Reproductor d'àudio portàtil: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - dels 50s, + dels 50, |
Cap resum de modificació |
||
Línia 14:
La qualitat era força baixa, presentaven una resposta freqüencial molt irregular i alhora soroll de fregament de l'agulla amb el disc de cera.
El primer
Posteriorment, el 1888, Emilio Berliner va inventar l'anomenat [[gramòfon]], que triomfaria sobre el
La duració aproximada d'un disc de shellac
Durant la dècada dels 20 es van introduir els primers passos en l'enregistrament i reproducció electromagnètic, el qual consistia en un [[transductor electromagnètic]] capaç de convertir l'energia acústica en elèctrica i a l'inrevés.
Línia 45:
El funcionament és molt similar al del fonògraf, però aquest presenta un disc pla de shellac (informalment i incorrecta anomenat "pissarra") en comptes d'un cilindre, i l'enregistrament s'efectuava generalment per amplitud lateral i no verticalment (com en el cilindre), encara que algunes companyies van estar produint discs tallats verticalment, sent la més famosa la companyia audiovisual francesa [[Charles Pathé|Pathé]].
La velocitat de revolució òptima per un disc de shellac oscil·la en els discs gravats abans de l'estàndard (sent l'estàndard 78 rpm) entre 70 i 120 [[rpm]], mentre que després de l'estàndard el disc gira sempre entre 70 i 80 rpm. Generalment, el disc es comença per l'exterior, encara que al principi, algunes feien començar el disc a l'interior.
Les dimensions més comunes són de 7[[polzada|"]] (entre 1898 i 1919), 10[[polzada|"]] (des de 1901) i 12[[polzada|"]]. Altres dimensions com 11 1/2[[polzada|"]] era usada habitualment per companyies com [[Charles Pathé|Pathé]] i altres mides poc comunes inclouen discs de 20[[polzada|"]].
| |||