Todd-AO: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida Categoria:Formats de pel·lícula usant HotCat |
Ampliació de característiques i creació d'èxits i versions. |
||
Línia 9:
=== So ===
El sistema de so de Todd-AO era excel·lent. Les còpies dels films es realitzaven sobre pel·lícules de 70 mm, però els fotogrames ocupaven 65 mm de cel·luloide, així que els 5 mm sobrants s'usaven per la inclusió
Una de les grans avantatges del Todd-AO era la possibilitat d'oferir els diàlegs amb el sistema de so direccional; és a dir, si l'actor es trobava en el costat dret de l'enquadrament, se li escoltaria a través del canal d'àudio situat a la part dreta de la pantalla, i així amb tots els sons.
=== Incompatibilitats ===
El Todd-AO era un gran sistema però també tenia els seus inconvenients. Operava a 30 fotogrames per segon, així que no era compatible amb les reduccions de 35 mm que feien els cinemes que no comptaven amb equip de projecció per a 70 mm. Per aquesta raó, la primera producció en Todd-AO, ''Oklahoma'' de [[Fred Zinnemann|Fred Zinneman]], estrenada al 1955, es va rodar també en format Cinemascope, a fi que pogués ser projectada en el major nombre de sales. Es va descobrir que el Todd-AO era compatible amb els projectors de CinemaScope en reduccions de 35 mm, sempre que es reduís la velocitat de rodatge i projecció a les 24 imatges per segon. Així que la segona cinta filmada a Todd-AO, [[La volta al món en 80 dies (pel·lícula)|''La volta al món en 80 dies'']] de [[Michael Anderson]], estrenada al 1956, va tenir també dues versions, ambdues en el mateix sistema, però amb diferents velocitats de projecció.
Però els problemes del Todd-AO no van acabar aquí. Els exhibidors sempre s'havien mostrat contraris a instal·lar pantalles corbades a les seves sales, ja que només es podien utilitzar amb el Cinemascope i el Todd-AO, i no resultaven adequades per a la projecció de tots els altres formats més convencionals.
Michael Todd i l'American Optical van decidir canviar les especificacions del format per adequar-lo a les pantalles rectangulars planes de tota la vida. Així que la tercera pel·lícula que van realitzar, ''Al sud del pacífic'' de [[Joshua Logan]], estrenada al 1958, es va rodar en una única versió a 24 fotogrames per segon, i a partir d'aquí aquest va ser l'estàndard de totes les produccions realitzades amb Todd-AO.<ref name=":0" />
== Èxit i versions ==
Tot i els problemes i canvis que va patir, el Todd-AO va tenir un èxit aclaparador, ja que la seva qualitat d'imatge i so era molt superior a la de la resta de formats panoràmics existents llavors. El recolzament definitiu al nou format va arribar de la mà de [[20th Century Fox|20th Century-Fox]], que va decidir utilitzar-lo en totes les seves superproduccions, com ara [[Cleòpatra (pel·lícula de 1963)|''Cleopatra'']] (1963) de [[Joseph L. Mankiewicz|Joseph L. Mankievicz]], reservant el Cinemascope per a les pel·lícules més normals. L'última pel·lícula rodada en Todd-AO va ser ''Aeroport'' (1970) de [[George Seaton]].
No obstant això, Richard Vetter, un enginyers d'American Optical, va desenvolupar dues variants del sistema. La primera d'elles, anomenada Dimension 150, era igual que el Todd-AO, però equipada amb unes lents especials que permetien captar un major angle de visió. Va ser utilitzada només en dues pel·lícules, [[La Bíblia (pel·lícula)|''La Bíblia'']] (1966) de [[John Huston]] i [[Patton (pel·lícula)|''Patton'']] (1970) de [[Franklin J. Schaffner]]. La segona variant, anomenada Todd-AO 35, era similar al CinemaScope i va ser llançada amb el film [[Macbeth (pel·lícula de 1971)|''Macbeth'']] (1971) de [[Roman Polanski|Roman Polanski.]] Aquesta última versió es va utilitzar durant quinze anys, donant fantàstics resultats en films molts populars com: [[La fuga de Logan (pel·lícula)|''La fuga de Logan'']] (1976) de [[Michael Anderson]] i ''[[Conan el Bàrbar (pel·lícula de 1982)|Conan el Bàrbar]]'' (1982) de [[John Milius]].
== Llistat de pel·lícules ==
*
== Referències ==
| |||