Narcís Oller i de Moragas: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 83.60.50.59. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
r |
||
Línia 1:
{{Infotaula escriptor
| tipus_infotaula = escriptor
| nom = Narcís Oller i Moragas
| imatge = Retrat de Narcís Oller.tif
| peu = Retrat d'Oller extret de l'edició de 1906 de ''Pilar Prim''
| data_naixement = {{Data naixement|1846|8|10}}
| lloc_naixement = [[Valls]]
| data_defuncio = {{Data defuncio i edat|1930|7|26|1846|8|10}}
| lloc_defuncio = [[Barcelona]], [[Catalunya]]
| sepultura = [[Cementiri del Poblenou]] (Barcelona) (Dep. II, nínxol preferent 110)
| ocupacio = Escriptor
| primeres_obres =
| obres_notables = ''La febre d'or'', ''Pilar Prim''
| signatura = Narcís Oller signatura.JPG
}}
'''Narcís Oller i Moragas''' ([[Valls]], [[10 d'agost]] de [[1846]] – [[Barcelona]], [[26 de juliol]] de [[1930]]) va ser un advocat i escriptor que va cultivar el [[Literatura realista|realisme]] i el [[naturalisme]], però va acabar adaptant-se al [[modernisme]] de l'època, tot i així va acabant sent un dels escriptors més reconeguts del segle XIX.
== Biografia ==
Orfe de pare des dels dos anys, aleshores anà a viure juntament amb la seva mare a la casa pairal de la seva família materna, els Moragas, una de les més importants de [[Valls]], on s'educà en un ambient benestant «il·lustrat» i molt liberal. Seguí les ensenyances del seu oncle, l'advocat Josep de Moragas. Més tard, estudià [[dret]] a [[Barcelona]], acabant la carrera el 1871. Treballà de primer com a funcionari de la [[Diputació de Barcelona]] i, més tard, s'instal·là com a procurador dels Tribunals. Es dedicà a aquesta darrera professió gairebé fins a la seva mort.
A la seva vida hi ha pocs esdeveniments remarcables -ell mateix deia que vivia ''com un senzill buròcrata''-, com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva producció literària. Oller fou un home moderat i liberal, políticament adscrit al [[catalanisme]] conservador i perfectament emmotllat dins la classe social, la burgesia, el món de la qual retratà amb detall a les seves narracions.
Oller començà a escriure a la seva jovenesa; la producció d'aquests anys, escrita en castellà, és gairebé tota perduda o inèdita. Vers [[1877]] es decidí a canviar de llengua: ''Vaig veure finalment clar'' -ens diu ell mateix a les seves ''Memòries literàries'' rememorant aquesta època que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible''.
En aquest determini van influir diversos factors, entre els quals sembla que s'han de destacar l'impacte que li va fer els [[Jocs Florals]] d'aquest any (s'hi premià ''[[L'Atlàntida (poema)|L'Atlàntida]]'' de mossèn [[Jacint Verdaguer]] i [[Àngel Guimerà]] fou nomenat [[mestre en Gai Saber]]) i la seva entrada en contacte amb les tertúlies literàries, en especial amb el grup de la revista ''[[La Renaixença]]''.
Oller emprarà el català no només per raons sentimentals i/o polítiques, sinó també per raons estrictament literàries. A finals dels anys 70 començava a llegir [[Émile Zola]] i altres autors francesos coetanis, tot descobrint la literatura realista, que a nivell castellà conreaven ja autors com [[Juan Valera y Alcalá Galiano]] i [[Benito Pérez Galdós]]. Foren, però, dos íntims amics, els crítics [[Josep Yxart]] (que, a més, era cosí seu) i [[Joan Sardà i Lloret]], els qui li van fer veure les possibilitats de la narració realista i naturista i l'impulsaren a escriure seguint el model d'aquests corrents literaris, que eren en aquells moments els que predominaven arreu d'Europa. Una vegada passat a les files del realisme, Oller no va veure altra manera de reflectir fidelment el seu entorn que mitjançant la llengua pròpia del món que pintava. Aquesta actitud, tant a nivell teòric com en la pràctica literària, fou una constant de la seva trajectòria artística i personal.
