Creu grega: diferència entre les revisions

[[Fitxer: Compact cross-in-square.jpg|thumb|Planta de ''creu inscrita'' basada en la creu grega de la [[Cattolica di Stilo]], església bizantina de [[Stilo]] ([[Calàbria]]), segle IX<ref> [http://www.calabriatours.org/chiese/cattolica_stilo.htm ''Cattolica di Stilo'']. </ref>]]

En [[arquitectura]], la intersecció de [[nau (arquitectura)|nau]] i [[transsepte]] confereix a les esglésies una [[planta (arquitectura)|planta]] en forma de creu. Es parla de planta de creu grega per a les esglésies en què la nau i el transsepte tenen la mateixa llargària i s'intersequen a la meitat de la seva longitud. Quan la nau i el transsepte són de diversa longitud, es parla de planta de [[creu llatina]].<ref name="LajoSurroca2002">{{ref-llibre|autor=Rosina Lajo|coautors=Josep Surroca|títol=Lèxic d'art|url= http://books.google.com/books?id=tyO_me3OmSgC&pg=PA50| consulta=15 juny 2012|data=12 agost 2002| editorial=Ediciones AKAL|isbn=978-84-460-0227-7|pàgines=50–}}</ref>

La planta de creu grega és típica de l'[[arquitectura bizantina]]: el prototip és la ja destruïda [[església dels Sants Apòstols]] de [[Constantinoble]], recreada després a [[Itàlia]] durant l'[[alta edat mitjana]], però gairebé completament substituïda per la [[creu llatina]] amb l'arribada del [[arquitectura romànica|romànic]]. Un famós exemple d'església amb creu grega d'inspiració bizantina és la [[basílica de Sant Marc]] de [[Venècia]]. A les [[Església Ortodoxa|esglésies ortodoxes]] de l'[[Europa oriental]] la creu grega ha estat usada des de l'edat mitjana fins a l'actualitat; per descriure'n la planta s'han fet servir els termes ''creu en quadrat'', ''cúpula en creu'' o ''església inscrita en creu'' (''cross-in-square'' i ''crossed-dome'' en anglès, ''église à croix inscrite'' en francès, ''Kreuzkuppelkirche'' en alemany, ''Βυζαντινός ρυθμός'' en grec i ''Крестово-купольный храм'' en rus).<ref> Ch. Bouras: «The Byzantine Tradition in the Church Architecture of the Balkans in the Sixteenth and Seventeenth Centuries», dins J.J. Yiannias, ed.: ''The Byzantine Tradition After the Fall of Constantinople'' (Charlottesville, 1991), 107-49. ISBN 0-8139-1329-2.</ref> Una forma particular n'és el ''tetraconch'', o quatre petxines.<ref>

* W. Eugene Kleinbauer: «Zvart'nots and the Origins of Christian Architecture in Armenia», dins ''The Art Bulletin'', vol. 54, núm. 3 (setembre de 1972), pp. 245-262 [http://www.jstor.org/stable/3048994 JSTOR]. </ref>

La planta de creu grega fou represa a la Itàlia central durant el [[Renaixement]], quan es van construir diversos edificis de [[planta (arquitectura)|planta central]]: [[Filippo Brunelleschi]] la va experimentar a la [[Sagristia Vella]] de [[basílica de San Lorenzo |Sant Llorenç]] de [[Florència]] i la va usar a la [[capella dels Pazzi]]. Aquests exemples arquitectònics van influir els germans Da Sangallo: primer [[Giuliano da Sangallo|Giuliano]] va realitzar la basílica de Santa Maria delle Carceri de [[Prato]], després [[Antonio da Sangallo el Vell|Antonio]] va projectar l'església de San Biagio de [[Montepulciano]]; del mateix període són també el temple de Santa Maria della Consolazione de [[Todi]] (encara que l'atribució és incerta) i el projecte originari de [[Donato Bramante]] i de [[Miquel Àngel]] per a la [[basílica de Sant Pere]] del [[Vaticà]]. Bramante va reintroduir també aquesta tipologia al nord d'Itàlia. Un altre exemple d'església amb creu grega és l'església de Sant'Egidio, més coneguda com a «església de Sangallo», a [[Cellere]] ([[província de Viterbo]]).

{{ORDENA:Creu Grega}} <!--ORDENA generat per bot-->