|
==== Vittoria Colonna ====
[[Fitxer: Vittoria Colonna.jpg|thumb|200px|left|Retrat de Vittoria Colonna dibuixat per Miquel Àngel]]
Malgrat tot, va morir l'any [[1564]] a Roma abans de veure acabada la seva obra, a l'edatat de vuitanta-vuit anys, acompanyat pel seu secretari [[Daniele da Volterra]] i pel seu fidel amic Tommaso Cavalieri, havent deixat escrit que desitjava ser enterrat a Florència. Va fer testament en presència del seu metge Federigo Donati, «deixant la seva ànima a les mans de Déu, el seu cos a la terra i els seus béns als familiars més pròxims». El seu nebot Leonardo va ser l'encarregat de complir aquesta darrera voluntat del gran artista, i el [[10 de març]] del 1564 va rebre sepultura a la sagristia de l'església de la [[Basílica de la Santa Creu|Santa Croce]]; el monument va ser dissenyat per [[Giorgio Vasari]] l'any [[1570]]. El [[14 de juliol]], es va celebrar un funeral solemne; és Vasari qui descriu aquests funerals, en què van participar, a més a més d'ell mateix, [[Benvenuto Cellini]], [[Bartolomeo Ammannati]] i el [[Bronzino]].<ref>[[#Gon08|González Prieto 2008]], pàg. 23</ref> ▼[[Vittoria Colonna]], descendent d'una família noble, va ser una de les dones més notables de la Itàlia renaixentista. De jove, es va casar amb Fernando de Ávalos, marquès de [[Pescara]], un home poderós que va morir en la [[Batalla de Pavia]], quan lluitava en el bàndol espanyol al servei de [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles V]]. Després de la mort del seu espòs, es va retirar de la vida cortesana i es va lliurar a la pràctica religiosa. Es va unir al grup de [[Reforma Protestant|reformistes]] [[Erasme|erasmistes]] de [[Juan de Valdés]], [[Reginald Pole]] i [[Ghiberti]], que seguien una doctrina que apostava per una [[contrareforma]].<ref>[[#Arb66|Arbour 1966]], pàg. 199-200</ref>
El [[1536]], a [[Roma]], al convent de San Silvestro a Monte Cavallo, l'artista va conèixer aquesta dama i des del principi va haver-hi una empatia mútua, potser perquè tots dos coincidien en les seves inquietuds religioses i ambdós eren grans afeccionats a la [[poesia]]. Segons [[Ascanio Condivi|Condivi]], Miquel Àngel «estava enamorat del seu esperit diví» i, com que era un gran admirador del [[Dante Alighieri|Dant]], ella representava el que el personatge de Beatriu significava per al poeta.<ref>[[#Ner00|Néret 2000]], pàg. 70</ref> Això es desprèn de la lectura dels poemes dedicats a Vittoria, així com dels dibuixos i els versos que li va regalar, tots de temàtica religiosa: una ''Pietat'', una ''Crucifixió'' i una ''Sagrada Família''.<ref>[[#Girardi78|Girardi 1978]], pàg. 592</ref>
Vittoria va morir el [[1547]], cosa que va deixar Miquel Àngel sumit en el dolor més profund. Tal com ell mateix va confessar a Ascanio Condivi: «No havia tingut més dolor en aquest món que haver-la deixat passar a millor vida sense haver-li besat el front ni el rostre, com li vaig besar la mà quan vaig anar a veure-la al seu llit de mort».<ref>[[#Pij66|Pijoan 1966]]: pàg. 214</ref>
=== Darrers anys ===
[[Fitxer:Michelangelo tomb.JPG|thumb|200px|Sepulcre de Miquel Àngel dissenyat per [[Giorgio Vasari|Vasari]] a la [[Basílica de la Santa Creu|basílica de la Santa Croce]] de [[Florència]]]]
Durant els últims vint anys de la seva vida, Miquel Àngel es va dedicar sobretot a treballs d'arquitectura: va dirigir les obres de la [[Miquel Àngel#Biblioteca Laurenziana|Biblioteca Laurenziana]] de [[Florència]] –encara en marxa– i, a [[Roma]], la remodelació de la plaça del [[Capitoli]], la capella Sforza de [[basílica de Santa Maria Major|Santa Maria Major]], la finalització del [[palau Farnese]] i, sobretot, la finalització de la [[basílica de Sant Pere]] del [[Vaticà]]. D'aquesta època, són les últimes escultures com la ''[[Pietat Palestrina]]'' o la ''[[Pietat Rondanini]]'', així com nombrosos dibuixos i poesies d'inspiració religiosa.<ref>[[#Rub01|Rubiés 2001]], pàg. 7</ref>
El projecte de la basílica vaticana, en què va treballar durant els darrers anys de la seva vida, simplifica el projecte que va concebre [[Donato d'Angelo Bramante|Bramante]], si bé en manté l'estructura amb planta de creu grega i la gran cúpula. Miquel Àngel creava espais, funcions que englobaven els elements principals, sobretot la cúpula, element director del conjunt.
