Viquipèdia

La cançó popular: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m bot: -a Estats Units +als Estats Units
torne l'article al seu estat d'abans
Línia 1:
{{Infotaula d'obra artística
'''La Cançó Popular''' comprèn un conjunt de gèneres musicals que resulten atractius per al gran públic i que generalment són distribuïts a grans audiències a través de la indústria de la música. Això està en contrast tant amb la música culta com amb la música tradicional, les quals normalment es difonen per via acadèmica o per via oral, respectivament, a audiències més minoritarias.1
| imatge = Grup escultòric de Miquel Blay..jpg|thumb|La cançó popular.
| mida imatge = 350px
| imatge_externa =
| títol = ''La cançó popular''
| altre idioma =
| altre títol =
| artista = Miquel Blay
| artista2 =
| any = [[1909]]
| estil = [[Modernisme]]
| material = [[Pedra de Montjuïc|Pedra blanca de Montjuïc]]
| llargada =
| alçada =
| amplada =
| museu = Palau de la Música Catalana
| ciutat = Barcelona
| coordenades =
| imatge2 =
| mida imatge2 =
| peu imatge2 =
}}
'''La Cançó Popular''' és una obra de l'escultor català [[Miquel Blay]] emplaçada a la façana del [[Palau de la Música Catalana]] que dóna al carrer de Sant Pere Més Alt de [[Barcelona]]. Presentada el 8 de desembre de 1909, el grup escultòric ha estat comparat a la proa d'un vaixell. El conjunt al·legòric, d'un alt [[simbolisme]] conceptual, és considerada l'obra de referència de l'autor i la seva estètica, així com una obra cabdal del [[Modernisme]]. La donzella, que representa la cançó, és acompanyada per personatges de diferents edats i oficis que representen el poble català, del qual sorgeix la música tradicional; tot ells sota la protecció de [[Sant Jordi]], patró de [[Catalunya]].<ref>HUGHES R.; El Palau de la Música Catalana. Ed. Triangle Postals. Barcelona, 2009.</ref>
 
El relleu de ''La Cançó Popular'' decora la façana del Palau de la Música de Barcelona, obra de l'arquitecte [[Lluís Domènech i Montaner]] i és la seu de l'entitat musical [[Orfeó Català]]. És un alt relleu irregular de 5 metres d'alt amb un curiós emplaçament: es troba integrat a la columna de l'angle de l'edifici i per la part baixa forma part de la barana de la balconada que envolta el Palau.
Enfront de la música tradicional o folklòrica, la música popular no s'identifica amb nacions o ètnies específiques sinó que té un caràcter internacional. Entre els gèneres més representatius de la música popular del nostre temps es poden destacar el pop, el rock, el dance o la música llatina, entre d'altres.
 
Cal comentar que l'edifici només tenia dues façanes en forma de cantonada i la seva situació especial en l'entorn urbà va requerir una actuació especialment hàbil. L'arquitecte Domènech i Montaner, va concebre l'obra com una façana contínua per donar grandiositat a l'edifici. Encertadament, el grup escultòric de Miquel Blay marca el centre d'interès en l'angle i ajuda a aconseguir la continuïtat i l'efecte que la façana porxada envaeix el lateral. El mateix vèrtex, per ser el punt clau d'atenció, es troba coronat amb l'anagrama de l'entitat i la torre més alta de tot el conjunt.
Altres denominacions que rep de vegades la música popular són «música lleugera» o «música pop», encara que no són molt adequades en tenir ia altres significats més restrictius. D'altra banda, «música popular» s'ha emprat en ocasions històricament per referir-se al que actualment coneixem com a música folklòrica o tradicional, un ús que encara perviu en alguns contextos. Per evitar confusió amb aquest últim sentit, de vegades s'empra l'expressió «música popular moderna», o simplement «música moderna».
 
Les primeres notícies que hi ha de l'encàrrec del relleu apareixen en una carta que Domènech i Montaner envia, l'any 1905, des de Canet de Mar a Miquel Blay, quan encara aquest residia a [[París]]:
== Definició ==
''Canet de Mar, 1 d'Agost 1905''
 
''Sr. Miquel Blay''
El musicòleg i especialista en música popular Philip Tagg defineix el concepte a la llum dels aspectes socioculturals i econòmics:
 
''Estimat amich:''{{cita|''He estat molt temps fora de Barcelona y malalts aquí a Canet á la tornada. No estranyi doncs la tardansa en contestarli.(...) L'assumpto de la esculptura de la cantonada del Orfeó es el següent, referit al croquis publicat pels diaris que'l Sr. Cabot me diu que V. té y que sino li enviarà:''
"La música popular, a diferència de la música culta, és concebuda per ser distribuïda de forma massiva, i freqüentment a grups grans i soci culturalment heterogenis. És distribuïda i emmagatzemada de forma no escrita. Només és possible en una economia monetària industrial on es converteix en una mercaderia i, en societats capitalistes, subjectes a les lleis del lliure mercat, segons la qual idealment ha de vendre el més possible, del que menys possible, al major preu possible ".
 