[[Fitxer:A Narcís Oller - 001.jpg|thumb|250px|[[Bust]] de Narcís Oller, obra d'[[Eusebi Arnau]]]]
Oller gaudia d'un gran respecte i estimació entre els autors castellans contemporanis (Galdós, Pereda, Valera...) i s'hi relacionava amb freqüència. Aquests, per la seva banda, l'insistien sovint perquè escrigués en castellà, adduint, entre altres, raons de fama i fortuna literària. Oller, però, que tenia plena consciència del que comportava escriure en català, no s'hi va avenir mai.
El 1886 es desfermà una polèmica a la premsa peninsular sobre la utilització del català com a llengua literària. La qüestió, curiosament, només afectava la prosa. Galdós per exemple, escrivia el següent:{{Cita| ''Comprendo que los resucitadores del catalán literario consigan su objeto dentro de la poesía, porque la poesía vive perfectamente en los idiomas ingenuos y sin cultivo, casi mejor que en los muy trabajados; però querer hacer en catalán la novela contemporanea, que requiere una dicción extremadamente rica y flexible, me parece absurdo, con perdón sea dicho del insigne Oller''.}} (sic) Aquestes afirmacions seguien la mateixa línia d'altres que, un parell d'anys abans, el mateix Galdós havia fet a Oller per carta, i entre les quals en destaca una de ben impertinent i significativa: ''es tontísimo que V. escriba en catalán''.
Oller li respongué en una lletra del 14-12-[[1884]] amb un seguit d'arguments que són tota una declaració de principis sobre el seu concepte de realisme, tendència literària, d'altra banda, a la qual el mateix Galdós estava adscrit: {{Cita|''Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són els tipus que retrato, en català els sento cada dia, a totes hores, com vostè sap que parlem aquí. No pot vostè imaginar efecte més fals i ridícul que el que em causaria a mi fer-los dialogar en una altra llengua, ni puc ponderar-li tampoc la dificultat amb què ensopegaria per tal de trobar en paleta castellana quan pinto, els colors que em són familiars de la catalana(...). No creu vostè que el llenguatge és una concreció de l'esperit? Aleshores com se'l pot divorciar d'aquesta fusió de realitat i observació que existeix en tota obra realista?''.}}
== Les novel·les ==
[[Fitxer:Ramon Casas - MNAC- Narcís Oller- 027563-D 006549.jpg|thumb|Narcís Oller vist per [[Ramon Casas]] ([[Museu Nacional d'Art de Catalunya|MNAC]]).]]
Dins la narrativa olleriana es poden distingir tres etapes:
=== Aprenentatge ===
A finals dels anys 60 Oller havia començat a col·laborar a la premsa en [[castellà]], sovint amb pseudònim; pels volts de [[1872]] inicià una novel·la, també en castellà, que no arribà a acabar. Cap al [[1874]] es començà a plantejar la possibilitat d'escriure en català i entre [[1877]] i [[1878]], com ja hem vist, optà finalment per escriure en la seva llengua. Així el [[1879]] publicà el recull de narracions ''Croquis del natural'', que fou rebut per la crítica com un tombant dins la narrativa catalana del moment; aquest mateix any guanyà un premi de narrativa als [[Jocs Florals]] amb ''Sor Sanxa'', premi que tornà a rebre l'any següent amb ''Isabel de Galceran''.
[[Fitxer:Ramon Casas Charge.jpg|thumb|320px|esquerra|''[[La càrrega]]'' de [[Ramon Casas]], reflecteix les grans vagues obreres de la darreria del [[segle XIX]] són presents a les obres de Narcís Oller]]
Aquesta primera etapa, d'aprenentatge i formació, es caracteritza per la permanència de l'autor dins d'unes coordenades romàntiques i costumistes, si bé s'hi comença a detectar la influència del realisme, especialment en ''La papallona'' ([[1882]]), la seva primera novel·la i la que clou aquesta primera fase de la seva producció. Obra de transició, es troba molt lligada encara als esquemes romàntics. Així, l'argument -fulletonesc- es basa en la història d'una noia, la Toneta, òrfena, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, que és seduïda i abandonada per una ''papallona'', el Lluís, de classe social més alta. L'acció es desenvolupa en vint capítols i se situa a Barcelona, una Barcelona [[menestral]] en la qual es comencen a manifestar els primers símptomes dels canvis profunds que hi portarà la industrialització. La vida de la ciutat, però, resta encara molt lligada a esquemes costumistes.
