Agorafòbia: diferència entre les revisions

S’entén per '''agorafòbia''' l’aversió morbosa als espais oberts o la [[por]] morbosa de travessar-los.(1) Des del punt de vista de la [[psicopatologia]], la paraula agorafòbia també fa referència a la por als llocs tancats o [[claustrofòbia]] (una sala de cinema, un centre comercial, etc.), als llocs concorreguts (un passeig, una plaça pública, etc.), a viatjar en algun mitjà de transport (tren, cotxe, autobús, etc.), o simplement a sortir de casa. (2) En línies generals, qui pateix agorafòbia té por a trobar-se en un lloc que li crea inseguretat i del qual creu que no podrà fugir immediatament cap a un altre considerat segur, amb el risc de patir un [[atac de pànic]] (anomenat també [[crisi d’angoixa]] o [[crisi d’ansietat]]).

Malgrat això, qui pateix agorafòbia pot atrevir-se a anar a un lloc que li provoca por, amb la condició d’estar acompanyat d’una persona que li generi confiança. Però aquest recurs, lluny d’ajudar a superar la por, incrementa la dependència dels altres (3) i deteriora l’autoconfiançal[[Autoconfiança|’autoconfiança]], la qual cosa posa en risc la pròpia [[autoimatge]].

Com és propi de qualsevol tipus de [[fòbia]], qui pateix agorafòbia té tendència a evitar les situacions que li són potencialment ansiògenes, és a dir, que li provoquen por (passejar per una avinguda, endinsar-se a un centre comercial, anar a una sala de cinema, viatjar en un transport públic, etc.). Són  el que s’anomenen  “conductes“[[conductes d’evitació”d’evitació]]”. De fer-ho, s’arrisca a patir un atac de pànic. En els casos més greus d’agorafòbia, fins i tot s’evita sortir de casa.(4)

El terme “agorafòbia” deriva del grec “àgora”“[[àgora]]”, que vol dir “lloc de mercat”, i va ser utilitzat per primera vegada pel psiquiatra alemany [[:de:Carl_Westphal|Westphal]] al 1871 per descriure “la impossibilitat de creuar determinats carrers o places, o la possibilitat de fer-ho amb por o [[ansietat]]. (6) Westphal descrivia d’aquesta manera la pertorbació: “Des de fa diversos anys venen a veure’m pacients amb la queixa singular que no els hi era possible travessar places, anar al teatre a l’aire lliure i passar per certs carrers, i que la por a aquests recorreguts els impedia la seva llibertat de moviments” (7)

a)     ''Després d’haver patit una [[experiència traumàtica]]'': per exemple, qui ha patit un atracament mentre passejava pel carrer, pot generar-se-li la por a sortir de casa; qui ha patit un accident de circulació, pot necessitar temps fins que s’atreveixi a desplaçar-se en cotxe.

b)     ''Després d’haver patit un [[atac d’angoixade pànic]]'': un atac d’angoixade pànic és una reacció abrupta, en que el cor s’accelera, costa respirar, els muscles s’engarroten i el pensament es bloqueja. En aquell moment, qui ho pateix sol creure que es tracta d’una malaltia cardíaca fulminant i que morirà. Un atac d’angoixade pànic és per si mateixa una experiència traumàtica i després d’haver-la patit es genera la por que torni a produir-se. Sovint, la persona que ha patit un atac d’angoixade pànic començarà a evitar anar sol a determinants indrets, creient que si ho fa, podria tornar a succeir-li. És a dir, comença a desenvolupar una agorafòbia.

c)     ''Al reactivar-se les pors que són pròpies de la infantesa i l’adolescència però que no es van resoldre correctament en aquell [[moment evolutiu]]'': durant la infantesa és normal patir diverses pors (no poder dormir amb la llum apagada, por a que hi hagi un fantasma dins l’armari o sota del llit, por a ser segrestat, etc.). Són pors pròpies d’aquest moment evolutiu, però que poc a poc el nen haurà de ser capaç de resoldre i superar. Si no ho fa, aquestes pors poden seguir existint de forma ''manifesta'' (per exemple, un nen d’onze anys que segueix necessitant dormir amb la llum oberta) o bé ''encoberta''. Una por encoberta és aquella que actualment no fa acte de presència però que pot fer-ho en un moment futur (per exemple, una noia de 18 anys que sempre havia anat a la mateixa escola propera a casa seva i compartit les mateixes amigues, quan ingressa a la Universitat, que està situada a l’altre extrem de la ciutat i a la qual no hi va cap persona coneguda per ella, comença a manifestar por a viatjar en transport públic: en realitat no és que abans no tingués aquesta por sinó que mai s’havia tingut que enfrontar a ella.