Antoni Noguera i Balaguer: diferència entre les revisions

Pels voltants de 1888 comença l’activitat periodística, centrada exclusivament en la crítica musical. Els seus escrits eren els d’un discrepant, els característics d’un artista en conflicte amb el seu medi. Per això, atacà amb duresa els diversos sectors de la vida musical mallorquina: les bandes, l’afició pel ''[[género chico]]'', les òperes del [[Teatre Principal (Palma)|Teatre Principal]], la música de les esglésies, els compositors, les vetlades que promovien les entitats associatives… Enfront d’aquest estat de coses, que ell amb certa reiteració va qualificar de deplorable i de llastimós, volgué impulsar un moviment de regeneració i modernització, el qual, prioritàriament, passava per un increment de la professionalitat i de l’actualització estètica dels músics i per la priorització dels valors artístics de la música per damunt la seva dimensió de fet social.

 

 

La música simfònica, inexistent a l'illa fins a la derrera dècada del segle XIX, arribà tímidament el 1893 de la mà de la Sociedad de Conciertos de Madrid. Tot i que al voltant dels anys noranta d'aquest segle ja es podien sentir actuacions de més petit format que tenien lloc al Círculo Mallorquín, no fou fins aleshores que el públic mallorquí pogués escoltar una orquestra simfònica. Aquesta comptava amb 120 músics, i portaven al repertori obres de Beethoven, Wagner i el compositor mallorquí Miquel Marquès. Arrel d'aquesta primera presa de contacte, a partir de l'any següent trobam ja concerts més organitzats i de manera més regular. De tot això en trobam constància en les cròniques d'Antoni Noguera a ''La Última Hora''. Ell mateix era un dels principals promotors i gestors d'aquests cicles de concerts, sempre vetllant per la introducció de la cultura musical i el bon gust per la música a la societat mallorquina.