''De la acolada que remata l'arch del pilar ne surt una figura de la música popular catalana, fusa la figura per la part de baix en l'arch y exenta casi ó arrimada á la brana per el cos. Voltan á la figura destacantse com a fons d'aquesta en posicions lliures els cantaires y las noyas del orfeó y per damunt del grupo y adossat á la cantonada s'alsa en actitud protestora St. Jordi patró de Catalunya. En els carquinyolis dels archs inferiors hi ha també. molt sortints, una sèrie de caps simetricaments distribuïts que recordan també coristas. Pera fer el bocet me sembla que ab aquest argument y la taca del croquis ne tindrè prou. No obstant per si ho creu convenient li enviarem croquis de secció y plana á mida. Avuy dono ordre de qu'ls fassin y els hi enviin.''}}
Per Cristopher Mardorf, un enfocament comú per definir la música popular és vincular la seva popularitat amb l'escala de l'activitat, com la venda de partitures o enregistraments. Aquest enfocament té un problema, ja que les audicions repetides no es compten, la profunditat de la resposta no es constata, audiències socialment diverses són tractades com un mercat conjunt i no hi ha diferenciació entre els estils musicals. Una altra forma de definir la música popular és vincular la seva popularitat amb els mitjans de difusió corresponents. No obstant això, això és problemàtic, ja que tot tipus de música, des del folk fins al més avantguardista, estan subjectes a la mediació de masses. Un tercer enfocament per definir la música popular és a força d'un grup social, ja sigui una audiència massiva o una classe social particular (el més sovint, encara que no sempre la classe obrera), un enfocament que és problemàtic perquè les estructures socials no poden ser simplement sobreposat sobre estils musicals. Aquests tres enfocaments són molt parcials i estàtics també. A més, la comprensió de la música popular ha canviat amb el temps.
 
''Ja ho sap com sempre de V.afm. amich y admirador,''
== Història ==
 
''Lluís Domènech''<ref>Carta de Lluís Domènech a Miquel Blay ( 1 d'agost de 1905). Col·lecció particular.</ref>
=== orígens ===
El Music Hall d'Oxford (cap a 1875).
 
Com es pot constatar, Domènech i Montaner ja tenia una idea molt clara de com havia de ser el relleu emblemàtic de l'entitat, tant per simbologia i composició, com també pel que fa als aspectes més tècnics del modelat. Joaquim Cabot i Rovira, aleshores president de l'Orfeó Català, que coneixia a Miquel Blay des de molt abans, va ésser la persona de contacte entre els dos artistes. Concretament, se sap que el 1896, Cabot i Rovira va visitar l'estudi de l'escultor a París i ja aleshores va manifestar la seva admiració per l'artista.
Fins a finals del segle XVIII, a Europa, les dues grans corrents musicals que hi havia eren la que actualment coneixem com a música clàssica, de tradició escrita i vinculada a l'aristocràcia, i la música folklòrica (en aquells dies música popular), de tradició oral i vinculada a una població fonamentalment rural.
 
