Cavalleria: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: - generant desprès de + generant després de |
|||
Línia 127:
Al segle XIII, en les continuacions en vers de l’obra de Chrétien, es produeix una pèrdua de la dimensió ètica de l’aventura, la qual ja no és concebuda com una part del procés de perfeccionament, «s’exalta l’aventura per l’aventura».<ref name=":3">{{Ref-publicació|cognom=Simó|nom=Meritxell|article=Prosa|publicació=Introducció a la literatura europea. (UOC) Barcelona|url=|data=2014|pàgines=89-94}}</ref> Erich Köhler assenyala la dificultat de conciliar l’amor cortès i el matrimoni. Una vegada assolit l’objectiu, la virtut del matrimoni, la font que guia els personatges cap a un esforç continu per la perfecció, s’esgota. L’amor va perdent la seua omnipotència i degradant-se en la literatura. L’amor tirà ja apareix en algunes obres de Chrètien, amb personatges com Ginebra o Laudine, així com una visió de la dona que de vegades es torna capritxosa, inaccessible, versàtil. En l’''[[Érec et Énide|Erec]]'', l’abús de la dona pels seus drets fa caure l’home en una esclavitud indigna. L’adulteri penetra en l’obra, Lancelot i Ginebra no es plantegen mai el seu amor adúlter ni la traïció al rei Artús, però la manca d’un final “feliç”, deixa sense motiu sentimental la història.<ref name=":2" /> L’arbitrarietat de l’amor desorienta el cavaller que al mateix temps que en la realitat, es sent pertanyent a un món hostil.
El fonaments ètics de l’aventura queden qüestionats i els cavallers, en les obres que segueixen les de Chrétien, es veuen immersos en una activitat frenètica d’aventures en què no queda clar quin és el camí a seguir. En ''[[El Bell Desconegut]],'' [[:fr:Renaut_de_Beaujeu|Renaut de Beaujeu]] experimenta una construcció paral·lelística en què, a banda de la línia argumental cavalleresca en què l’heroi construeix la seua identitat mitjançant l’aventura, s’introdueix una altra onírica. Aquesta complicació manca de sentit ètic doncs no es planteja quin és el camí correcte. Aquests canvis estructurals de la narració també creen una dualitat en la percepció de la dona. En ''El Bell Desconegut'' apareix una disjunció entre l’amor i el matrimoni, i en ''[[Meraugis de Portlesguez]]'' de [[:en:Raoul_de_Houdenc|Raoul d’Houdenc]], entre la bellesa física i la bellesa exterior, plantejant la possibilitat que no coincidisquen en una mateixa dona.<ref name=":3" />
La matèria adquireix un caire irònic, una finalitat lúdica amb incorporacions de trets misògins, episodis còmics i situacions ridícules. Les visions oníriques de [[:en:Gingalain|Guinglain]] en ''El Bell Desconegut,'' a mode d’imitació de les ''d’El Cavaller de la Carreta'' de Chrètien, sotmeten l’heroi a les burles i rialles dels qui el contemplem agafat a una perxa, temorós de morir ofegat en les aigües que imagina inunden l’habitació.
[[Jean Charles Payen]] relaciona aquest tractament humorístic a la difusió d’aquestes obres entre els nous lectors, els burgesos, que més enllà dels cercles cortesans, i no portadors d’aquests valors cavallerescs, sí que són coneixedors de la tradició.<ref name=":3" /> En el mateix sentit, [[Denis de Rougemont]] explica que, a partir de principis del segle XII i paral·lelament a la poesia cortès, es desenvolupa una tendència contrària que, amb els mateixos excessos, exalta, a través de la picardia, la concepció naturalista de l’amor, la voluptuositat enfront del romanticisme. Els ''[[fabliaux]]'' van dirigits especialment a la burgesia i, ni l’home, ni la dona, ni el clergat, es lliuren de la burla.<ref>{{Ref-llibre|cognom=de Rougemont|nom=Denis|títol=El amor y occidente|url=|edició=2002|llengua=|data=|editorial=Kairós, S.A.|lloc=Barcelona|pàgines=|isbn=84-7245-276-X}}</ref> El tractament paròdic de l’ideal cavalleresc també es fa evident més endavant en el segle XIII en la literatura occitana. En el ''[[:en:Jaufre|Jaufré]]'', el ritme de les aventures és frenètic i ni tan sols el rei Artús es lliura del tractament humorístic.
