Música: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
va malament |
m Revertides les edicions de 81.33.133.118. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
||
Línia 1:
[[Fitxer:William-Adolphe Bouguereau (1825-1905) - Song of the Angels (1881).jpg|thumb|«''El [[cant]] dels [[àngel]]s''» obra de William Bouguereau ([[Segle XIX]]). Sovint, a la cultura europea, la música ha estat associada a allò celestial ]]
La '''música''' és un [[art]] que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació —en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per [[veu]]s humanes o per [[instrument musical|instruments]], a la recerca de la [[bellesa]] formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint [[missatge]]s dotats d'unitat, continuïtat i coherència.
Les seves manifestacions s'acostumen a sotmetre a dictats que tenen validesa dins d'un context [[cultura]]l concret, tot i que des del [[segle XVIII]] s'ha dit sovint que la música és un [[llenguatge]] universal, idea que ja es troba en el poeta [[Samuel Rogers]], en [[Christopher North]]<ref>Watson, Derek: Dictionary of Musical Quotations. Wordsworth. P.7 i 8 </ref> i en [[Carl Maria von Weber]]<ref> Willems, Edgar: El valor humano de la educación musical. Paidos: Buenos Aires, 1975. Pàg.180</ref> (aquests darrers ja en ple [[música romàntica|Romanticisme]]). Habitualment aquestes normes són les de la [[melodia]] i les del [[ritme]] (i del [[timbre]]); i a les societats occidentals, també les de l'[[Harmonia musical|harmonia]].
En algunes manifestacions musicals no s'aprecia una voluntat veritablement [[art]]ística —entesa com a vinculació a uns principis [[estètica|estètics]], voluntat de sotmetre l'espectador / oient a una experiència estètica—; per tant, existeixen manifestacions musicals que són més aviat formes de [[comunicació]] i manifestacions culturals no necessàriament (ni prioritàriament) artístiques. La primera voluntat de la música no sempre és l'artística.
Com a art sonora, requereix dos moments o processos creatius per viatjar del creador al [[Receptor (comunicació)|receptor]] o oient: la [[composició musical|composició]] i la [[interpretació musical|interpretació]]. Malgrat que en alguns casos —com la [[improvisació musical|improvisació]]— ambdós poden estar indissolublement units, no per això deixen de ser dues fases diferents però del tot necessàries, àdhuc en els [[repertori]]s [[música tradicional|tradicionals]].
La música ha acompanyat les [[societat]]s humanes des dels seus orígens, amb formes, funcions, manifestacions i productes molt diversos, segons cada context i moment. L'expressió musical és una constant de l'espècie humana{{sfn|Blacking|1994|Aiats, Jaume: Pròleg, p.13}} malgrat que el camp [[semàntica|semàntic]] del mot no sigui plenament coincident a tot arreu i en totes les [[idioma|llengües]] com en el cas de l'àrea [[islam|islàmica]] de llengua [[àrab]] en què no inclou el cant a la mesquita<ref name="Malm">Malm, W.P. (1985): Culturas musicales del Pacífico, el Cercano Oriente y Asia. Madrid: Alianza. P. 81</ref>
Alguns corrents [[filosofia|filosòfics]] han posat l'èmfasi en el seu caràcter efímer i en el fet que només existeix veritablement en el moment en què sona. Per això adquireix tanta importància l'estudi dels elements que permeten fixar-la; tradicionalment ha estat la [[notació musical|notació]] i més modernament l'[[enregistrament]]; per a altres, la [[societat]] en què es donen els processos que la integren.
Ha estat sobretot l'[[etnomusicologia]] la que ha posat l'accent en el fet que la música no és sols —o potser no és tant— un producte —de la composició i la interpretació— sinó que més aviat —i sobretot— és un procés, un conjunt de processos, d'accions humanes que es donen en la societat.<ref group="nota">Això porta a Christopher Small a parlar del verb ''musicar'' en lloc del substantiu ''música'' [http://www.sibetrans.com/trans/trans4/small.htm Sibertrans]</ref> Paral·lelament, ha destacat el paper que té la música com a creadora de consciència de grup i d'identitats col·lectives, com en els [[Himne nacional|himnes nacionals]], [[Himne religiós|religiosos]] o esportius.
A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra [[cultura]] com el [[concert]] i els [[enregistrament]]s, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als [[ritual]]s, a la coordinació del moviment corporal, la [[comunicació]], la socialització, etc., a més de l'entreteniment o l'[[oci]].