Segons l'anotació del mateix Blay en una agenda de butxaca de 1905, l'escultor va començar un esbós del relleu el dia 4 de novembre, del qual només es conserva en fotografia. L'any següent en faria un altre, realitzat en guix, amb unes mides de 75 x 48 x 31 cm que es troba al [[Museu de la Pesca]], hereu del museu Cau de la Costa Brava, amb num. inv. 0365. Hi trobem representat un fragment d'un edifici amb una balconada, sobre la qual es disposen en forma de triangle una sèrie de volums, insinuant personatges poc definits.<ref>Catàleg exposició Miquel Blay. Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, Setembre de 2000.</ref>
Aquesta dualitat artística, que no feia sinó reflectir la clara divisió social i cultural del públic, començarà a canviar amb el desenvolupament de la Revolució Industrial. En països com el Regne Unit i França, el creixement de les ciutats, la burgesia i la florida d'una classe mitjana urbana interessada en la cultura, promouen l'aparició d'espectacles músic-teatrals dirigits a aquest públic.2 Aquests espectacles es representaran de forma regular en llocs com les tavernes, jardins i salons de ball de Londres, o els teatres i els cafè-concert de París, i seran el brou de cultiu per a la creació i divulgació de cançons i altres composicions que aniran conformant un nou corrent, la música popular urbana. Els primers espectacles d'aquest tipus són el ballad opera i el music hall al Regne Unit, el teatre de varietats i el vaudeville a França, i un temps després el minstrel show als EUA. A aquests se sumarien a les següents dècades nous formats d'espectacles de varietats com el cabaret, la revista, el burlesque, etc.
[[Fitxer:018 Palau de la Música, La cançó popular catalana, de Miquel Blay.jpg|thumb|Palau de la Música, La cançó popular catalana, de Miquel Blay]]
 
La composició del relleu definitiu, que Blay modelarà a escala reduïda al seu estudi de [[Madrid]], segueix l'esquema del segon esbós. A la part central del relleu figura l'escut de Barcelona. Per cada costat de l'escut en direcció ascendent, en sorgeixen volades d'ocells que en arriben fins a la barana de l'edifici. Just a l'angle d'aquesta barana es troba una noia amb túnica i cabells llargs, amb el braç dret aixecat, que és l'al·legoria de la cançó. Darrere aquesta noia hi ha diversos grups de personatges: a la dreta, un grup de pagesos catalans i, al seu darrere, un grup de pescadors. Un dels pagesos agafa pel braç a la noia central i aquesta, la cançó, es troba relacionada amb el poble; és en aquest moment quan esdevé cançó popular. Els mariners i els pescadors són els que transportaran per tot el món les velles i poètiques cançons populars.
La Bella Otero, ballarina, cantant i actriu de la Belle Époque francesa.
A la part esquerra de la noia hi ha un grup femení, amb unes noies que llueixen vestits de gala i d'altres amb roba més senzilla, i també uns infants. Aquests personatges representen membres de la societat catalana, mares i noies, que mantindran vives per sempre aquests cançons tradicionals. En aquest grup, mig tapat per la bandera, hi trobem una al·legoria de la coneguda cançó popular ''El noi de la mare''.
 
Finalment al d'amunt de tot el conjunt, com a protector i patró, el cavaller [[Sant Jordi]], símbol del llegat espiritual del poble català, aguanta amb la mà esquerra la bandera abans esmentada i amb l'altra mà manté al seu davant una espasa dreta. La signatura de Miquel Blay figura al vestit de la noia sobre l'escut inferior a la part dreta.<ref name="Catàleg">Catàleg exposició Miquel Blay: L'escultura del sentiment. (Textos de Pilar Ferrés). Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, Setembre de 2000</ref> A sota d'aquest escut es pot llegir la següent inscripció: ''Donatiu de l'Excel·lentíssim Senyor / Joaquim de Càcer i de Amat / Marqués de Castellbell / Abril de 1907''.
Al costat d'aquest desenvolupament del món de l'espectacle es produeix també un progressiu apropament de la música a les llars de la gent, basat d'una banda a l'abaratiment dels instruments musicals, i per un altre en una disponibilitat cada vegada més gran de partitures creades per al consum domèstic. Aquest nou mercat va permetre que molts compositors, que en èpoques anteriors només podien treballar sota l'encàrrec d'una institució religiosa o com a empleats d'una cort o un important mecenes, poguessin ara convertir-se en professionals liberals. Les seves creacions han de ser comercialitzades per editores musicals que s'encarregaran també de tutelar els drets de la composició. Exemples d'aquestes creacions es poden trobar en els lieder alemanys de Schumann o les canzonette italianes de Donizetti, per a veu i piano, en les quals hi ha sovint una estructura similar a la de moltes cançons pop modernes. Un fenomen similar passa als EUA amb la indústria musical del Tin Pa Alley-amb fortes arrels en folklore angloamericano- i el seu autor més conegut, Stephen Foster.
 
[[Joaquim Cabot i Rovira]] com a president de l'Orfeó Català havia demanat al marqués de Castellbell la seva aportació per al Palau de la Música Catalana que s'estava construint a Barcelona i el Sr. [[Joaquim de Càcer]] accedí a costejar i a donar a l'Orfeó el grup al·legòric.
Finalment, en la segona meitat del segle XIX també cobra força l'òpera lleugera o opereta, primer a París (amb figures com Jacques Offenbach i el seu popular cancan), després a Viena (d'on van sorgir els famosos valsos dels Strauss) i Londres . A Espanya també es va practicar el gènere de l'opereta, sota el nom de sarsuela.
 
