Viquipèdia

Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 1:
El '''Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya''' més conegut com a '''Pla de residus''', fou endegat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a finals de l'any [[1989]]. El Pla, a partir d'un estudi tècnic, ubicava en el territori català les infrastructures necessàries per gestionar els residus que generava la indústria del país.
{{Millorar estil}}
El '''Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya''' (1990), més conegut com a '''Pla de residus''', volia donar una solució de gestió política a la proliferació de residus industrials que es generaven en una societat industrial com la catalana a finals dels anys vuitanta del segle passat.
 
En [[Joaquim Molins]], conseller de Politica Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, enva Jacintdonar Mateu,a directorconèixer generalel dePla Medi Ambient, i en Ferran Ralea, director general de la Junta de Residus,Director a principis de gener de 1990, donaren a conèixer un Pla Director. La part més substancial del Pla -i que va provocar un rebuig ciutadà força generalitzat- forenamb les ubicacions previstes. El Pla preveia tres abocadors: un a la zona nord per determinar, un altre a [[Castellbisbal]] ([[Vallès Occidental]]) i un darrer a [[Forès]], al bell mig de la [[Conca de Barberà]]; dues plantes físico-químiques, a [[Sant Feliu de Buixalleu]] ([[la Selva]]) i a [[Martorell]] ([[Baix Llobregat]]), un abocador+inertització a [[Rubió]] ([[Anoia]]), i finalment una planta incineradora al [[Pla de Santa Maria]] a l'[[Alt Camp]]. Les despeses totals d’aquestes infrastructures més accessos es xifrà en 11.800 milions de les velles pessetes (71 milions d'euros). L’abocador de Forès prèvia ocupar una superfície de 60 hectàrees, que podrien ser ampliables, amb una capacitat de l’ordre de 51.000 tones/any. La incineradora del Pla de Santa Maria preveia el tractament de 60.000 tones/any de residus líquids, pastosos i sòlids. Amb aquest pla d’ubicacions es feia extensiva a tot [[Catalunya]] la polèmica sobre com s’havien de gestionar els residus industrials. Organitzacions ecologistes, entitats dels territoris afectats i, de retruc, els partits polítics a l'oposició parlamentària s'oposaren, amb diferents matissos, al Pla.
 
Si bé des del punt de vista tècnic, i segons els estudis fets, les ubicacions donades eren les millors possibles, el fet és que van generar un rebuig important a diversos punts del país (especialment a l'Alt Camp, a la Conca de Barberà i al Vallès Occidental). El rebuig, comprensible a causa de la naturalesa de les infraestructures, es va veure augmentat a les comarques de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà degut a diverses raons: una agricultura amb problemes, una indústria estancada i uns serveis pocs competitius amb les comarques veïnes, amb un context general de pèrdua de pes econòmic i demogràfic en el conjunt català; fet percebut clarament pels ciutadans afectats. Davant això, es desenvolupà un fort moviment d'oposició (especialment a l'Alt Camp i a la Conca de Barberà, però també en altres). La contestació al Pla de residus va fer que fos retirar i, posteriorment, es consensués entre la majoria de grups polítics del [[Parlament de Catalunya]]([CiU]], [[Partit Popular]] i [[Iniciativa per Catalunya]]) una llei de gestió dels residus industrials que no donava indicacions d'ubicacions i indicava la necessitat de comptar amb un informe que contemplés la globalitat de la problemàtica que es podia generar en els aspectes tècnic, ecològic, social i econòmic<ref>Diego López (dir.) (1991): ''La Conca de Barberà. Territori, població i activitats econòmiques''. Barcelona. Caixa de Catalunya; pàg. 319-320</ref>.
Finalment, nou mesos després de la seva presentació, el Pla de residus fou esmenat el 27 de setembre pel [[Parlament de Catalunya]], quan es van aprovar les esmenes de [[CiU]], del [[Partit Popular]] i d’[[Iniciativa per Catalunya]]. Bàsicament es retiraren les ubicacions i es va acordar començar de nou i negociar les noves ubicacions amb els municipis afectats.
 
Com a balanç, [[Carles Francino]], que als anys noranta treballava a Ràdio Reus, comentà que “el Pla va fracassar per un error de càlcul dels responsables, que no van tenir present la reacció que podrien tenir els ciutadans. La Generalitat, a l’hora d’instaŀlar un abocador o una incineradora a poblacions petites, com el Pla de Santa Maria o Forès, no va tenir en compte els veïns, que en definitiva són els més afectats. Cal recordar que el fracàs del Pla de residus també va estar motivat perquè les plataformes opositores al projecte van funcionar com un rellotge(...) La part positiva de la història és que la societat civil va donar una lliçó a totes les administracions, les quals al final van cedir a la pressió ciutadana” <ref>Setmanari ''El Pati'', 27 de juny de 2000</ref>.
 
== Referències ==
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_Director_per_a_la_Gestió_dels_Residus_Industrials_a_Catalunya»