Enzo rei de Sardenya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Suprimida Categoria:Compositors del segle XX; Afegida Categoria:Reis de Sardenya usant HotCat |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{infotaula polític}}
'''Enzo rei e Sardenya''' (Palerm, 1224 - Bolonya, [[14 de març]] de 1272). Fill natural de l'emperador [[Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic|Frederic II]] d'[[Hohenstaufen]] i de [[Bianca Lancia]] i germà de [[Manfred I de Sicília]] i de [[Suàbia]], i de [[Constança II de Hohenstaufen]], esposa de l'emperador [[Joan III Ducas Vatatzés|Joan III]].
Fou el puntal del seu pare en la lluita per al restabliment de l'Imperi i un dels més famosos caps del partit dels gibel·lins, conegut a Itàlia tant per les seves proeses com desventures. Encara molt jove el 1238, casà amb [[Adelàsia de Torres|Adelàsia]] de Massa, hereva dels senyorius sards de Torres i Gallura. i vídua del patrici [[Ubald I Visconti de Gallura|Ubald I]]. Aquest matrimoni, degut a les mires polítiques de l'emperador, li'n donà a aquest motiu per a crear el [[regne de Sardenya]] sota el ceptre del seu fill.
Poc temps va romandre Enzo en els seus Estats, marxà a Itàlia per ajudar al seu pare, i nomenat per aquest vicari general de la [[Llombardia]], es posà al front e les tropes i s'apoderà de Ferrara, motivant aquesta conquesta l'excomunió que contra ell li llençà [[Gregori IX]]. Continuà Enzo la guerra i es féu senyor de diverses places de la [Úmbria]], entre elles [[Foligno]], [[Viterbo]], [[Orta]], [[Civita Castellana]], [[Sutri]] i [[Montefiascone]], i amb l'esquadra armada per [[Frederic II de Sicília]], junt amb la pisana, comandada per [[Ugolino Buzzacherino]], derrotà en La Melosia a la genovesa comandada per Malocello, el qual conduïa a Roma als cardenals, bisbes i diputats cridats pel Papa per a celebrar el Concili del Laterà; 27 galeres enemigues foren ensorrades al fons del mar, 19 apressades, junt amb 4.000 genovesos i diversos cardenals i prelats, que conduits a Pisa, foren reduïts a presó en el castell de la catedral.
El 1243 va socórrer [[Savona]] amenaçada per la república de Gènova, i reclamat per la Llombardia, es distingí en el setge de [[Parma]], i al lliurar batalla a Fossalta ajudant als gibel·lins de Mòdena contra els bolonyesos conduits pel seu podestá [[Filippo Ugoni]], aquests restaren victoriosos i Enzo caigué presoner, sent conduit a Bolonya, el senat de la qual ciutat votà una llei per a impedir que mai fos posat en llibertat (1249). Durant els vint-i-dos anys que durà el seu captiveri, doncs les súpliques i amenaces del seu pare no aconseguiren de tornar-li la llibertat, no obstant Enzo fou tractat pels bolonyesos amb tota classe de consideracions, ocupant les millors habitacions del palau del podestà, on rebia visites de la noblesa la qual prenia part en els seus jocs i distraccions.
Enzo en la seva captivitat cultiva la poesia, conservant-se d'aquest malaventurat príncep una cançó en la ''Raccolta dei poeti antichi'' de Guinta i un sonet que publicà [[Giovanni Mario Crescimbeni|Crescimbeni]], el qual també parla d'altres poesies que es conserven manuscrites. La seva història fou contada per [[Alessandro Tassoni|Tassoni]], que va fer d'Enzo un dels principals personatges de la seva ''Secchia rapita''. S'enamorà de [[Lucia Vendagoli]], amb la qual es casà, doncs el Papa havia anul·lat el seu primer matrimoni, i d'aquest enllaç va néixer un fill, que fou el tronc de la cèlebre família Bentivoglio.
El 1269 els seus amics Asinelli i Raiverio tractaren perquè s'escapolís, però fou descobert. Mort el seu pare i el seu germà Manfred, la seva família en completa desgracia per l'enemistat del Papa i ell sense esperances de recobrar la llibertat, li produïren una depressió general que li ocasionà la mort. Després de sumptuosos funerals, s'aixecà una tomba corresponent a la seva categoria en l'església de Sant Domènec.
== Bibliografia ==
| |||