El compromís d'encàrrec de l'obra es signà el 31 de desembre de 1906, prèvia presentació d'un petit esbós com a model. Així tot el pressupost de l'obra fou sufragat pel marqués de Castellbell. El pressupost amb el qual va comptar l'obra era d'11.000 pessetes, de les quals 5.000 anirien per al seu creador, Miquel Blay, per l'execució del model a meitat de la seva grandària, tot i que al final el farà a un terç de la seva mida real). Aquestes serien cobrades de la següent manera: 1.500 ptes. en el moment de l'encàrrec del model; 1.000 ptes. el dia 15 de febrer següent; 1.000 ptes. alhora de la presentació del model ja acabat i les altres 1.500 ptes en el moment d'instal·lar el grup escultòric en la façana del Palau. Les altres 6.000 pessetes restants van anar destinades a pagar a Frederic Bechini, propietari dels tallers on es va portar a terme el procés d'ampliació al format corresponent a la façana amb pedra blanca de Montjuïc. Segons el document d'execució, el model original es lliuraria a l'Excel·lentíssim Sr. Marqués de Castellbell.
=== segle XX ===
Encara que els estils de música popular del XIX seguiran tenint vigència durant el segle XX (especialment a la primera meitat), el nou segle es va a veure sacsejat per dos grans moviments musicals de repercussió internacional: el jazz (a la primera meitat del segle) i el rock (en la segona meitat). Tots dos tenen el seu origen als EUA i tots dos estan fortament influïts per la música de la població negra.
 
El relleu presenta un model molt acurat, ple de rics detalls i textures. Cal destacar un cert realisme idealitzant en els personatges, mentre d'altres són més austers; així com la presència d'algunes corbes dinàmiques en la composició, com la túnica i els cabells de la noia central, així com la bandera de Sant Jordi. Les figures es troben modelades en alt relleu, i fins i tot exemptes, s'esfumen en una massa posterior de flors i llum.
=== El jazz, el ragtime, el blues ===
Al començament de segle XX, als EUA, comencen a difondre entre la població urbana diversos gèneres musicals derivats de les tradicions populars dels africans que havien arribat com a esclaus al continent, influïdes ara per les tradicions musicals blanques.
 
Miquel Blay va modelar el relleu de l'obra a Madrid, just quan s'hi acabava d'instal·lar. L'obra la va finalitzar a la fi de la seva etapa francesa; etapa on es poden observar més realitzacions que presenten estètiques més renovadores i amb un grau elevat d'uniformitat.
Neixen i adquireixen notorietat d'aquesta manera el ragtime, el blues urbà (derivat del blues primitiu que era cantat en el rural), i finalment, el jazz, que combinava la música de banda i de desfilades que venia sonant sobretot a Nova Orleans, amb fortes dosis d'improvisació i amb particulars característiques rítmiques i estilístiques.
 
[[Enric Jardí]] cita aquesta peça com l'obra senyera de Miquel Blay, i fins i tot, l'exemple cabdal del modernisme català.<ref name="Catàleg"/>
Louis Armstrong, cantant, trompetista i compositor de jazz.
 
== Vegeu també ==
La invenció del fonògraf primer, i de la ràdio després, permeten una difusió sense precedents d'aquests nous gèneres musicals, que eren sovint interpretats per músics autodidactes molt més lligats a una tradició musical que no a la literatura musical. Aquest fet, l'origen no europeu dels intèrprets, i el citat recurs a la improvisació, van contribuir a crear una música de gran frescor i vitalitat. Al contrari d'allò que havia succeït tantes vegades en la història de la música, la tecnologia oferia ara a una música popular fundada més sobre la pràctica que sobre l'escriptura l'oportunitat de ser transmesa i heretada en comptes de ser oblidada.
* [[Art públic de Barcelona]]
 