== Etimologia ==
El mot '''música''' prové directament del terme [[llatí]] ''musica'' que el pren del [[grec (llengua)|grec]] μουσική/mousiké (de les [[muses]]), adjectiu que dóna com a implícit el substantiu τέχνη/techne (art o [[tècnica]]), de manera que el conjunt seria l'art o la tècnica de les muses, figura de la [[mitologia grega]] i [[mitologia romana|romana]]. Originàriament, doncs, el mot no indicava cap art en particular sinó en general a totes les arts de les muses, i es referia a quelcom de perfecte i bell.
== Diverses accepcions del concepte ==
[[Fitxer:AgesComparison.JPG|thumb|Música: un mateix mot amb connotacions molt diverses per a persones diferents]]
Al darrere del mot i del concepte música, hi ha, i hi ha hagut, una gran diversitat de significats que a voltes s'exclouen respectivament, i a voltes se sobreposen. Entre aquestes destaquen:
* '''La música com a so organitzat'''. Algunes de les definicions més freqüents de música són les que ho fan en relació al so: l'art del so organitzat, o l'art de produir sensacions mitjançant els sons i els silencis. Aquestes definicions han estat especialment acceptades i aprofundides d'ençà del segle XIX en què s'inicià l'estudi científic de les relacions entre so i percepció.
En aquest context s'inscriu la definició que s'atribueix a [[Edgard Varèse]] de música com a so organitzat,<ref>Goldman, Richard Franko. 1961. “Varèse: Ionisation; Density 21.5; Intégrales; Octandre; Hyperprism; Poème Electronique. Instrumentalists, cond. Robert Craft. Columbia MS 6146 (stereo)” (a: Reviews of Records). Musical Quarterly 47, no. 1. (January):133–34. Pàgina 133</ref> i també la de l'Encyclopaedia Britannica que en la seva 15a edició descriu que «atès que no hi ha sons que puguin ser descrits com a inherentment no-musicals, en cada cultura els músics han tendit a restringir la franja de sons que estaven disposats a admetre». És [[John Blacking]] el que afegeix un detall important a la definició de Varèse: «la música és so humanament organitzat».{{sfn|Blacking|1994|p=}}
* La música com a experiència subjectiva. Una altra de les definicions de la música –com a mínim des que la va donar [[Jean-Jacques Rousseau]] al seu Diccionari de la Música<ref>Rousseau, Jean—Jacques (1977): Dictionnaire de Musique. París. Minkoff. (ed. facsímil)</ref> la vincula a sensacions plaents, agradables, a l'oïda. Alguns sons organitzats queden fora del concepte de música en produir sensacions no plaents. Aquesta definició posa èmfasi en la variabilitat del que pot ser i pot no ser considerat música, en com un mateix producte pot ser—ho o no en contextos culturals diferents. En aquesta línia, [[Jean-Jacques Nattiez]]<ref>Nattiez, Jean—Jacques. 1990. Music and Discourse: Toward a Semiology of Music. Translated by Carolyn Abbate. Princeton: Princeton University Press. ISBN 0 691 09136 6., Pàgines 47—48</ref> opina que ''atès que la música és allò que la gent decideix de reconèixer com a tal, el soroll és tot allò que és reconegut com a ingrat''.
* Música com a llenguatge (vegeu [[llenguatge musical]]). Una dimensió que s'inicia al [[segle XVIII]], basant-se en la capacitat comunicadora de la música —com si fos un [[llenguatge]]— que permet expressar emocions, i a la possibilitat d'articular-ne la forma prenent com a punt de partida l'articulació del llenguatge i, en concret, les lleis de l'[[oratòria]] i la [[retòrica musical|retòrica]]. Aquesta capacitat expressiva renovà la seva vigència en el [[Música romàntica|Romanticisme]] i es revalidà al [[segle XX]] sobretot de la mà de la música per al [[música cinematogràfica|cinema]], la de les [[banda sonora|bandes sonores]]. Així i tot, grans personalitats han posat en entredit aquesta capacitat de la música d'expressar emocions concretes<ref>Stravinsky, Igor: Poética musical; en forma de seis lecciones. Barcelona. Acantilado, 2006.</ref>
* Música com una categoria de la [[percepció]]. Aquesta aproximació cognitiva, menys habitual, assegura que la música no és només so, o ni tan sols la seva percepció, sinó més aviat una representació interna que construeixen conjuntament la percepció, l'acció i la [[Memòria (psicologia)|memòria]], i ve influïda pel [[ciència cognitiva|cognitivisme]]. Altres arts com per exemple la [[dansa]] també estan sotmeses a aquest punt de vista.
