table of Treaties, on Page xxxviii, of Self-determination and National Minorities, Oxford Monographs in International Law, Thomas D. Musgrave, Oxford University Press, 1997, ISBN 0198298986.</ref> Situava les minories, les dones i els drets religiosos sota la protecció de les Nacions Unides i del Tribunal Internacional de Justícia. El pla preveia garanties específiques sobre els drets humans fonamentals. Els nous estats havien de reconèixer els drets estipulats a la Declaració, que d'acord amb el precedent era equivalent a un tractat.<ref>See International Human Rights in Context, Henry J. Steiner, Philip Alston, Ryan Goodman, Oxford University Press US, 2008, ISBN 019927942X, page 100</ref> La resolució constatava que ''les estipulacions contingudes a les declaracions són reconegudes com a lleis fonamentals de l'Estat, i cap llei, regulació o acció oficial entrarà en conflicte o interferirà amb aquestes estipulacions; i cap llei, regulació o acció oficial prevaldrà sobre elles.<ref>http://www.yale.edu/lawweb/avalon/un/res181.htm United Nations General Assembly Resolution 181, 29 Novembernovembre 1947, C. Declarations</ref> La resolució també proposava que la Constitució de cada estat havia d'incloure els drets continguts a la Declaració.
 
A les audiències prèvies el Comitè Polític es considerà l'aplicació d'Israel per pertànyer a les Nacions Unides, Abba Eban va dir que els drets estipulats a la Declaració C, als capítols 1 i 2 de la resolució 181(II) de les Nacions Unides havia estat al·ludida a la llei fonamental de l'estat d'Israel com proposat per la resolució.<ref>See The Palestine Question, Henry Cattan, page 86-87 and the verbatim record, FIFTY-FIRST MEETING, HELD AT LAKE SUCCESS, NEW YORK, ON MONDAY, 9 MAY 1949 : AD HOC POLITICAL COMMITTEE, GENERAL ASSEMBLY, 3RD SESSION, A/AC.24/SR.51, 1 January 1949.</ref> Els instruments que citava eren la Declaració de l'Establiment de l'Estat d'Israel, i van dirigir-se diversos telegrames i cartes de confirmació al Secretari General. Les explicacions de Mr. Eban i les garanties d'Israel van ser anotades al text de la Resolució 273 (III) de l'Assemblea General sobre l'Admissió d'Israel com a membre de les Nacions Unides, de l'11 de maig de 1949.<ref>General Assembly Resolution 273 (III) contains a footnote (5) regarding "the declarations and explanations made by the representative of the Government of Israel" which cites the minutes of the 45th–48th, 50th, and 51st meetings of the Ad Hoc Political Committee contained in documents A/AC.24/SR.45-48, 50 and 51</ref>
Línia 36:
L'esborrany final va ser sotmès a l'aprovació a una reunió del [[Consell d'Estat Provisional|Moetzet HaAm]] (מועצת העם) a l'edifici [[Jewish National Fund|JNF]] de [[Tel Aviv]] el 14 de maig. La reunió començà a la 1:50 i acabà a les 15:00, una hora abans que s'esperés que es fes la declaració, i malgrat desacords durant les discussions, amb un vot unànime a favor del text final.
 
Durant el procés va haver-hi dos debats principals, centrats en les fronteres i la religió. Sobre el tema de les fronteres, l'esborrany original havia declarat que els límits serien els quequals es decidissin al pla de partició de les Nacions Unides. Aquesta opinió era seguida per Rosen i per [[Bechor-Shalom Sheetrit]], però [[Ben-Gurion]] i Zisling s'oposaven. Ben-Gurion afirmà al respecte "''Nosaltres acceptarem la resolució de les Nacions Unides; però els àrabs no. S'estan preparant per fer-nos la guerra. Si els derrotem i capturem la Galilea occidental o els dos costats de la carretera de Jerusalem, aquestes zones seran part de l'estat. Per què hem d'obligar-nos a acceptar unes fronteres que en qualsevol cas els àrabs no acceptaran?''"<ref name="Shelley">[http://www.mfa.gov.il/MFA/MFAArchive/1990_1999/1999/4/Shelley%20Kleiman%20-%20The%20State%20of%20Israel%20Declares%20Ind The State of Israel Declares Independence] Israeli Ministry of Foreign Affairs</ref> La inclusió de la designació de fronteres al text va caure després que el govern provisional d'Israel, el [[govern provisional d'Israel|Minhelet HaAm]], votés 5-4 en contra.<ref name="Harris" /> Els [[Sionisme revisionista|revisionistes]] volien un estat jueu a les dues ribes del [[riu Jordà]] (incloent-hi la [[Transjordània]]), i volien que s'inclogués la frase "dins dels seus límits històrics", però sense èxit.
 
