Geríon (mitologia): diferència entre les revisions

Quan el sol aconsegueix la constel·lació de [[Bessons]], es troba amb la [[Cotxer|constel·lació Auriga]]. Moltes creences antigues associaven el camí diari del sol pel cel amb el déu Sol ([[Hèlios]]) conduint un ardent carro, i d'aquesta forma, aquí, el camí anual del sol (el seu trànsit) aconsegueix el seu carro (Auriga). Posteriorment, la mitologia grega va considerar que el sol usava una copa per creuar el cel.

En aquesta regió del cel, hi ha també un vast espai sense estels fàcilment visibles (ara ocupades per les modernes constel·lacions de Lynx[[Constel·lació del Linx|Linx]] i [[Camelopardalis]]), que els antics grecs descrivien com un desert. Una història basada en aquesta regió del cel requereix, per tant, un vast desert, i n'era el millor conegut pels grecs antics el de [[Líbia]]. No obstant això, en estar aquesta zona desèrtica lluny de moltes constel·lacions en aquesta regió del cel, situar-hi una història requeria algú que el creués fins a la seva localització principal. AtèsCom que l'Auriga és la constel·lació més propera des del començament del trànsit del sol fins a la vora de l'espai buit, un carro solar (més tard, convertit en copa) es converteix en la forma de creuar el desert.

La [[Via LàcticaLàctia]] va ser batejada així pels grecs antics perquè sembla ser una taca de llet creuant el cel. Alguns, no obstant això, eren capaços de destriar alguns estels individuals en aquesta, i així va passar a semblar un vast ramat de vaques, la llet de les quals omplia els seus buits. L'estel Capella, que és part de l'Auriga, era coneguda pels grecs com l'«estel del pastor» (ja que alguns consideraven que l'Auriga era un pastor conduint un carro, incloent-hi aquest, mentre portava una cabra penjada de l'espatlla esquerra). Capella està molt a prop, encara que fora, de la Via LàcticaLàctia i, com a tal, considerada com un pastor, sembla estar arriant-la.

En [[Bessons]], la constel·lació [[Canis Major]] (el ‘gran gos’) queda al costat de la Via LàcticaLàctia. El cap de la constel·lació mira contradirecciócontra direcció al sol. No obstant això, a l'altre extrem de la constel·lació (on estaria la cua) queda l'estrella [[Sírius]], considerada maligna per moltes mitologies antigues a causa del seu pampallugueig i vermellor, que era considerada també un gos («estrella gos»), per associació amb la constel·lació. Així, la constel·lació tenia dos caps, l'un el normal i un altre, Sírius, a l'altre extrem.

Més a prop del sol que Canis Major, i també guardant la Via LàcticaLàctia en aquesta zona del seu trànsit, de manera semblant a Canis Major i Capella, està [[Orió (constel·lació)|Orió]], el gegant. Tradicionalment, [[Orió (mitologia)|Orió]] és considerat un únic gegant, però és igualment possible distingir-hi tres cossos complets separats, units per la cintura, com es descrivia a Gerió, particularment en aparèixer les cames en direccions força diferents, i dibuixos alternatius de la constel·lació (que tenen en compte estels lleugerament més febles que els diagrames bàsics), solen mostrar tres en lloc de dos braços, i en comparteixen el segon i tercer la mateixa espatlla dreta.

El sol aconsegueix superar aquests obstacles, creuant la Via LàcticaLàctia. L'Auriga sembla haver-se deixatquedat ena la mateixa Via LàcticaLàctia, i per això algunes de les vaques del ramat estan amb ell. Després de la Via LàcticaLàctia, el sol es troba amb Bessons. Les representacions de Bessons varien segons s'inclini a est o oest, sent possible en aquesta últim cas dibuixar la constel·lació com dos homes que descansen els seus peus en la Via LàcticaLàctia. En les representacions que la inclinen a l'est, un dels bessons estàes entroba a la Via LàcticaLàctia i l'altre fora d'ella, i així un ha «robat algunes vaques» i l'altre, a qui creua el trànsit del sol, no. En el mite de [[Dioscurs|Càstor i Pól·lux]] (els noms habitualment donats als bessons), les seves morts es deuen a una disputa pel robatori d'un bestiar.<ref>{{ref-llibre|cognom=Parramon i Blasco|nom=Jordi|títol=Diccionari de la mitologia grega i romana|pàgines=100|lloc=Barcelona|editorial=Edicions 62|any=1997|isbn=8429741461}}</ref>

{{commonscatreferències}}