Setge de Lisboa (1147)

El setge de Lisboa, amb inici el dia 1 de juliol de 1147, i que s'estengué fins el 25 d'octubre, fou un episodi integrant del procés de Reconquesta cristiana de la Península Ibèrica, acabant amb la conquesta d'aquesta important ciutat als moros per les forces d'Alfons I de Portugal (1112-1185) amb l'ajut dels croats. Efectivament, aquest episodi constituí l'únic èxit de la Segona Croada.

Imatge del Setge de Lisboa

Després del Setge d'Edessa, el 1144, el Papa Eugeni III convocà una nova croada per al 1145 i 1146. El Papa també autoritzà una croada per a la Península Ibèrica, tot i que aquesta fos una guerra desgastant feia ja diversos segles, des de la derrota dels moros a Covadonga, el 718. Els primers mesos de la Primera Croada, l'any 1095, el Papa Urbà II demanaria als croats ibèrics (futurs portuguesos, castellans, lleonesos i catalano-aragonesos) que restessin al seu país, ja que la seva pròpia guerra era considerada tan valent com la dels croats en direcció a Jerusalem. Eugeni reiterà la decisió, autoritzant Marsella, Pisa, Gènova, i altres grans ciutats mediterrànies a participar a la guerra de Reconquesta.

El 19 de maig sortiren els primers contingents de croats de Dartmouth, Anglaterra, constituits per flamencs, normands, anglesos, escocesos i alguns croats germans. Segons Odo de Deuil, constituïen un total de 164 vaixells, un valor que probablement aumentaria progressivament fins a l'arribada a Portugal. Durant aquesta part de la croada, no foren comandats per cap príncep o rei; Anglaterra era en ple període d'anarquia. Així, la flota estava dirigida per Arnold II de Aerschot, Christian de Ghistelles, Henry Glanville, Simon de Dover, Andrew de Londres, i Saher d'Archelle.

L'armada arribà a la ciutat de Porto el 16 de juny, on el bisbe de Porto, Pedro II Pitões, els convencé a participar en aquesta operació militar. Després de la conquesta de Santarém (1147), coneixent la disponibilitat dels croats per ajudar, les forces de D. Alfonso Henriques feren camí cap al Sud, a Lisboa.

Les forces portugueses avançaren per terra, i les dels croats per mar, penetrant a la desembocadura del riu Tejo; el juny d'aquell mateix any, totes dues forces estaven reunides, originant les primeres lluites cap a la zona del turó en el qual hi havia la ciutat en aquella època, avui anomenada Baixa. Després de violents combats, la zona fou dominada pels cristians, imposant-se d'aquesta manera el setge a l'opulenta ciutat mercantil.

Ben defensats, les muralles de la ciutat es mostraren inexpugnables. El nombre de ferits augmentà considerablement durant el setge, a través de màquines de guerra que es llançaven projectils.

A principis d'octubre, els conqueridors aconseguiren fer caure una part de la muralla, obrint una gran esquerda per on entraren els invasors. En aquells moments, s'aproximà una torre de fusta construïda pels invasors cap a la muralla, permetent l'accés a l'esquerda. Davant la imminència d'un assalt cristià pels dos fronts, els musulmans, afeblits pels atacs, per la fam i per les malalties, es rendiren el 24 d'octubre.

Mentrestant, el dia següent, el sobirà i les seves forces entraren a la ciutat, saquejada violentament pels croats.

Després d'aquest setge s'originaren els episodis llegendaris de Martim Moniz, i de la llegendària batalla de Sacavém.

Alguns croats s'establiren a la ciutat, entre els quals se'n destaca Gilbert de Hastings, escollit bisbe de Lisboa.

Després de la rendició, una epidèmia de pesta s'estengué per la regió causant milers de víctimes entre la població.

Lisboa es tornà, mentrestant, capital de Portugal el 1255.