La presència d'elements truculents, de la casualitat i d'un final moralista i inversemblant (a les portes de la mort, la Toneta aconsegueix d'unir-se en matrimoni amb el seductor) són elements que evidencien el llast romàntic de la novel·la. Amb tot, hi apareixen aspectes que pertanyen a la línia realista, i que van des de l'exactitud dels diàlegs i les descripcions fins a l'explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.
La novel·la obtingué un gran èxit de [[Crítica literària|crítica]] i públic i fou ben aviat traduïda a diversos idiomes (al [[francès]], al [[rus]], al castellà...). Presentada per alguns crítics com la primera mostra del [[Naturalisme]] a Catalunya, Émile Zola, el teòric del moviment, remarca en el pròleg a l'edició francesa del llibre que hi havia notables diferències entre Oller i aquest moviment: {{Cita| He llegit que prové de nosaltres, dels naturalistes francesos. Pel marc, per la factura de les escenes, per la manera de fixar els personatges en un medi, sí: però per l'ànima de les obres, per la concepció de la vida, no, de cap manera. Nosaltres som positivistes i deterministes, almenys no pretenem intentar sobre l'home més que experiències; i Oller, abans que tot, és un narrador que s'emociona amb la seva narració, que va fins al fons de l'entendriment, a risc de sortir-se de la veritat.}}
Situada entre el Romanticisme i el Naturalisme, ''La Papallona'' suposà un canvi significatiu dins la novel·lística catalana: la superació d'esquemes literaris desfasats i la incorporació de la nostra novel·la a la línia realista i naturalista predominant aleshores a [[Europa]].
=== Consolidació ===
[[Fitxer:L'escanya-pobres (1909).djvu|thumb|L'escanya-pobres de 1909.]]
La primera edició de la novel·la ''La papallona'', es va publicar amb un pròleg d'[[Émile Zola]]; amb el gran ressò públic que tingué, donà a Oller una major confiança com a narrador i en el model literari que havia començat a seguir. Així, entre 1883 i 1889 es donà l'etapa de major creativitat de l'autor: quatre novel·les i diversos reculls de relats curts.
El 1883 publicà els contes ''Notes de color'' i després la novel·la curta ''L'Escanyapobres''. El subtítol d{{'}}''Estudi d'una passió'', que apareixia a la primera edició d'aquesta novel·la, indica ja una intenció cientificista i psicològica. Situada en un poble imaginari -Pratbell- en vies d'industrialització, narra la història d'una parella d'avars -l'Oleguer, L'''Escanyapobres'', i la Tuies, la seva dona-, en els quals la passió pels diners els porta a tancar-se en ells mateixos i a la mort tràgica del protagonista. L'avarícia és vista no sols com una tara moral (la mort d'Oleguer causada per la seva obsessió pels diners, és clarament un ''càstig'') sinó també com una actitud socialment regressiva, ja que és fre al progrés, a la inversió productiva que feia possible la transformació socioeconòmica de la Catalunya d'aquells anys.
''L'Escanyapobres'' és una de les millors creacions de Narcís Oller. Aquí més que en qualsevol altra de les seves novel·les, la imaginació hi juga un paper destacadíssim. D'altra banda, és l'obra en què el sentimentalisme -sempre present en Oller- té menys importància, gràcies sobretot a l'ús de dos procediments narratius: la ironia i el distanciament. Aquest darrer recurs es palesa en la caricaturització -que alguns crítics han qualificat d'esperpèntica- de personatges i situacions.
''Vilaniu'' (1885) fou confegida a partir de la narració ''Isabel de Galceran'', obeint a pressions d'alguns crítics amics seus. L'acció transcorre en una petita ciutat provinciana, Vilaniu (nom simbòlic que literitza la ciutat nadiua de l'autor: Valls), on l'enamorament d'un jove advocat per Isabel, la muller del cacic Galceran, desencadena la calúmnia, que finalment provocarà la desgràcia de la família d'ella. La trama de l'obra inclou, a més, molts elements de la vida social i política del moment històric: la ''decadència'' de les petites ciutats rurals, les lluites entre liberals i moderats...
La novel·la, que avui se'ns apareix com una de les menys interessants del seu autor, suposa un cert retrocés tècnic en relació a ''L'Escanyapobres''. Plantejada ambiciosament, no reeixí a desenvolupar un tema romàntic a partir d'esquemes realistes i naturalistes.