La segona gran qüestió va ser sobre la inclusió de Déu en la darrera secció del document; car l'esborrany emprava la frase "''i situant la nostra confiança en el Totpoderós''". Els dos [[rabbi]]s, Shapira i [[Yehuda Leib Maimon]], van demanar la seva inclusió, dient que no es podia ometre, amb Shapira donant suport a l'expressió "Déu d'Israel" o "el Totpoderós i Redemptor d'Israel".<ref name="Shelley" /> Va haver de fer front a una gran oposició de Zisling, un membre del secularista [[Mapam]]. Al final s'emprà la frase ''[[Roca d'Israel]]'', que podia emprar-se tant per referir-se a Déu, a la terra de l'[[Terra d'Israel|Eretz Israel]], amb Ben-Gurion afirmant "''Cadascun de nosaltres, en la seva forma, creu en la 'Roca d'Israel' com ell la concep. M'agradaria demanar una cosa: no feu que s'hagi de votar aquesta frase.''" Tot i que Zisling seguí oposant-se, la frase s'acceptà sense votació.
Línia 48:
== La cerimònia de la Declaració ==
[[Fitxer:Invitation to Signing of Israel's Declaration of Independence.PNG|thumb|right |La invitació a la cerimònia, amb data 13 de maig de 1948.]]
[[Fitxer:Israel -Independence May 14, 1948.jpg|thumb|leftesquerra|Una munió de gent fora del [[Sala de la Independència (Israel)|Museu de Tel Aviv]] per escoltar la Declaració.]]
La cerimònia per declarar la independència va tenir lloc al [[Sala de la Independència (Israel)|Museu de Tel Aviv]] (avui la Sala de la Independència), però no va ser molt publicitat car es temia que les autoritats britàniques poguessin intentar evitar-ho o que els exèrcits àrabs poguessin iniciar la invasió abans del que s'esperaven. El matí del 14 de maig s'enviaren les invitacions per missatger, dient als receptors que anessin a les 15:30 i que ho mantinguessin en secret. La cerimònia començà a les 16:00 (una hora triada per no trencar el [[shabbat|sabbath]]) i va ser retransmesa en directe per la nova emissora de ràdio, [[Kol Yisrael]], sent la seva primera transmissió.
 
El text final de la declaració va ser mecanografiat a l'edifici del [[Jewish National Fund]], després de ser aprovat el dia anterior. [[Ze'ev Sherf]], que es trobava a l'edifici per tal de lliurar el text, havia oblidat d'aconseguir transport per a ell mateix. Finalment va aturar un cotxe i demanar al conductor (que conduïa un cotxe apropiat sense llicència) per portar-lo a la cerimònia. La petició de Sherf va ser refusada, però aconseguí convèncer el conductor perquè el portés.<ref name="Shelley" /> El cotxe va ser aturat per un policia per excés de velocitat mentre conduïa per la ciutat car no se li havia facilitat un passi després que li expliqués que estava retardant la declaració d'independència.<ref name="JPost" /> Sherf arribà al museu a les 15:59.
 
A les 16:00, Ben-Gurion inicià la cerimònia colpejant la seva [[massa]] sobre la taula, provocant que es comencés a cantar la [[Hatikvah]], que poc després es convertiria en l'[[himne nacional]] d'Israel per part dels 250 convidats.<ref name="JPost">[http://info.jpost.com/1998/Supplements/Jubilee/2.html One Day that Shook the world] The Jerusalem Post, 30 Aprilabril 1998</ref> A la paret darrera del podi penjava un retrat de [[Theodor Herzl]], el fundador del sionisme modern, i dues banderes, que es convertiria en la [[bandera d'Israel]] oficial.
 
Després de dir al públic "''No els llegiré el rotlle de l'Establiment de l'Estat, que ha passat la seva primera lectura pel [[Consell Nacional Jueu|Consell Nacional]]''", Ben-Gurion procedí a llegir la declaració, trigant 16 minuts, acabant amb les paraules i demanant al Rabbi [[Yehuda Leib Maimon|Fishman]] que recités la benedicció del [[Shehecheyanu]].<ref name="JPost" />
Línia 60:
 
