|
|patronatge =
}}
'''Anselm de Canterbury''' (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109), també conegut com a ''Sant Anselm'', ''Anselm d'Aosta'' o ''Anselm de Bec'', fou un monjo benedictí, [[filòsof]] i [[teòleg]] [[italià]] que s'ocupà de l'[[Arquebisbatarquebisbat de Canterbury]] entre 1093 i 1109. És considerat el fundador de l'[[escolàstica]]. És famós per ser l'inventor de l'[[argument ontològic]] a favor de l'existència de [[Déu]]. La idea fonamental de la seva tesi era que la noció de perfecció pressuposa l'existència d'un ésser perfecte, Déu.<ref name="romànicobert">{{ref-web|url=http://www.romanicobert.cat/web/guest/mon_segles_ciencia?globalArticleId=13044|consulta=6 gener 2014|títol=Filosofar a l'Edat Mitjana|editor=Romànic Obert}}</ref><ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 8|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref>
== Biografia ==
Anselm va néixer a la ciutat d'[[Aosta]], a la [[Borgonya]] (actualment la capital de regió de la [[Vall d'Aosta]] al nord d'[[Itàlia]]). Es creu que provenia d'una important família noble. Gundulph, el seu pare, era llombard, i sembla que era un home molt dur i violent. La seva mare, Ermenberga, era una dona prudent i virtuosa, que procurà una formació religiosa per al seu fill.
Quan tenia quinze anys desitjà entrar a un [[monestir]], però no aconseguí el consentiment del seu pare. Durant aquest període la seva mare morí, i la severitat del seu pare se li féu insuportable. El [[1059]] marxà de casa tot creuant els [[Alps]] per vagar a través de la [[Borgonya]] i [[França]]. Atret per la fama de [[Lanfranc]] de Pavia, prior de Bec, Anselm anà a [[Normandia]]. L'any següent, després de passar un temps a [[Avranches]], ingressà a l'[[abadia de Bec]] com a novici amb vint-i-set anys.
=== Els seus anys a Bec ===
Tres anys més tard, el [[1063]], quan Lanfranc esdevingué l'abat de [[Caen]], Anselm fou elegit Priorprior de Bec. Conservà aquest càrrec durant quinze anys, fins al [[1078]], quequan, a causa de la mort del monjo guerrer [[Herluin]], fundador i primer abat de Bec, Anselm fou elegit abat. Sota la seva jurisdicció, Bec es convertí en el primer centre d'ensenyament d'Europa tot i que Anselm no estigué interessat a atreure estudiants estrangers. Va ser durant aquests anys a Bec que Anselm va escriure les seves primeres obres filosòfiques; el ''Monologion'' i el ''[[Proslogion]]''. Més tard va escriure els ''Diàlegs sobre la Veritat'', ''Arbitri'', i la ''Caiguda del Diable''.
Mentrestant, el monestir havia crescut en riquesa i reputació, i havia adquirit propietats considerables a [[Anglaterra]]. Es convertí, doncs, en obligació d'Anselm visitar ocasionalment aquestes propietats. La seva rectitud li donà reputació a Anglaterra i fou així com el seu nom començà a sonar com a successor natural de Lanfranc, aara cap de l'Arquebisbatarquebisbat de [[Canterbury]], el més important de la [[Gran Bretanya]]. Però després de la mort de Lanfranc el [[1089]], el rei [[Guillem II d'Anglaterra|Guillem II]] expropià les possessions i ingressos de la seu episcopal i no va nomenar cap substitut.
Aproximadament quatre anys més tard, el 1092, sobreper la invitació d'HughHug, Comtecomte de Chester, Anselm es creuava a Anglaterra. Era retingut per negoci durant gairebé quatre mesos, ion quanva sobreser retornar|tornar,retingut esal rebutjavaservei permísdel pel reicomte. En l'any següent el rei Guillem II queia malalt, i temia que la seva mort era a màtocar. Preocupat per fer-se disculpar pel que havia fet a l'arquebisbat de Canterbury, nomenàva Anselmautoritzar el nomenament d'un nou arquebisbe, càrrec per ocuparal laqual seuva episcopalser queelegit quedà vacantAnselm per aclamació. Després de dispensar les obligacions de Normandia, Anselm es consagrava com a arquebisbe de Canterbury l'any 1093.
=== Arquebisbe de Canterbury ===
[[Fitxer:Canterbury Cathedral Crypt.jpg|thumb|300px|Cripta romànica de la Catedral de Canterbury, manada construir per Sant Anselm i on potser va ser enterrat]]
Com a conseller espiritual del rei, Anselm demanà a Guillem II reconèixer a [[Urbà II]] com a Papa en oposició a l'[[Antipapa Clement III]]. Amb tot, només obtingué un reconeixement parcial. Aquest fet provocà una greu divisió entre Anselm i el rei Guillem II, però finalment l'assumpte se solucionà aparentment quan Guillem envià ambaixadors a Roma per a reconèixer el [[Papa de Roma]].
