Escriptura ibèrica nord-oriental: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Mapa_escriptures_paleohispàniques.jpg|thumb|[[Escriptures paleohispàniques|Escriptures paleoibèriquespaleohispàniques]]]]

L{{'}}'''escriptura ibèrica nord-oriental''', també coneguda com a '''''llevantina''''' o simplement '''''ibèrica''''' per ser, amb diferència, la més freqüent de les [[escriptures ibèriques]], va ser el vehicle principal d'expressió de la [[llengua ibèrica]], llengua que també expressen les inscripcions en [[escriptura ibèrica sud-oriental]], però cal destacar que el valor de la majoria de signes d'aquestes escriptures no coincideix en absolut, tot i que el repertori de signes és similar. Tot i així, la hipòtesi més acceptada considera que l'escriptura nord-oriental deriva directament de l'escriptura sud-oriental. Sobre l'origen de les [[escriptures paleohispàniques|escriptures paleoibèriques]] no hi ha consens: per a alguns investigadors, el seu origen està directament i únicament lligat a l'[[alfabet fenici]], mentre que per d'altres en la seva creació també hi hauria influït l'[[alfabet grec]].

Com la resta d'[[escriptures paleohispàniques|escriptures paleoibèriques]], aquesta [[escriptura]] presenta alhora signes amb valor sil·làbic, per les oclusives, i signes amb valor alfabètic, per la resta de consonants i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escriptura, no és ni un [[alfabet]] ni un [[sil·labari]], sinó una [[escriptura mixta]] que s'identifica normalment com a [[semisil·labari]]. El signari bàsic està format per 28 signes: 5 vocàlics, 15 sil·làbics i 8 consonàntics (una lateral, dues sibilants, dues vibrants i tres nasals). El seu desxiframent, culminat el 1922 per [[Manuel Gómez-Moreno]], és pràcticament total i es basa principalment en l'existència de nombroses llegendes monetàries, algunes bilingües o quasi bilingües, fàcilment relacionables amb topònims coneguts per les fonts clàssiques. Del signari ibèric nord-oriental se'n coneixen dues variants: la variant dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més antigues dels s. V, IV i III aC i es caracteritza per l'ús del sistema dual, descobert per [[Joan Maluquer de Motes]] el 1968, que permet diferenciar els sil·labogrames oclusius dentals i velars sords dels sonors amb un traç afegit, de manera que la forma simple representa la sonora i la forma complexa la sorda. La variant no dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més modernes dels s. II i I aC.

L'escriptura ibèrica nord-oriental s'escriu molt majoritàriament d'esquerra a dreta i es va usar fonamentalment en el quadrant nord-oriental de la [[península Ibèrica]]: una ampla franja costanera des del sud del [[Llenguadoc-Rosselló]] fins a [[Alacant]], que penetra a l'interior per la vall de l'[[Ebre]] i que correspon a la major part dels pobles que les fonts clàssiques identifiquen com a ''[[ibers]]'' ([[indigets]], [[ausetans]], [[laietans]], [[lacetans]], [[cossetans]], [[ilergets]], [[ilercavons]], [[sedetans]], [[edetans]], [[contestans]], etc.). Els contextos arqueològics més antics les situen a finals del s. V aC, mentre que els més moderns són de finals del s. I aC o potser de principis del s. I dC. Les inscripcions nord-orientals apareixen sobre suports molt variats (monedes de plata i bronze, làmines de plom, ceràmiques àtiques, ceràmiques de vernís negre A i B, ceràmiques pintades, dòlies, àmfores, torteres, esteles i plaques de pedra, mosaics, etc.) i és, amb diferència, el [[signari paleohispànic|signari paleoibèric]] més documentat, uns dos milers d'inscripcions que representen el 95% del total.

* [[Escriptures paleohispàniques|Escriptures paleoibèriques]].

* [[Llengües paleohispàniques|Llengües paleoibèriques]].