=== Signataris ===
 
 
Com a líder del [[Yixuv]], [[David Ben-Gurion]] va ser el primer a signar. Estava previst que la declaració fos signada pels 37 membres del [[Moetzet HaAm]]. Però 12 no van poder assistir (11 es trobaven [[Setge de Jerusalem (1948)|assetjats]] a [[Jerusalem]] i un es trobava a l'estranger). Els 25 restants van ser cridats en ordre alfabètic per signar, deixant espais per aquells que es trobaven absents. Tot i que es deixà un espai entre les signatures de [[Eliyahu Dobkin]] i de [[Meir Vilner]], [[Zerach Warhaftig]] signà al capdamunt de la columna següent, deixant per a l'especulació que el nom de Vilner havia estat deixat sol per aïllar-lo, o per subratllar que fins i tot un comunista es mostrà d'acord amb la declaració.<ref name="JPost" />
 
Quan el periodista [[Herzl Rosenblum]] va ser cridat per signar, Ben-Gurion l'indicà que signés sota el nom de Herzl Vardi, el seu pen name, car volia més noms hebreus al document. Tot i que Rosenblum acceptà la petició de Ben-Gurion i legalment modificà el seu nom a Vardi, posteriorment admetria que lamentava no haver signat com a Rosenblum.<ref name=JPost /> Diversos signataris més hebraïtzarien posteriorment els seus noms, incloent-hi [[Meir Argov]] (Grabovsky), [[Peretz Bernstein]] (llavors Fritz Bernstein), [[Avraham Granot]] (Granovsky), [[Avraham Katznelson|Avraham Nissan]] (Katznelson), [[Moshe Kol]] (Kolodny), [[Yehuda Leib Maimon]] (Fishman), [[Golda Meir]] (Myerson), [[Pinchas Rosen]] (Felix Rosenblueth) i [[Moshe Sharett]] (Shertok). Altres signataris van afegir tocs personals, incloent-hi [[Saadia Kobashi]], que afegiria la frase "HaLevy", en referència a la tribu de [[Levi]].<ref>[http://www.tam.co.il/23_4_2004/magazin11.htm For this reason we congregated] Iton Tel Aviv, 23 Aprilabril 2004</ref>
 
Després que [[Moshe Sharett|Moshe Shertok]], el darrer dels signataris estampés el seu nom al document, el públic tornà a alçar-se i l'[[Orquestra Filharmònica d'Israel]] "Hatikvah". Ben-Gurion interpretà la{{què}} va finalitzar l'event amb les paraules "L'Estat d'Israel ha estat establert! La reunió queda ajornada!".<ref name="JPost" />
Linha 75 ⟶ 74:
Diversos dels signataris jugarien un paper preeminent a la [[Política d'Israel|política israelí]] després de la independència: Moshe Sharett i Golda serviren com a Primer Ministre, [[Yitzhak Ben-Zvi]] seria escollit segon [[President d'Israel|President]] el 1952; i diversos altres serviren com a [[Govern d'Israel|ministres]]. [[David Remez]] va ser el primer signatari a traspassar, morint al maig de 1951; mentre que Meir Vilner, el signatari més jove amb només 29 anys, va ser el més longeu, servint al [[Knesset]] fins al 1990 i morint al juny de 2003. [[Eliyahu Berligne]], el signatari més vell amb 82 anys, morí el 1959.
 
Onze minuts després que se signés la declaració, els [[Estats Units]] [[Reconeixement internacional d'Israel|van reconèixer]] ''de facto'' l'estat d'Israel,<ref>[http://archive.timesonline.co.uk/tol/viewArticle.arc?articleId=ARCHIVE-The_Times-1948-05-15-04-001&pageId=ARCHIVE-The_Times-1948-05-15-04 End of Palestine mandate], The Times, 15 May 1948</ref> seguits pel [[Dinastia Pahlavi|Sah]] [[Mohammad Reza Pahlavi]] d'[[Iran]] (que havia votat contra el pla de partició de l'ONU), [[Guatemala]], [[Islàdia]], [[Nicaragua]], [[República Popular de Romania|Romania]] i [[Uruguai]]. La [[Unió Soviètica]] va ser el primer país a reconèixer completament ''[[de iure]]'' Israel, el 17 de maig de 1948, seguida per [[República Popular de Polònia|Polònia]], [[Història de Txecoslovàquia (1848-1989)|Txecoslovàquia]], [[República Federal Socialista de Iugoslàvia|Iugoslàvia]], Irlanda i [[Sud-àfrica]]. Els Estats Units van estendre el seu reconeixement oficial després de les primeres [[Eleccions legislatives israelis de 1949|eleccions legislatives]], tal com Truman havia promès,<ref>[http://www.trumanlibrary.org/whistlestop/study_collections/israel/large/documents/index.php?documentdate=1949-01-31&documentid=1-15&collectionid=ROI&pagenumber=1 Press Release, 31 Januarygener 1949. Official File, Truman Papers] Truman Library</ref> el 31 de gener de 1949.<ref>[http://www.trumanlibrary.org/whistlestop/study_collections/israel/large/index.php The Recognition of the State of Israel: Introduction] Truman Library</ref> Israel esdevingué membre de les Nacions Unides l'11 de maig de 1949.<ref>[[Resolució 273 de l'Assemblea General de les Nacions Unides]].</ref>
 
