'''L'orde senatorial''' romà era el cos de Senadors de l'antiga [[Roma]]
Amb la repúbicaRepública la designació de les vacants del [[Senat romà|Senat]], va passar als [[Cònsol romà|cònsols]] i després als [[Censor romà|Censors]]. El seu funcionament va ser regulat per la Llei Ovinia, i les promocions a l'Orde Senatorial (''Ordo Senatorius'') van quedar obertes a tots els ciutadans que haguessin estat abans Edil Curul, [[Pretor]] o Cònsol (els cònsols ja tenien dret a ser Senadors amb vot). El Censor estava obligat a incloure a la llista de nous senadors als cònsols que havien deixat el càrrec, llevat que per precepte legal poguessin proclamar la seva exclusió motivada. Però a causa del fet que els ciutadans que podien ocupar un lloc al senat no eren suficients per a cobrir les baixes que es produïen per mort o exclusió i el nombre de senadors no podia baixar per sota de tres-cents, els censors podien elegir lliurement entre aquells que no havien exercit una magistratura de les citades, si bé els designats devien haver-se distingit pel seu valor, haver matat a un cap enemic o salvat a un ciutadà romà. A aquests senadors se'ls anomenava Subalterns (''Senatores Pedarii''), i tenien dret a vot però no podien participar en la discussió.
El Senadors, encara que teòricament supeditat a les Assemblees, eren els que dominaven en matèria de legislació, d'elecció i de govern. Els projectes de llei eren sotmesos prèviament al Senat. El Senadors, al disposar del poder executiu, podien posar o no en execució un plebiscit votat. Fins i tot van poder legislar sense que les lleis fossin ratificades per l'Assemblea en "els casos urgents", sense perjudici d'ulterior ratificació, que sovint ja no era demanada.