== Referències ==
La música jazz va continuar desenvolupant-se durant tot el segle XX, arribant a ser una música de gran consum en els anys 20, 30 i 40, principalment a Amèrica, però també a Europa. Especial popularitat va aconseguir l'estil del swing, de la mà de compositors i directors d'orquestra com Benny Goodman o Glenn Miller. Alhora, la cançó popular nord-americana (en veus com la de Bing Crosby i més tard Ella Fitzgerald o Frank Sinatra) es va veure fortament influïda per les aportacions estilístiques del jazz. Aquesta influència aconseguiria més tard també al rock, a través del rhythm and blues. A partir dels anys 40 i 50, al costat del declivi de les formes més populars de jazz, van començar a sorgir subgèneres més complexos i dissonants (com el bebop o el cool jazz), que van fer que el gènere jazzístic s'anés tornant una "música per a músics "i per entusiastes (quan no per elits). No obstant això, els vells clàssics del jazz no desapareixerien ja mai del repertori popular, convertint a aquest gènere en una de les majors aportacions musicals del nou continent.
{{Referències|2}}
 
== Bibliografia ==
=== La cançó popular clàssica ===
* BORRÀS, M.: ''LLuís Domènech i Montaner, arquitecte del Modernisme''. Barcelona: Ed. Polígrafa, 1971.
Els estils de la música popular occidental del segle XIX, que es van nodrir tant de fonts cultes com folklòriques, van seguir el seu desenvolupament al segle XX paral·lelament a l'aparició de nous corrents com el jazz o el rock.
* BOHIGAS, O.: ''Lluís Domènech i Montaner, arquitecte modernista''. Barcelona: Nadala 1973 Òmmium Cultural, 1973.
* FERRÉS LAHOZ, P.: ''Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936), Catàleg raonat''. Olot: Vitrina, num.7, 1995.
* FERRÉS LAHOZ, P.: ''Miquel Blay, l'escultura del sentiment''. Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa, setembre de 2000
* HUGUES R.: ''El Palau de la Música Catalana''. Barcelona: Ed. Triangle Postals, 2009.
* ''Catàleg de l'exposició Blay al Palau (textos de Pilar Ferrés)''. Fundació Caixa de Girona, del 13 de febrer al 31 de març de 2000.
 
{{commonscat}}
Fins a la dècada de 1960, en el terreny vocal prevaler la cançó lleugera popularitzada pels espectacles de varietats i pels començaments de la ràdio i del cinema sonor, conservant certs caràcters propis a cada país. Així va passar amb el pop tradicional nord-americana (amb creacions de Cole Porter, George Gershwin o Irving Berlin), la cançó francesa o "chanson" (amb artistes com Edith Piaf o Jacques Brel), la cançó italiana (on destaca la cançó napolitana, amb Renato Carosone) o la cançó alemanya (representada pel Kabarett i el Schlager). Igualment passa a Espanya amb la cançó espanyola, el gènere més representatiu és primer el cuplet i després la cobla (amb figures com Concha Piquer, Antonio Molina i posteriorment Lola Flores o Rocío Jurado). Llatinoamèrica per la seva part va exportar gèneres com el bolero (amb Antonio Machín i altres) o els ritmes de ball tan populars com el tango (amb Carlos Gardel), la rumba o el mambo.
{{cal coor cat}}
 
A la segona meitat del segle els espectacles de varietats entren en franca decadència, i encara que la cançó lleugera seguirà gaudint de notable popularitat fins als nostres dies, anirà cedint terreny -sobretot entre la gent jove- davant l'avanç de la moderna música pop / rock , de la qual rebrà una considerable influència arribant fins i tot a confondre amb ella. El resultat és el gènere conegut com a cançó melòdica, representada al món hispà per artistes com Raphael, Julio Iglesias, Luis Miguel, Il Divo o el brasiler Roberto Carlos, mentre al món anglosaxó es poden destacar les figures de Frank Sinatra o Barbra Streisand . Altres artistes destacables d'aquesta etapa són els francesos Charles Aznavour i Serge Gainsbourg, la grega Nana Mouskouri o l'italià Domenico Modugno.
 
Assenyalar finalment la pervivència en tot el segle XX d'un gènere mixt entre teatre, música popular i ball que, amb orígens al XIX, conservarà la seva fortalesa fins als nostres dies: el musical. Amb epicentre creatiu a Broadway (Nova York) i West End (Londres), de la mà d'autors com Leonard Bernstein o Andrew Lloyd Weber, el musical va fructificar també en altres capitals europees, llatinoamericanes i asiàtiques, i va tenir el seu reflex també en el setè art amb adaptacions o creacions originals dins el cinema musical.
 
Elvis Presley, artista icona del rock and roll.
 
