Pintura rococó: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Jean-Baptiste_Siméon_Chardin_019.jpg|dreta|miniatura|Jean-Baptiste Chardin: ''La bugadera'', 1735. Un exemple del corrent contemporani més oposada al Rococó.]]

En un període en el qual les antigues tradicions començaven a dissoldre's, la pintura rococó representa una oposició a la doctrina acadèmica, que temptava, igual que durant l'alt Barroc i especialment a França, imposar un [[Barroc i classicisme francès|model artístic classicista]] com un principi permanent i universalment vàlid, l'autoritat del qual era col·locada per sobre de qüestionaments de la mateixa forma que la teoria política validava l'absolutisme. En aquesta ona de [[liberalisme]] i [[relativisme]], l'art començava a ser vist, amb prou feines, com  un més d'entre tantes coses subjectes a les oscil·lacions de la moda i del temps, una opinió que seria inconcebible fins a poc abans. Com a resultat, les inclinacions de l'època tendeixen a l'humà i sentimental, dirigint la producció no per a herois o semidioses, sinó per a la gent comuna, amb les seves febleses, i a la recerca del plaer. Es va abandonar la representació del poder i de la grandesa, i el públic de la pintura rococó va procurar veure abans la bellesa, l'amor, la gràcia i l'atractiu, a exclusió de tota [[retòrica]] i [[Drama|dramatisme.]]<ref>{{Ref-llibre|cognom=Hauser|nom=Arnold|títol=The Social History of Art: Rococo, classicism and romanticism|url=http://books.google.com/books?id=9PzfDQEzHSYC&pg=PA30&dq=%22rococo+painting%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA11,M1|edició=|llengua=en|data=1999|editorial=Routledge|lloc=|pàgines=11-12|isbn=9780415199476}}</ref> Per a això la tradició clàssica a més de ser una referència, va oferir per a la inspiració dels artistes un cos de temes bastant atractius i adequats per a la mentalitat hedonista i refinada de les elits, els qui rebutjaven qualsevol austeritat i reinterpretació del passat clàssic sobre la llum de l'Arcàdia ideal i bucòlica, de la fantasia d'una [[Edat d'or|Edat Daurada]] on la naturalesa i la civilització, la sensualitat i intel·ligència, bellesa i espiritualitat s'identificaven harmoniosament. Ni aquesta temàtica ni aquesta interpretació eren, de fet, novetats, existien des de l'Imperi Romà i van romandre presents en la cultura occidentals gairebé sense interrupció des del seu origen, tant com a simples artificis romàntics i poètics com a recursos de fugida psicològica quan els temps es mostraven hostils o excessivament sofisticats, tornant-se per això un símbol poderós de la llibertat.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Hauser|nom=Arnold|títol=The Social History of Art: Rococo, classicism and romanticism|url=https://books.google.es/books?id=9PzfDQEzHSYC&pg=PA30&dq=%22rococo+painting%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR&redir_esc=y#PPA14,M1|edició=|llengua=en|data=1999|editorial=Routledge|lloc=|pàgines=14|isbn=9780415199476}}</ref><ref>{{Ref-llibre|cognom=Minor|nom=Vernon Hyde|títol=The Death of the Baroque and the Rhetoric of Good Taste|url=https://books.google.es/books?id=sbszNRzqCq8C&pg=PA98&dq=%22late+baroque%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR&redir_esc=y#v=onepage&q=%22late%20baroque%22&f=false|edició=|llengua=en|data=2006|editorial=Cambridge University Press|lloc=|pàgines=61-63|isbn=9780521843416}}</ref> En el període del Rococó la nota innovadora va ser que del món dels pastors arcadis i dels déus del panteó greco-llatí es va mantenir pràcticament el teló de fons de l'entorn natural, descrivint això «natural» sovint com un jardí conreat, i els protagoistas del moment eren els propis aristòcrates i els burgesos enriquits, amb tot i la seva indumentària, participant en converses brillants i l'heroisme de les quals es resumia en una conquesta amorosa, encarnant la idea pastoral més d'acord amb les convencions d'un teatre social. En representació, així com el Barroc era «verbos», el Rococó va ser pastoral i breu; malgrat la singularitat del paisatge, la pintura és formalment una acumulació de discontinuïtats, i tot el que dóna l'efecte de l'atmosfera i la unitat no és la descripció. D'aquesta forma, el Rococó apareix com el vincle entre el classicisme formal del barroc tardà i el pre-romanticisme sentimental de la classe mitjana.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Hauser|nom=Arnold|títol=The Social History of Art: Rococo, classicism and romanticism|url=http://books.google.com/books?id=9PzfDQEzHSYC&pg=PA30&dq=%22rococo+painting%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA14,M1|edició=|llengua=en|data=1999|editorial=Routledge|lloc=|pàgines=14-18; 28|isbn=9780415199476}}</ref><ref>{{Ref-llibre|cognom=Minor|nom=Vernon Hyde|títol=The Death of the Baroque and the Rhetoric of Good Taste|url=http://books.google.com/books?id=sbszNRzqCq8C&pg=PA98&dq=%22late+baroque%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA68,M1|edició=|llengua=en|data=2006|editorial=Cambridge University Press|lloc=|pàgines=61-63|isbn=9780521843416}}</ref>