''La febre d'or'' és la més extensa de les novel·les ollerianes i, sens dubte, la més notable com a font de coneixement històric d'una etapa important de l'evolució del nostre país. El [[1890]] publicà el primer volum, escrit l'any anterior ''d'una embranzida'', com digué ell mateix. El pla de l'obra feia temps que l'anava preparant, però la notícia de la imminent publicació de la novel·la ''L'argent'', de Zola, sobre un tema similar, l'obligà a precipitar-ne la redacció i l'edició. El segon volum aparegué el mateix any que el primer, i el tercer, el [[1892]]. Aquestes circumstàncies comportaren, segurament, molts dels defectes que impediren que aquesta novel·la, què és de les millors de l'autor, esdevingués una obra plenament reeixida.
La idea del tema arrenca de la febre borsària de [[1880]]-[[1881]]. Oller confessa que volgué ''estudiar prop la història i caràcter d'aquella follia''.<ref>{{ref-llibre|cognom=Oller|nom=Narcís|títol=Memòries literàries: història dels meus llibres, Volum 31|pàgines=pàg. 132|editorial=Editorial Aedos|any=1962|url=http://books.google.ca/books?id=UYoNAQAAIAAJ&q=estudiar+prop+la+hist%C3%B2ria+i+car%C3%A0cter+d%27aquella+follia&dq=estudiar+prop+la+hist%C3%B2ria+i+car%C3%A0cter+d%27aquella+follia&hl=ca&sa=X&ei=lUbUUpvkCoyB7Qat-4CIDg&ved=0CDEQ6AEwAA|consulta=13 gener 2014}}</ref>
Així, en la història de Gil Foix i de la seva família exemplifica simbòlicament aquells fets històrics.
La novel·la està dividida en dues parts, que porten títols ben significatius: ''La pujada'' (els 20 primers capítols) i ''L'estimbada'' (els 14 darrers). Oller ens hi narra la ràpida ascensió econòmica i social de Gil Foix des de la menestralia fins a l'alta burgesia gràcies a les seves hàbils especulacions a la [[Borsa]]. ''La febre d'or'' és tant la història d'uns personatges concrets com la de tota una època de Barcelona. Oller hi retrata el pas d'una ciutat industrial i cosmopolita, emmarcada entre la febre borsària de principis dels 80 i l'[[Exposició Universal de 1888]]. Que fou, en mots d'Oller, un ''esforç titànic que donava tan brava mostra de les nostres ocultes energies i de la nostra set de progrés, encenien la meva imaginació, el meu catalanisme, la fe posada en aquest poble''.
''La bogeria'' (1899), basada en un fet real (la mort d'un client seu), és l'estudi d'un fenomen psicològic -la [[bogeria]]-, de les seves possibles causes -sense arribar a cap conclusió- i de les seves conseqüències socials. L'acció transcorre entre la [[Revolució de setembre]] i els primers anys de la [[Restauració borbònica]], i més concretament els anys de la ''[[Febre d'Or|febre d'or]]''. L'àmbit espacial se situa sobretot entre Barcelona i Vilaniu.
El protagonista, Daniel Serrallonga, és un jove exaltat, entusiasta partidari del [[Joan Prim i Prats|general Prim]], jugador de borsa i pledejador obsessionat contra la seva família, que lentament esdevé boig. Tècnicament, l'obra suposa un trencament amb els procediments naturalistes. En efecte: en lloc de la narració omniscient en tercera persona hi ha un narrador de primera persona -un narrador-testimoni que juga un paper secundari, però destacat, en l'acció- i la descripció perd relleu en favor de la narració i el diàleg. Temàticament, en canvi, és la novel·la més naturalista de l'autor, ja que els principis teòrics zolians del determinisme del medi i l'herència són la matèria central de la discussió sobre causes de la malaltia de Serrallonga.
Aquesta novel·la tanca l'etapa més creativa de Narcís Oller. Les obres d'aquest període s'emmarquen dins la línia realista que va de [[Honoré de Balzac]] a Émile Zola i pretenen, globalment, reproduir la realitat de l'època i del país en què l'autor vivia: la [[Catalunya]] de la Restauració. L'òptica, és clar, és la d'un observador que pertany a la classe social dirigent i, per això, el més remarcable és el seu examen de les actituds i la ideologia de la burgesia. Que hi ha una voluntat totalitzadora ho confirmen alguns dels seus procediments literaris, en especial la reaparició de personatges a les diverses obres i la limitació de l'espai geogràfic bàsicament a Barcelona i al poble arquetípic de Vilanius.