=== El pop i el rock ===
The Beatles
 
El rock and roll va néixer als anys 50 com una música animada i de ritme ràpid que sorgia fonamentalment d'un maridatge interracial entre el rhythm and blues negre i el country blanc. Pioners d'aquest gènere van ser majorment artistes de color com Chuck Berry o Little Richard, encara que també cantants blancs com Bill Haley i especialment Elvis Presley, que portaria el fenomen del rock and roll als seus màximes cotes de popularitat. El nou gènere, que va arrelar fonamentalment entre la gent jove, es combinaria en la dècada següent amb altres estils de música popular donant lloc a una sèrie de variants conegudes genèricament com rock, que acabarien expandint pels cinc continents.
 
A la dècada dels 60, les figures dominants del rock primigeni americà van haver de cedir protagonisme davant l'avanç d'una nova onada de grups britànics que havien rebut la influència del rock and roll. Sorgeix el que s'anomenaria com Invasió britànica. Bandes com The Beatles, The Rolling Stones, The Who o The Animals, les quals van tenir resposta a Amèrica amb grups com The Beach Boys o The Byrds, contribuirien notablement a l'evolució del rock i al sorgiment de la nova cara de la música popular blanca : la música pop. D'altra banda, al final de la dècada artistes nord-americans com Jimi Hendrix o The Doors també jugarien un paper fonamental en el desenvolupament de la música rock. Alhora, es van consolidar noves tendències entre els nord-americans de color, com el soul i el funk, amb la figura destacada de James Brown. Es va produir també als Estats Units un revival de la música folk amb la cançó protesta, representada entre d'altres per Bob Dylan.
 
Els anys 70 van veure néixer nous estils, com el hard rock (una variant del rock més dura i de guitarres elèctriques més distorsionades), el reggae d'origen jamaicà, el rock progressiu, el punk, el rap, la música disc (que va dominar les pistes de ball), o els primers passos de la música electrònica en l'àmbit del popular, on despuntaran compositors com Jean-Michel Jarre o Vangelis. Al nivell més comercial, els majors èxits van pertànyer a artistes pop com Elton John o el grup suec ABBA i a bandes com Led Zeppelin i Pink Floyd. Alhora arribaven repercussió internacional nous ritmes llatins com la salsa cubana o la bossa nova brasilera, i, en diferents zones del món, emergien estils que barrejaven elements del pop / rock occidental amb la música popular local (així prenen forma el Afropop, el rock llatí, el J-pop, el pop rus, etc.). Finalment, va ser aquesta dècada l'època daurada de la cançó d'autor en països del sud d'Europa (Espanya, França, Itàlia ...) i Llatinoamèrica.
 
Michael Jackson.
 
La incorporació dels sons sintetitzats i la popularitat del videoclip van marcar l'estètica de la música pop dels 80, on van destacar figures com Michael Jackson o Madonna, al costat de grups pop-rock europeus d'una nova onada (New Wave) que buscaven sons alternatius , com U2 o The Police. A les discoteques, la música disc deixava pas a la música electrònica de ball com el post-disc, el house o el techno. Entre els amants de la música lenta i relaxant es consolidava el new age i, en l'altre extrem de l'espectre musical, el heavy metal aconseguia la seva major popularitat a banda i banda de l'Atlàntic.
 
En els anys 90, el grunge de Nirvana i el rock alternatiu comparteixen protagonisme amb el britpop de Blur i Oasis en les llistes d'èxits, mentre l'escena dance, vinculada a les pistes de ball, desenvolupa una cada vegada més variada prole de subgèneres electrònics (tràngol, drum and bass, chill-out ...). Una multiplicació similar es consolida des de la dècada anterior en l'àmbit de l'heavy metall, amb derivacions com el thrash metall (liderat per la banda Metallica) i altres subgéneros com el metall progressiu o el death metall. Amb tot, les vendes de discos en aquesta dècada estaran liderades per artistes musicalment més conservadors com Mariah Carey i altres estrelles angloamericanes del pop melòdic.
 
La música popular entra així finalment al segle XXI amb un ja ampli bagatge a l'esquena, caracteritzat per la multitud de gèneres i estils que han anat prenent forma dècada rere dècada, i conformant un extens i variat cos de música apreciat per gent de diferents gustos, edats, ideologies i extraccions socials al llarg i ample de tot el món.
 
{{ORDENA:La Canco Popular}}
 
[[Categoria:Ciutat Vella de Barcelona]]
[[Categoria:Escultures de Barcelona]]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/La_cançó_popular»