* Música com a aprofundiment [[història de la música|històric]] i [[antropologia|antropològic]]. El camí i l'evolució del pensament musical corre en paral·lel al camí de l'home en la història. L'antropologia ha trobat en l'[[etnomusicologia]] respostes que altres estudis sobre l'home no arriben a donar.
* Música com a constructe social. Les teories [[postmodernitat|postmodernes]] estableixen que la música ve definida, sobretot, pel seu context social. Des d'aquest punt de vista, doncs, la música és tot allò que algú determina que és música, ja sigui feta de silenci, de sons o de ''performance''. La famosa obra [[4′33″]] (4 minuts i 33 segons) de [[John Cage]] és a l'origen d'aquesta concepció de la música.
* Música com a cura del cos i/o de l'esperit (vegeu [[musicoteràpia]]). De molt antic i en moltes societats s'han valorat les qualitats alliberadores de la música, ja sigui creant-la, interpretant-la o escoltant-la. Els partidaris d'aquesta accepció hi inclouen la participació en manifestacions musicals col·lectives de tota una societat, per exemple en nombroses societats [[Àfrica subsahariana|africanes subsaharianes]].
* Música com a sinònim de [[música instrumental]]. En el llenguatge popular encara continua essent habitual sentir a parlar de la música i el cant com a dues realitats separades.
A causa d'aquesta varietat de definicions i d'aproximacions conceptuals, l'estudi de la música es porta a terme d'una gran varietat de maneres i amb enfocaments i mètodes igualment diversos, tot i que aquestes disciplines i vies d'estudi també han —si no creat— sí, almenys, desenvolupat aquestes accepcions. Entre aquestes aproximacions a la música cal destacar les que es porten a terme des de l'[[acústica]], la [[teoria de la música]] —ella mateixa també dividida en altres disciplines, la [[musicologia]], l'[[etnomusicologia]], l'[[antropologia]], la [[interpretació musical|interpretació]] o la [[història de la música]]—.
== L'organització del discurs musical ==
Des del punt de vista de la música, hom considera que el so musical, compta amb quatre qualitats o característiques en les quals recolzen els elements bàsics del discurs musical:
* L'[[To (acústica)|altura]] del so, que depèn de la [[freqüència]] amb què vibra el material que produeix aquest so, i que ens permet distingir si un so és més o menys agut o greu. En la immensa majoria de cultures musical, no totes les altures són utilitzables musicalment sinó sols aquelles que estan a una determinades distàncies de les altres. Així cada cultura crea el seu sistema melòdic amb els seus [[Interval musical|intervals]], les seves escales enteses com l'ordenació dels sons que apareixen en una peça de música; la suma de totes les disponibles en una cultura configuren un sistema [[tonalitat|tonal]] que ve caracteritzat, sobretot, pels [[Interval musical|intervals]] entre aquests sons, i per la importància i les funcions que fa cada un d'aquests.<ref>Nettl, B.(1985): Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales. Madrid, Alianza. pàg. 33.</ref>
* La durada del so, que distingeix entre sons més llargs o més curts, i estableix les relacions de proporcionalitat d'aquestes diferències de durada. De manera semblant a com les altures generen un sistema melòdic i tonal, les durades generen un sistema rítmic i mètric propi de cada cultura musical.
* La intensitat, que depèn de l'amplitud de l'[[ona]] i permet distingir entre sons forts i sons fluixos i la gradació entre ells.
* El [[timbre (música)|timbre]], que depèn tant del material que vibra en l'[[instrument musical|instrument]] que produeix aquest so, com del material i la manera com és excitat perquè entri en vibració. Ens permet distingir quin instrument emet aquest so i —juntament amb la textura ens permet situar—nos ràpidament en l'estil o la cultura a la qual pertany una música.
D'aquestes, emergeixen els elements bàsics que organitzen el discurs musical:
* La [[melodia]] entesa com a successió de sons musicals en funció de les seves respectives altures.
* El [[ritme]] entès com l'organització de la música en el temps i com a successió de sons musicals en funció de llurs durades, que acostumen a regir-se per un sistema de proporcionalitat —excepte en els casos de [[ritme lliure]]), ja sigui binària o ternària, i que pren com a patró de mesura la [[pulsació]]. Qualsevol melodia conté en si mateixa un ritme, de manera que la seva separació és més aviat una abstracció. Vinculats al ritme hi ha el [[tempo]], que acaba determinant la durada absoluta de cada [[figura musical|figura]], i la [[mètrica (música)|mètrica]], íntimament lligada al ritme tot i que no té a veure amb les durades sinó amb els accents i per tant, amb la intensitat.