== Estatus a la llei israeliana ==
Linha 98 ⟶ 97:
{{cita|''Induït pels seus lligams històrics i tradicionals, els jueus van esforçar-se en cada generació successiva per restablir-se a la seva pàtria ancestral. En dècades recents van tornar-hi massivament.''}}
 
Descriu la l'[[Aliyah|immigració jueva a Israel]] en els termes següents:
 
{{cita|''Pioners... i defensors, van fer florir els deserts, van reviure l'[[hebreu]], van construir pobles i ciutats, i crearen una comunitat pròspera controlant la seva pròpia economia i cultura, estimant la pau però saben com defensar-se, portant les benediccions del progrés a tots els habitants del país, i aspirant cap a la independència nacional''.
 
''Al 1897, convocat pel pare espiritual de l'Estat Jueu, [[Theodor Herzl]], es reuní el [[Primer Congrés Sionista]] i proclamà el dret dels jueus al renaixement nacional en el quequal clamava era el seu propi país. Aquest dret va ser recolzat pel govern britànic a la [[Declaració Balfour de 1917|Declaració Balfour]] del 2 de novembre de 1917 i reafirmada al Mandat de la [[Societat de Nacions]] la qual, en particular, sancionà internacionalment la connexió històrica entre els jueus i [[Palestina]] i el dret dels jueus a reconstruir la seva Llar Nacional.''}}
 
L'[[Holocaust]] europeu de 1939-45 és part de l'imperatiu pel reassentament de la pàtria:
Linha 120 ⟶ 119:
''...Israel estarà obert a la immigració jueva i a la recollida dels Exilis; promourà el desenvolupament del país pel benefici de tots els seus habitants; es basarà en la llibertat, la justícia i la pau com va ser anunciat pels profetes d'Israel; assegurarà la completa igualtat de drets socials i polítics de tots els seus habitants sense importar la religió, raça o sexe; garantirà la llibertat de religió, consciència, llengua, educació i cultura; salvaguardarà els Llocs Sants de totes les religions; i serà fidel als principis de la [[Carta de les Nacions Unides]]''}}
 
El nou estat prometia que faria les passes necessàries per a la unió econòmica de tot Eretz Israel i afirmava:<ref>{{ref-web|url= http://www.mfa.gov.il/MFA/Peace%20Process/Guide%20to%20the%20Peace%20Process/Declaration%20of%20Establishment%20of%20State%20of%20Israel |títol=Declaration of Establishment of State of Israel | consulta=11/3/2012 |obra= | editor=Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel |data=14 de maig de 1948 |llengua=anglès }}</ref>
 
{{cita|Enmig dels atacs llançats contra nosaltres durant mesos – als habitants àrabs de l'Estat d'Israel a preservar la pau i participar en el creixement del l'Estat en les bases de la total i igual ciutadania i per la seva representació a totes les institucions provisionals i permanent. Estenem la nostra mà a tots els estats veïns i als seus pobles en una oferta de pau i bon veïnatge, i cridem a establir lligams de cooperació i ajut mutu amb el poble jueu sobirà establert al seu país. L'Estat d'Israel està preparat per fer la seva part en un esforç comú en l'avanç de tot l'Orient Mitjà.}}
Linha 128 ⟶ 127:
Conclou amb la frase "MiToh Bitahon BeTzur Yisrael", que pot traduir-se com "Amb fe amb el Déu d'Israel" o, alternativament, "Amb la força d'Israel". Aquest doble significat el document finalitzava de manera satisfactòria per a les faccions religioses i seculars del Yishuv.
 
== Referències ==
{{referències|2}}
 
Linha 139 ⟶ 138:
* [http://www.footnote.com/viewer.php?image=4346731 Document Original: Comunicat de premsa americà informant del reconeixement d'Isreael]
 
<!--ORDENA generat per bot-->
 
{{ORDENA:Declaracio D'Independencia D'Israel}} <!--ORDENA generat per bot-->
[[Categoria:Història d'Israel]]
[[Categoria:Declaracions d'independència|Israel]]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Declaració_d%27Independència_d%27Israel»