Emmanuel Chabrier: diferència entre les revisions

Aviat es va comprometre amb l'avantguarda del seu temps, és a dir, amb els primers wagnerians, els joves [[César Franck|franckistes]] que renegaven de l'ensenyament oficial i que serien expulsats fulminantment d'alguns cursos del Conservatori per haver infiltrat la partitura de ''[[ElsDie mestresMeistersinger cantairesvon de NurembergNürnberg]]'', els poetes simbolistes, els pintors impressionistes contra els que arremetia la premsa i els plebeus. En aquell medi hom s'estimava Chabrier, per la seva naturalitat i energia, pel deliri en el teclat. Al principi actuà com un mer afeccionat, compongué algunes melodies, unes [[opereta|operetes]] escabellades que no arribà acabar sobre temes de [[Paul Verlaine|Verlaine]], [[Fisch-Ton-Khan]], ''Vaucochard et fils Ier''. Després dues òperes bufes, ''L'étoile'' ([[1877]]) i ''L'education manquée'' ([[1879]]), que li valgueren l'efusiu alè de [[Gabriel Faure]] i d'[[André Messager]]. També rebé l'ajuda d'un gran amic [[Paul Jean-Jacques Lacome d'Estalenx]], un altre compositor francès, pràcticament desconegut.

El mateix any de ''L'education manquée'', abandona el seu despatx ministerial per abocar-se de manera exclusiva en la música. També per a ell, el gran revulsiu havia estat, un temps abans, l'audició de ''[[TristanyTristan iund IsoldaIsolde]]'' a [[Munic]], on l'havia arrossegat el seu amic [[Henri Duparc]], un dels més grans prosèlits wagnerians. El [[1881]], es feia repetidor i director de cors de Lamoreux, amb l'objecte sobretot de participar en les cèlebres execucions de concert, acte per acte, del ''Tristany'', destinades a suplir a la tossuda [[Òpera Garnier]], l'únic dels grans teatres lírics que ignorava encara l'existència d'aquella obra mestra.

El [[1883]], assolí el primer èxit popular, i virtualment l'únic, amb ''[[España (Chabrier)|España]]'', rapsòdia per a orquestra. Acabava de publicar per a piano, els ''Trois Valses Romantiques'', les ''Pièces Pittoresques'', de les que orquestrà una part sota el títol de ''Suite pastorale''. L'any [[1886]] concloïa una òpera, ''Gwendoline'', sobre un llibret de [[Catulle Mendès]]. Era la història de Judith i Holofernes reformada i traslladada a escenaris escandinaus i saxons del segle VIII. Gwendoline, encarregada d'assassinar al danès Harald, s'enamorava d'ell, li tornava l'espasa per ajudar-lo a defensar-se i, quan era capturat, expirava al seu costat. La influència wagneriana satura cadascun dels tres actes. Harald ens sembla una espècie de [[SigfridSiegfried (Wagner)|SigfridSiegfried]] corsari. ''Les valquíries'' i el ''Valhala'' conformen el teló de fons del drama. Si Chabrier torna a l'òpera per retalls solts, s'hi conserva una planúria que assoleix amb penes i treballs expressar l'heroisme, també utilitza els [[leitmotiv]] amb una indiscreció ingènua, desencadena tot el poder de l'orquestra.