* L'[[harmonia]] entesa com a simultaneïtat de sons (vegeu [[Acord (música)]]) i, per extensió, com a successió de simultaneïtats de sons.
* El [[contrapunt]] com a simultaneïtat de melodies, com a [[polifonia]]; a la vegada aquest genera unes harmonies; contrapunt i harmonia esdevenen dues visions parcials d'un fenomen que ben sovint és únic i té dues dimensions: la melòdica, anomenada, sovint, horitzontal en referència a com es llegeix sobre la [[partitura]], i l'harmònica, o acordal, anomenada també vertical.
* La [[textura musical|textura]] entesa com a qualitat global del so d'una obra musical, i com a resultat del nombre i qualitat de les veus existents i de la relació entre elles.
* La [[instrumentació]], el tractament del timbre i dels instruments als quals s'atorguen les diferents parts de què consta l'obra.
* La [[forma musical|forma]] o la manera concreta com s'organitza internament en diferents parts o seccions d'una obra, fet al qual poden contribuir en graus diversos tots o una part dels elements anteriors. Una manera figurada de parlar<ref group="nota">El títol ''tres fragments en forma de pera'' que Eric Satie posa a una obra seva és una crítica a aquest fet</ref> que alguns teòrics han substituït per 'creixement'<ref>La Rue, Jan (1989): Anàlisi del estilo musical. Labor.</ref>
Més enllà d'aquesta divisió, en l'opinió de Bruno Nettl,<ref>Nettl, B.(1985): Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales. Madrid, Alianza. P. 26. </ref> un dels elements que millor defineixen una música o un estil musical és la qualitat general del so que ve determinada conjuntament pel timbre i per la textura, a part d'altres elements.
== Història de la música ==
[[Fitxer:Women playing music.jpg|right|thumb|La història de la música estudia l'evolució de tots els elements del fenomen musical. Miniatura francesa de començaments del [[segle XV]] on apareix una reina amb quatre serventes tocant instruments musicals]]
{{Principal|Història de la música}}
La història de la música és el conjunt dels processos de canvi que ha viscut i viu la música al llarg dels temps i, alhora, la disciplina que estudia aquests processos.
El seu camp d'estudi podria ser la música de qualsevol cultura i moment històric però, en general, s'ha circumscrit a unes poques manifestacions de la música erudita europea, en especial la [[Composició musical|composició]] i els [[estil musical|estils musicals]] i, secundàriament, la [[interpretació]], sobretot referits als grups socials predominants i a les grans ciutats, centrant—se en la música entesa com a ''obra'', com a [[obra d'art]] autònoma,<ref>Schippers, H. (2004). Blame it on the Germans! A cross-cultural invitation to revisit the foundations of training professional musicians. A: Orlando Musumeci (ed.): Preparing Musicians Making New Sounds Worlds (pp. 199—208). Barcelona: ISME/ESMUC.</ref> referint—se més al passat que no pas al present, i establint unes ''fites'' que quedaven com a punts i figures culminants d'una ''evolució'' basada en uns criteris concrets que hom tendí a considerar universals.{{sfn|Rodriguez Suso|2002|p=223}} Per contra, continuen sense formar part d'allò que majoritàriament s'entén com a 'història de la música' —tot i que sí que es fa molta recerca en aquests camps però que no sempre transcendeix al terreny de la difusió majoritària—{{sfn|Rodriguez Suso|2002|p=219}} els fenòmens de difusió i influència, de còpia i transformació, d'[[educació musical|aprenentatge]], els punts de vista dels públics i dels grups no dominants (el pagesos, les dones…), els elements econòmics i d'altra índole que justificaven la música, les institucions musicals, els seus usos i valors simbòlics, etc. dels diferents moments històrics.{{sfn|Rodriguez Suso|2002|p=223}}
La història de la música ha anat evolucionant, també —això ho estudia la [[historiografia de la música]]— i s'ha beneficiat de les aportacions d'altres disciplines com la [[història]], la [[història de l'art]], la [[iconografia]], l'[[arxivística]], l'[[hermenèutica]], la [[paleografia]], l'[[organologia]], l'[[anàlisi musical]], els [[estudis culturals]], la [[biografia]], la [[paleografia musical]], etc. Els seus continguts són presents a quasi tots els estadis de l'[[educació musical]], a l'ensenyament obligatori, al postobligatori, al nivell [[universitat|universitari]], i als [[conservatori]]s i [[escola de música|escoles de música]].