▲Malgrat tot, va morir l'any [[1564]] a Roma abans de veure acabada la seva obra, a l'edat de vuitanta-vuit anys, acompanyat pel seu secretari [[Daniele da Volterra]] i pel seu fidel amic Tommaso Cavalieri, havent deixat escrit que desitjava ser enterrat a Florència. Va fer testament en presència del seu metge Federigo Donati, «deixant la seva ànima a les mans de Déu, el seu cos a la terra i els seus béns als familiars més pròxims». El seu nebot Leonardo va ser l'encarregat de complir aquesta darrera voluntat del gran artista, i el [[10 de març]] del 1564 va rebre sepultura a la sagristia de l'església de la [[Basílica de la Santa Creu|Santa Croce]]; el monument va ser dissenyat per [[Giorgio Vasari]] l'any [[1570]]. El [[14 de juliol]], es va celebrar un funeral solemne; és Vasari qui descriu aquests funerals, en què van participar, a més a més d'ell mateix, [[Benvenuto Cellini]], [[Bartolomeo Ammannati]] i el [[Bronzino]].<ref>[[#Gon08|González Prieto 2008]], pàg. 23</ref>
== Obra escultòrica ==
Un [[Crucifix a Montserrat de Miquel Àngel|crucifix]] d’[[ivori]] ha estat atribuït recentment a Miquel Àngel. Aquesta imatge es troba al [[monestir de Montserrat]] i representa, segons l'historiador [[Manuel Mundó i Marcet|Anscari M. Mundó]], l'última agonia de Crist, amb el cap inclinat cap a la dreta, la boca oberta i els ulls quasi tancats i coronat d'espines, de cos jove sencer, amb els braços oberts, nu, protegit amb un drap doblegat amb replecs irregulars que aguanta un cordó doble. Presenta una bona anatomia molt realista i mostra la ferida a la dreta de les costelles. Fa 58,5 cm d'alçada. Es data cap als anys [[1496]]-[[1497]].
Va ser adquirit per l'[[Antoni Maria Marcet i Poal|abat Marcet]] el [[1920]] durant un viatge a Roma, en qualitat d'obra de [[Ghiberti]]. Des del [[1958]], penja d'una gran corona d'[[plata|argent]] sobre l'[[altar]] major de la basílica de Montserrat.<ref> [[Manuel Mundó i Marcet|Mundó, Anscari M.]] (2006), ''Un Santcrist d'ivori de Miquel Àngel Buonarroti?'' Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. ISBN 84-8415-784-9</ref>
=== Retorn a la Toscana ===
El papa [[Climent VII]], cap al [[1520]], li va encarregar el projecte per a les tombes dels seus familiars [[Llorenç el Magnífic]], pare de [[Lleó X]], i el seu germà [[Julià de Mèdici|Julià]], pare de Climent VII mateix, i de dues tombes més per a uns altres membres de la família: [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià II]] i [[Llorenç II de Mèdici|Llorenç II]], a la sagristia de la [[basílica de San Lorenzo]] de [[Florència]]. El papa li va proposar quatre sepulcres, un a cada paret de la planta quadrada de la sagristia i una ''Mare de Déu amb l'infant'' i els sants metges ''[[sant Cosme (màrtir)|Cosme]] i [[sant Damià|Damià]]'', que havien d'estar col·locats al centre sobre un altar.<ref> [[#Pij66|Pijoan 1966]], pàg. 212-213</ref>
Una vegada aprovat el projecte, no es començà a realitzar fins al [[1524]], quan van arribar els blocs de [[marbre de Carrara]]. Miquel Àngel aplica les escultures al costat de l'arquitectura de les parets; totes les motllures i cornises compleixen la funció d'ombra i llum i, sobre els sarcòfags curvilinis, hi col·loca dues estàtues amb la simbologia del temps.<ref> Peter Barenboim, "Michelangelo Drawings - Key to the Medici Chapel Interpretation", Moscow, Letny Sad, 2006, ISBN 5-98856-016-4 </ref> En la de [[Llorenç II de Mèdici|Llorenç II]], la figura de l'esquerra representa el ''[[Crepuscle]]'', amb els trets d'un home que envelleix però que encara té plena possessió de la seva força, el qual té una actitud simètrica a la de l'''[[crepuscle|Aurora]]'', a la dreta, i per damunt de totes dues, dintre d'una fornícula, l'estàtua de Llorenç, nebot de Lleó X, que porta el cap cobert amb el casc dels generals romans; la seva actitud de meditació va fer que tot seguit se l'anomenés «el pensador».<ref>[[#Arb66|Arbour 1966]], pàg. 166</ref>
Sobre la tomba de [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià II]], es troba a la dreta l'al·legoria del ''[[Dia]]'': el cap de l'home, inacabat, sembla com el d'una au nocturna; és singular aquesta representació d'una persona gran, que simbolitza la imatge del cansament de començar el dia sense desitjar-ho. En contraposició, a l'esquerra hi ha la ''[[Nit]]'', que tot i que simbolitza la mort, anuncia la pau suprema. Al capdamunt, l'estàtua de Julià, germà de Lleó X, amb una gran semblança a la imatge del ''[[Moisès (Miquel Àngel)|Moisès]]'' de la tomba de [[Juli II]]; malgrat la cuirassa amb què el vesteix, s'hi copsa el cos d'un jove atleta. En definitiva, els retrats d'aquests dos personatges del casal dels Mèdici són més espirituals que físics, s'hi mostra més el caràcter que no l'aparença material. Quan se li va dir a l'escultor que s'assemblaven molt poc a les persones de debò, va respondre: «I qui se n'adonarà d'aquí a deu segles?».<ref>[[#Arb66|Arbour 1966]], pàg. 167</ref>
|