=== Pilar Prim ===
[[Fitxer:Pilar Prim (1906).djvu|thumb|page=3|Edició de Pilar Prim de 1906]]
Quan Oller va escriure ''La bogeria'', el naturalisme era ja un moviment en liquidació arreu d'Europa, i a casa nostra el [[Modernisme]] era un nou corrent que s'obria pas amb força i anava imposant unes noves formulacions literàries. En aquest context, el novel·lista, que, a més, acabava de perdre els seus amics i consellers literaris, els crítics Yxart i Sardà, es trobà desconcertat. Sabem per les seves ''Memòries'' que el preocupaven aleshores una sèrie de problemes tècnics (estructura, proporcions de l'obra, insuficiència del seu lèxic en relació al ric vocabulari aportat pels nous autors, com ara [[Víctor Català]], [[Raimon Casellas i Dou|Casellas]] o [[Joaquim Ruyra i Oms|Ruyra]]) i que es mostrava molt crític amb les obres anteriors, especialment amb ''Vilaniu'' i ''La febre d'or''.
No és, doncs, d'estranyar que trigués quatre o cinc anys per escriure la seva pròxima novel·la: ''Pilar Prim'' (1906). Oller trencà en aquesta obra amb la preceptiva naturalista i féu un gran esforç per tal d'acostar-se als nous gustos estètics. Temàticament, suposa un canvi en relació a les obres anteriors. Abandonà la vida d'una burgesia i d'una societat en formació i se centrà en la nova burgesia barcelonina, molt més consolidada i segura d'ella mateixa. El conflicte de l'obra és típicament burgès: la injustícia de la clàusula testamentaria del marit que priva de l'[[usdefruit]] dels béns a la vídua si es torna a casar.
Des d'un punt de vista tècnic, retorna a la tercera persona narrativa (que ja no havia utilitzat a ''La bogeria'') i dóna, sobretot a la primera part de l'obra, un gran relleu a la descripció. Aquests aspectes enllacen directament amb la seva formació realista-naturalista. però, malgrat això, la novel·la ha superat ja aquesta tendència i va per uns altres camins.
''Pilar Prim'' narra la història d'una vídua encara jove que, enfrontada amb l'ambient que l'envolta (la filla, els parents, les amistats, les conveniències socials i els prejudicis morals de l'època), tracta d'estimar segons els seus íntims desigs. És una novel·la psicològica, on apareixen molts elements de filiació modernista: l'ús de símbols -entre ells el mateix nom de la protagonista-, la correlació entre el paisatge i l'estat d'ànim dels personatges, els monòlegs interiors indirectes, referències a [[Richard Wagner]] i [[Friedrich Nietzsche]]...
Es tracta, sens dubte, d'una de les millors obres de Narcís Oller i en ella resulta molt agradable l'intent del novel·lista de connectar amb les noves tendències de la novel·la europea i amb la nova sensibilitat estètica modernista.
Després de ''Pilar Prim'' no tornarà a conrear la novel·la. Sentint-se marginat i menysvalorat, la seva activitat literària disminuí, encara que publicà posteriorment diverses traduccions, com ''Madame X'', d'[[Alexandre Bisson]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Maseras |nom=Alfons |títol=Vida de Narcís Oller |url=http://books.google.cat/books?id=rfXjAAAAMAAJ&q=narc%C3%ADs+oller+Bisson&dq=narc%C3%ADs+oller+Bisson&hl=ca&ei=CD-XTo_vA8rC8QO1mfXTBQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCwQ6AEwAA |llengua=català |editorial=El Mèdol |data=1996 |pàgines=p.83 |isbn=8488882734 }}</ref> dos llibres de contes i un de teatre, va escriure les seves ''Memòries literàries'' i preparà i revisà l'edició de les seves ''Obres completes''.