Poc després les diferències entre Anselm i el rei sorgien de nou, i Anselm decidí viatjar a Roma i buscar el consell del seu pare espiritual. Amb gran dificultat obtingué el permís del rei i a l'octubre de 1097 marxà a Roma. Immediatament després, Guillem II agafà els ingressos de l'Arquebisbatarquebisbat de Canterbury i els retingué fins a la seva mort. Després de col·laborar amb el Papa Urbà II en la lluita contra l'[[Església Ortodoxa]] al sud de la [[Penínsulapenínsula]] italiana, marxà de Roma i passà un temps a la població de Schiavi, on acabà el seu tractat sobre la disculpa, ''Cur Deus homo'', llavors es retirà a [[Lió]]. Quan intentà retornar a Anglaterra, Guillem no li permetého va entrarpermetre.
=== Conflictes amb Enric I ===
Guillem II morí l'any [[1100]] i el seu successor, [[Enric I d'Anglaterra|Enric I]], convidà a Anselm a tornar a Anglaterra. Tanmateix, Enric exigí que Anselm rebés de la seva mà la investidura com a arquebisbe. La regla papal en aquesta qüestió era clara: tota investidura laica estava estrictament prohibida. Anselm transmeté això al rei; però Enric no renuncià a un privilegi que posseïa pels seus predecessors, i proposà que la qüestió s'hauria de posar davant de la [[Santa Seu]]. Amb tot, la resposta del Papa reafirmà aquesta regla. Una segona ambaixada s'envià, però amb un resultat similar. No obstant això, Enric I romangué ferm, i per fi, l'any [[1103]], Anselm i un enviat del rei marxaren a Roma. El Papa [[Pasqual II]] reafirmà la regla d'investidura, excomunicà a qui la incomplí excepte al rei Enric I d'Anglaterra.
Anselm, que havia rebut un missatge on se li prohibíprohibia el retorn a Anglaterra llevat que acceptés els termes del rei, es retirà a Lió on esperava veure's amb el Papa Pasqual per prendre mesures més dures sobre l'afer d'Enric. Per fi, el [[1105]], es resolgué excomunicàamb al'excomunicació d'Enric I d'Anglaterra. La intenció papal fou coneguda pel rei a través de la seva germana. SeriosamentMolt alarmat, Enric organitzà una reunió per reconciliar-se amb Anselm i l'Església. El [[1106]] Anselm tornà a Anglaterra, amb el poder papal de llevar la sentència d'excomunicació. El [[1107]] sees solventàresolgué la llarga disputa sobre la investidura, ja que el rei renuncià formalment als seus drets sobre aquesta matèria. Anselm tornà a ocupar-se de l'Arquebisbatarquebisbat de Canterbury fins que morí el dia [[21 d'abril]] de [[1109]]. Fou canonitzat el [[1494]] pel Papa [[Alexandre VI]]. Anselm és considerat un dels pares de l'Església catòlica.
== Doctrina filosòfica ==
=== Teoria de la veritat ===
La veritat del pensament s'assoleix quan s'arriba a la seva exactitud: consisteix a pensar la realitat tal com és, és a dir, pensar que existeix el que existeix, i que no existeix el que no existeix. Es tracta d'una distinció depurativa, en línia de [[Parmènides d'Elea|parmenídiaParmènides]].
En un sentit més general, aquest aspecte del pensament de Sant Anselm està emmarcat en el context de la mentalitat monàstica del segle XI; el més preferible és allunyar-se de la realitat sensible, que pot enterbolir la ment de l'individu. És preferible la dedicació completa, com a monjo, a l{{'}}''ora et lavoralabora''. Com a conseqüència, la teologia monàstica es desenvolupa força tancada sobre l'ordre del pensament i de la interioritat (com en [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]]).
=== Argument ontològic ===
{{principal|Argument ontològic}}
En el ''ProslogioProslogion'', Anselm de Canterbury fa la presentació del que després [[Kant]] anomenaria l{{'}}''argument ontològic'' per provar l'existència de Déu. L'argument, que és presentat en forma de [[pregària]], intenta cercar una contradicció per arribar al resultat. Sant Anselm separa l'argument en dos ''capítols''.
* "Que Déu existeix veritablement, encara que l'insensat hagi dit en el seu cor: Déu no existeix".
Resumit, l'argument parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte al qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat.
* "Que no es pot pensar que Déu no existeix".
L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecteperfecta, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.
En l'argument també s'utilitza la figura de l{{'}}''insensat'', que afirma que Déu no existeix. Aquesta figura no s'ha d'interpretar com a la figura d'un [[Ateisme|ateu]], que s'oposa a la idea de l'existència de Déu, sinó que Sant Anselm hola fa servir com a imatge de l'home que té l'enteniment suficient per a entendre el raonament, però que no se'l creu. Alguns filòsofs hi han trobat també la representació d'un pensador conceptualista o fins i tot [[problema dels universals|nominalista]].
L'argument adquiriria una gran rellevància en els segles posteriors, especialment per la interpretació del [[neotomisme]] i de [[Kant]]. El [[matemàtic]] [[Kurt Gödel]] va fer una formalització lògica d'aquest argument, conegut com ala [[demostració ontològica de Gödel]].
== Referències ==
| 