Aquest univers fantasiòs s'alineava també a les concepcions de l'època en quant al caràcter ilusionístic de l'art. Per a la crítica d'aquell temps, el plaer que l'art podia proporcionar només és possible quan l'espectador accepta els termes del joc i se sotmet a ser enganyat per una espècie de màgia.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Craske|nom=Matthew|títol=Art in Europe, 1700-1830: A History of the Visual Arts in an Era of Unprecedented Urban Economic Growth|url=https://books.google.es/books?id=lIPv9hhcF7IC&pg=PA8&dq=%22rococo+%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR&redir_esc=y#PPA145,M1|edició=|llengua=en|data=1997|editorial=Oxford University Press|lloc=|pàgines=145|isbn=9780192842060}}</ref> La problemàtica embolicada en la il·lusió artística no era inédia, i la qüestió de si una activitat basada en la imitació i l'engany dels sentits pot ser moralment justificada o ser digna de l'atenció intel·lectual va acompanyar el pensament europeu des dels qüestionaments de [[Plató]], [[Sòcrates]] i [[Aristòtil]] en l'Antiga Grècia.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Craske|nom=Matthew|títol=Art in Europe, 1700-1830: A History of the Visual Arts in an Era of Unprecedented Urban Economic Growth|url=http://books.google.com/books?id=lIPv9hhcF7IC&pg=PA8&dq=%22rococo+%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA145,M1|edició=|llengua=en|data=1997|editorial=Oxford University Press|lloc=|pàgines=145|isbn=9780192842060}}</ref> Durant el segle XVIII aquest tòpic va assumir un nou color en la cerca deliberada amb la finalitat de confondre i enganyar al públic, removent-ho de la circunstancialidad i del concret per llançar-ho a l'ambigu món del teatre i la representació amb fluïdesa, una pràctica que en cas contrari no trobaria un suport unànime i seria criticat per molts moralistes, preocupats amb la dissolució concomitant del sentit de la realitat i la fermesa dels valors ètics incentivats per aquestes pintures. D'aquesta forma, no tots els artistes es plantejaven el mateix objectiu. Pintors importants de l'època, van participar de manera més activa en la idea de reformar i moralitzar l'art, com [[William Hogarth]] i [[Francisco de Goya y Lucientes|Francisco de Goya]], es van esforçar per sobrepassar les convencions de l'il·lusionisme i auxiliar al públic a restaurar, com afirma Matthew Craske, «la claredat de la seva visió».<ref>{{Ref-llibre|cognom=Craske|nom=Matthew|títol=Art in Europe, 1700-1830: A History of the Visual Arts in an Era of Unprecedented Urban Economic Growth|url=http://books.google.com/books?id=lIPv9hhcF7IC&pg=PA8&dq=%22rococo+%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA146,M1|edició=|llengua=en|data=1997|editorial=Oxford University Press|lloc=|pàgines=145-146|isbn=9780192842060}}</ref> Així, es van trobar posicions amb diversos graus d'aproximació o distanciament de la realitat objectiva, una dialèctica que li va donar molta força a la creativitat d'aquest període. És important assimilar que, d'acord amb la cultura sofisticada de l'aristocràcia, la civilització era un fenomen necessàriament artificial, i era d'esperar un espectador educat i fi que sabés fer les distincions subtils entre el real i el fictici, així com capaç de bregar amb les complexitats de l'art, i demostrar ser capaç de defensar la xarlataneria gruixuda i l'il·lusionisme barat, indicant el desenvolupament del seu intel·lecte i el seu bagatge acadèmic.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Craske|nom=Matthew|títol=Art in Europe, 1700-1830: A History of the Visual Arts in an Era of Unprecedented Urban Economic Growth|url=http://books.google.com/books?id=lIPv9hhcF7IC&pg=PA8&dq=%22rococo+%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=3&as_pt=ALLTYPES&hl=pt-BR#PPA147,M1|edició=|llengua=en|data=1997|editorial=Oxford University Press|lloc=|pàgines=151; 158|isbn=9780192842060}}</ref>