=== La narrativa curta. Altres gèneres ===
La narrativa curta d'Oller seguí, a grans trets, la mateixa evolució que les seves novel·les. La seva producció en aquests camp abraça sis títols, que recullen pràcticament tots els seus contes i novel·les curtes, que, en alguns casos, foren publicats en revistes abans de ser aplegats en volum. El seu primer, ''Croquis del natural'' (1879) mostra ja tendències realistes, si bé encara hi predominen els elements romàntics i costumistes. A l'època de plenitud creadora corresponen ''Notes de color'' (1883), ''De tots els colors'' (1888) i ''Figura i paisatge'' (1897), títols que, com tots els dels seus llibres de contes, són ben indicatius de la importància que donava als elements plàstics i descriptius. Anys més tard, quan havia abandonat la novel·la i gairebé tota activitat literària, retornà a la narració curta amb dos nous reculls: ''Rurals i urbanes'' (1916) i ''Al llapis i a la ploma'' (1918). A partir de [[1923]] publicaria a [[La Novel·la d'Ara]] diverses narracions curtes.
Els contes de Narcís Oller constitueixen una part molt destacada de la seva obra, tant per la quantitat com per la diversitat de temes i formes. Malgrat això són poc coneguts i pràcticament no han estat estudiats. [[Alan Yates]] ha remarcat que, dins la història del conte català, la importància d'Oller és similar a la que té com a fundador de la novel·la catalana.
Presidits per un afany moralitzador i per una premeditada recerca de l'amenitat, els contes d'Oller presenten una gran varietat temàtica. Alguns d'ells constitueixen una primera versió d'històries que després desenvoluparà en novel·les: aquest és el cas, per exemple, d{{'}}''Un estudiant'', amplificat a ''La papallona'', o d{{'}}''Isabel de Galceran'', on esbossa el tema de ''Vilaniu''. D'altres, com ''Viva Espanya!'', ''Natura'' o ''Angoixa'', insinuen camins estètics allunyats del realisme que caracteritza tota la seva producció literària i deixen pas, com ha posat en relleu Antònia Tayadella, ''a l'irreal, el misteri i la fantasia, encara que, a darrera hora, sigui incapaç d'acceptar aquest elements i opti per un retorn al pla de la realitat''.
En la narrativa curta d'Oller hi ha un predomini estilístic de l'[[humor]] -associat sovint amb la [[sàtira]], la [[caricatura]] o el [[grotesc]]-, basat sobretot en dos recursos: l'[[antítesi]] i la [[ironia]].
En conjunt, els seus contes constitueixen un corpus narratiu de gran qualitat que remarca i aclareix molts dels elements que caracteritzen la seva literatura.
La producció teatral d'Oller, molt circumstancial i sense gaire interès, es redueix a dos títols: ''Teatre d'aficionats'' (1900), que inclou comèdies breus i monòlegs, en bona part adaptacions d'autors estrangers, i ''Renyines d'enamorats'' (1926), que conté una comèdia en dos actes extreta de ''Le dépit amoureux'', de [[Molière]], tres monòlegs i una paròdia -''La brusa''-, molt breu, de ''La intrusa'', de [[Maurice Maeterlinck|Maeterlinck]].
Un gran interès tenen, en canvi, les seves ''Memòries literàries'' (que porten el subtítol d'''Història dels meus llibres''), aparegudes pòstumament el [[1962]], i en les quals, no sabem per quines raons, no s'incorporà tot un capítol, dedicat al teatre català del període que va des del Modernisme fins a la [[Primera Guerra Mundial]].
Escrites en forma de cartes a [[Víctor Català]], foren redactades entre [[1913]] i [[1918]] (amb afegitons de [[1919]] a [[1922]]) i abracen des dels anys 70 fins al [[1906]]. Es tracta d'unes memòries essencialment ''literàries'', que es destaquen per la força narrativa i la vivacitat del records, tot i que, en molts moments, l'abundor de dades dóna una certa feixuguesa a la prosa.
Les ''Memòries'' són una font documental extraordinària sobre la manera com Oller elaborà les seves obres i sobre l'acceptació crítica i la difusió que assoliren, alhora que informen de les relacions del novel·lista amb l'ambient literari (les seves suspicàcies, els seus ressentiments, la ruptura amb els escriptors més joves...), dels seus contactes amb els crítics i amb els escriptors catalans i castellans contemporanis i, en definitiva, de com funcionava el món literari i editorial en el segle XIX i en els primers anys del segle XX.
== Característiques de l'obra d'Oller ==
| |||