Franquisme a Catalunya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -reexit +reeixit |
|||
Línia 36:
=== Persecució del català ===
{{AP|Persecució del català}}
Durant el període franquista (1939-1975), el [[català]] va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El [[castellà]] va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior de Catalunya com a l'exili, va haver-hi diverses iniciatives com llibres (“Rosa mística” de [[Mossèn Geis]], revistes (com "[[Dau al set (revista)|Dau al set]]", dirigida per Brossa) i campanyes per suplir el silenci imposat pel règim, per exemple, Pío Daví i Maria Vila realitzen campanyes de teatre vernacle, estrenant "L'hostal de la glòria", de [[Josep Maria de Sagarra]].<ref>[http://www.generalisimofranco.com/noticias3/b180206_a.htm http://www.generalisimofranco.com/noticias3/b180206_a.htm]</ref>
En contrast amb l'ocorregut amb la immigració rebuda anteriorment en la dècada de 1920 i 1930, durant la major part de la dictadura de Franco es va propiciar l'exclusió total de l'idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l'esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l'alumne que parlés català cedint-li una bala.<ref>Harvnp|Aracil|Oliver|Segura|1998|p=273</ref> La llengua catalana va arribar també a prohibir-se en les làpides de les tombes en el període de postguerra.<ref>Harvnp|Aracil|Oliver|Segura|1998|p=273</ref> Fins a l'any 1951, Rafael Aracil, Joan Oliver i Antoni Segura han considerat que la persecució de la llengua va ser «total».<ref>Harvnp|Aracil|Oliver|Segura|1998|p=273</ref>
En el segon [[Franquisme]], una certa obertura del règim va permetre un tímid canvi en la marginació de l'idioma autòcton que va donar motiu a una sèrie de passos en contra d'aquesta tendència com l'emissió el 1964 del primer programa de televisió en català per part de TVE (''Teatre català''). Tant la ''[[Nova Cançó]]'' (1961) —amb limitacions, com va posar de manifest la prohibició a [[Joan Manuel Serrat]] de cantar en català en el festival d'[[Festival de la Cançó d'Eurovisió|Eurovisió]] de 1968<ref>[[#Solé|Citat a Solé i Villarroya (1993)]], p. 217.</ref>— com la creació el 1971 de l'[[Assemblea de Catalunya]], en la qual s'aglutinaven les forces antifranquistes, són fenòmens que s'han considerat com a exemples del manteniment de l'ús de l'idioma català durant la dictadura.<ref>Cita publicació|cognom=Pujol|nom=Mercè|any=2013|títol=Política lingüística: llengua, cultura i identitat, l'exemple de Catalunya||publicació=Amnis (en línia)|url=http://amnis.revues.org/2061|issn= 1764-7193</ref> El 1970 l'última llei educativa de Franco obria la porta a l'ús de llengües diferents a l'ensenyament primari, via que seria desenvolupada per un decret 5 anys més tard. També el 1975, propera ja la defunció de Franco, un altre decret permetia l'ocupació d'altres llengües natives espanyoles als ajuntaments diferents del castellà.<ref>Cita web|url=http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0i1a0/?vgnextoid=23885c43dóna896210VgnVCM1000000b0c1i0aRCRD&vgnextchannel=23885c43dóna896210VgnVCM1000000b0c1i0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=7546edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1i0aRCRD&newLang=es_ES|editor=[[Generalitat de Catalunya]]|títol=La resistència al lingüicidi: interior i exili</ref>
Globalment, la gairebé total exclusió del català del sistema educatiu i les severes limitacions al seu ús en els mitjans de comunicació de masses durant tots aquests anys, va tenir conseqüències de llarga durada i que estarien presents anys després del final de la dictadura, com s'observa en les altes taxes d'analfabetisme en català que es dóna entre les generacions escolaritzades en aquests anys: el 1996 solament un terç del tram d'edat comprès entre els 40 i els 44 anys era capaç d'escriure en català, parlat pel 67 % dels censats, xifres que descendien al 22 % dels majors de 80 anys capaços d'escriure en català amb un 65 % de parlants.<ref>[[#Melchor|Melchor i Branchadell (2002)]], pàg. 160 i 204.</ref>
Franco va declarar l'any 1939: «''La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.''»<ref>{{ref-llibre|cognom=Abellán|nom=Manuel L|títol=Censura y literaturas peninsulares|url=http://books.google.cat/books?id=TefKQ8NRpowC&pg=PA73|consulta=25 gener 2011|col·lecció=Diálogos hispánicos de Amsterdam nº 5|data=1987|editorial=Rodopi|lloc=Amsterdam|llengua=castellà|isbn=9789062039289|pàgines=p. 73}}</ref>
Linha 43 ⟶ 50:
L'any 1941, malgrat la prohibició del català, es va reeditar il·legalment ''Poesies, de "Lo Gayter del Llobregat" '' per commemorar el centenari de la seva publicació original, origen del moviment de la [[Renaixença (catalana)|Renaixença]]. La seva presentació, un dels primers actes de la clandestinitat, fou feta en un homenatge al seu autor, [[Joaquim Rubió i Ors]].
Cal destacar durant els anys següents la publicació d'una sèrie d'obres per part de tres joves escriptors: ''[[Les elegies de Bierville]]'' de [[Carles Riba i Bracons|Carles Riba]] (1943), ''L'aprenent de poeta'' (1943), de [[Josep Palau i Fabre]], i ''Cementiri de Sinera,'' de [[Salvador Espriu i Castelló|Salvador Espriu]] (1946) tots ells amb edicions d'uns cent exemplars.
A partir de 1946, amb la derrota de l'Alemanya Nazi, el règim va portar a terme un rentat d'imatge, anomenada l'escletxa, que va permetre que es tornés a autoritzar l'[[Orfeó Català]] a fer teatre en català, i també la publicació de llibres en català, però només d'obres clàssiques, i prohibint les obres destinades al públic més jove per tal de restringir l'aprenentatge de la llengua escrita.
Entre elles tenim les part d'escriptors que havien tornat de l'exili durant els anys 1942-1943. Entre aquestes obres cal destacar la traducció al català de ''[[l'Odissea]]'' (1948) per Carles Riba, i la investigació dutes a terme pel pedagog [[Alexandre Galí i Coll|Alexandre Galí]] amb ''Història de les Institucions 1900-1936'', que fins i tot avui en dia són obres de referència.
El 1947 l'[[Institut d'Estudis Catalans]] va superar la censura en editar un llibre científic, amb la qual cosa quedava demostrat que el català era també un idioma de ciència.
Cal destacar el començament de la publicació el 1949 del ''[[Diccionari català-valencià-balear]]'', fins a la seva finalització el 1962, per part del filòleg [[Francesc de Borja Moll i Casasnovas|Francesc de Borja Moll]], el qual va esdevenir en una campanya en els territoris de parla catalana, per defensar la unitat de la llengua i alhora que donava un missatge d'afirmació de la identitat catalana.
== Catalans franquistes ==
| |||