La racionalització que Chrétien de Troyes feia de l’ús dels elements meravellosos, és substituïda per un ús excessiu d’aquests. Chrétien els usava per crear un clima mític i una tensió dramàtica, però allò sobrenatural no havia d’ocultar els conflictes morals a què s’enfrontaven els cavallers. En les obres posteriors s’intensifica de manera gratuïta l’element meravellós i sobrenatural que incrementa, si cal més, el caràcter frívol de les obres.
Al segle XIII s’incorpora la [[Novel·la de cavalleries|novel·la]] a la tradició literària entorn de la cort artúrica. La [[narrativa artúrica]] permetrà contemplar tota la complexitat, tant estructural com de contingut, que s’ha anat generant després de Chrétien de Troyes. La ''Vulgata'' o ''Lancelot en prosa'' serà la «summa» de tot el món novel·lístic d’Artús. Es produeix una espiritualització de l’objectiu cavalleresc, la cerca del [[Sant Greal|Graal]]. En ''La cerca del sant Graal'' els herois s’esforcen en les seues aventures per la contemplació final del Graal, el sublim, aquest és el que dóna sentit als valors d’heroïcitat. Però sols hi ha un elegit, [[Galahad]]
''La mort del Rei Artús'', l’últim llibre del cicle, és el «crepuscle del déus». Com a causes concretes d’aquesta destrucció s’apunten l’adulteri de Lancelot i Ginebra i la traïció de Mordred, però el que es posa de manifest és la corrupció a la cort artúrica com a origen de la seva destrucció. La camaraderia dels cavallers de la Taula Rodona passa a ser substituïda per traïcions, gelosia, venjances, lluites, destrucció i rivalitats. Aquest símbol que espera l’arribada de l’aventura i la retornada feliç, perd el seu sentit.
Línia 147:
::«La muerte''… es el final del mundo idílico y maravilloso, es el final de la caballería y de las hazañas terrenas; los héroes se salvarán por la penitencia que hacen, por el arrepentimiento que inunda sus últimos días de vida. Sin embargo, el autor no consiguió lo que pretendía, pues el fin de la Mesa Redonda hace aparecer, diseminados por el Occidente medieval, una legión de caballeros andantes que recorren toda la tierra conocida: son los Guirones, Palamedes, Amadises, Palmerines y otros tantos que acaban enloqueciendo a los lectores de sus aventuras. Casi cuatrocientos años serán necesarios para terminar con semejantes caballeros errantes, que buscan lugares donde llevar a cabo sus hazañas. Del reino de Inglaterra, han pasado a Gaula y de Gaula, a La Mancha… Y será un humilde hidalgo en solitario quien acabe con la caballería que no había podido desaparecer, ni siquiera con las tremendas batallas de'' La muerte''…»''<ref>{{Ref-llibre|cognom=Alvar|nom=Carlos|títol=La muerte del rey Arturo|url=|edició=1982|llengua=|data=|editorial=Alianza Tres|lloc=Madrid|pàgines=8,9|isbn=84-206-30-61-6}}</ref>
En el segle XIII es referma una tendència que pretén incorporar el present històric del narrador a les obres. És tracta del realisme literari que busca la versemblança incorporant allò natural, descripcions, retrats. Aquests trets ja hi apareixen al segle XII en un contemporani de Chrétien, [[Gautier d’Arras]]. El realisme s’intensifica en el segle XIII en l’obra de [[:fr:Jean_Renart|Jean Renart]] que incorpora, en una imatge també idealitzada de la societat, la vida corrent, i fa protagonistes del retrat de l’ambient aristòcrata, no ja als cavallers, sinó als ''vilains'' i burgesos.
== Cavalleria moderna i contemporània ==
| |||