La història de la música habitualment s'ha referit o bé a [[Europa]] o bé a les grans [[civilització#grans civilitzacions històriques|civilitzacions]] extra-europees (i també de les societats [[prehistòria|prehistòriques]]), ja siguin de l'[[Edat antiga |antiguitat]] ([[Antic Egipte]], [[Mesopotàmia]], [[Antiga Xina|Xina]], [[Índia]] ...) o més modernes però que han desenvolupat tant sistemes teòrics importants i com contactes amb la societat occidental ([[món àrab]], [[civilitzacions precolombines]], ...). En el cas de la música europea i occidental en general, s'han construït unes perioditzacions que —fruit del tipus d'història que s'ha aplicat—, sobretot vénen donades per les característiques de l'estil que en cada època han practicat les figures més destacades de la [[Composició musical|composició]] treballant als centres neuràlgics de la vida musical. També ha estat habitual que l'estudi de la música a [[Grècia antiga|Grècia]] i [[Roma Antiga|Roma]] fossin tractades com a antecedents —sobretot en el pla de la [[teoria de la música|teoria]]— de la música europea.<ref>Robertson, A.; Stevens, D. (Dirs): (1966): The Pelican History of Music. Penguin Books</ref>
{{principal|Música prehistòrica}}
{{principal|Música de l'Antiga Grècia}}
El resultat més habitual d'aquesta periodització ha estat el següent:
Linha 163 ⟶ 227:
Especialment en les cultures que han viscut més aïllades, cada instrument ha estat, a la vegada, fruit del context en què apareixia i element condicionant de bona part de la música que es podria produir en aquest context. Tanmateix, lluny d'entendre això com una limitació, les semblances que s'observen entre timbres instrumentals i vocals en moltes cultures<ref>Nettl, B.(1985): Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales. Madrid, Alianza. P. 27. </ref> fan pensar que, en general, moltes han desenvolupat els instruments capaços de produir els timbres que aquesta desitjava obtenir gràcies a una imaginació i un geni creador sorprenents.
La pràctica [[música instrumental|instrumental]] resta sotmesa a lleis, prohibicions, consuetuds i costums socials en moltes societats. Un dels casos més coneguts són les restriccions que imposen moltes pràctiques [[música religiosa|religioses]] ja siguin —per exemple en el món [[islam|islàmic]]<ref name="Malm"
Quan les societats han reflexionat sobre els seus propis instruments i els han classificat, ho han fet utilitzant [[taxonomia|taxonomies]] molt diverses. El sistema [[Música xinesa|xinès]] referit als materials<ref> Brandon, S.G.F. (1975): Diccionario de religiones comparadas. Ediciones Cristiandad. Vol.2 P. 1071</ref> (el primer del qual es té notícia) o el que empren els teòrics europeus del [[música renaixentista|segle XVI]] estan lluny dels que ens resulten útils avui en dia. En la pràctica [[interpretació musical|interpretativa]] d'una part significativa de música occidental continua essent útil la de [[cordòfon|corda]], [[aeròfon|vent]] (dividit en [[instrument de vent de fusta|vent de fusta]] i [[vent metall]] quan cal) i [[instrument de percussió|percussió]] entenent que aquest darrer grup n'inclou molts que no són realment percudits. Així i tot, la classificació de [[Hornbostel-Sachs]] —que es basa en la que ja s'havia utilitzat als primers segles de la nostra era a l'Índia—<ref>Instruments de musique du monde. Text al CD Instruments de Musique du Monde. Le Chant du Monde / CNRS, 1990</ref> ha esdevingut acceptada universalment per la seva capacitat de classificar qualsevol instrument que existeixi arreu del Planeta. Aquesta estableix quatre grups d'instruments en base al criteri del material que vibra: [[idiòfon]]s, [[membranòfon]]s, [[cordòfon]]s i [[aeròfon]]s, als quals posteriorment es va afegir un cinquè grup, el dels [[electròfon]]s.<ref> Erich M. Von Hornbostel i Curt Sachs. "Classification of Musical Instruments." Traduït per Anthony Baines i Klaus P. Wachsmann. The Galpin Society Journal, volum 14, març 1961, pp. 3—29.</ref>
| |||